Archive for

Zoomvi, el festival reconstituït

Amb el nom de Zoomvi, els dies 1 i 2 d’abril, ressuscita el millor i únic festival de videoclips de Catalunya. Després de dos anys al moll sec reapareix aquesta iniciativa que va néixer a Olot, amb el nom de REC, gràcies a la dèria quasi personal d’en Josep Quintana, en Quinto, i del suport incondicional d’un reduidíssim grup de col·legues i amics agrupats en l’associació A4 o Stereorec.

El festival retorna rebatejat, Zoom (l’objectiu que acosta la imatge) i Vi (de vídeo), i sobretot reconstituït amb la col·laboració de dues seus més: el CCCB a Barcelona i el Centre d’Art Cal Massó de Reus, amb un programa molt atractiu que posa en evidència que, la imaginació i un bon ús de les eines col·laboratives en línia poden optimitzar, fins al miracle, els migrats recursos públics i privats que s’hi han destinat.

Zoomvi es desenvolupa simultàniament en els tres centres, compartint alguns continguts i activitats que es poden seguir a través de l’Anella Cultural, un projecte impulsat per la Fundació I2CAT, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i la Xarxa Transversal, a la qual pertanyen les ciutats de Reus i d’Olot. Aquestes tres institucions han estat explorant, durant quatre anys, les possibilitats de compartir les activitats dels centres culturals en una doble o en múltiples direccions, ultrapassant el simple ús de l’Anella Cultural com un element de difusió, la cara més coneguda de l’eina que, amb les transmissions de les òperes des del Liceu, aprofita només el 50% del seu potencial, és a dir, l’emissió des d’un centre i la recepció passiva des de diversos teatres.

El Zoomvi aprofita l’Anella Cultural al 100%, si observeu el seu programa veureu que moltes de les activitats necessiten la col·laboració simultània, activa i connectada dels tres centres. Aquí és on rau, precisament, el valor d’aquesta iniciativa, a saber: facilitar l‘accés actiu a la cultura des de qualsevol part del territori.

Així mateix, el format del vídeo-clip i altres produccions properes al gènere, resulten molt adequats per aquesta eina. D’una banda la digitalització, de l’altre el suport i el accés en xarxa; i en un aspecte més creatiu, el seu contingut arriscat i experimental el situen com un element idoni. El Zoomvi passa a Barcelona, Olot i Reus, i els espectadors d’aquestes tres ciutats podran gaudir de continguts comuns i de concerts específics. Però el Zoomvi també passa a la xarxa, i queda a disposició de tots aquells aficionats al gènere que, al portal del festival, hi trobaran tots els videoclips premiats aquest any i en edicions anteriors.

Pep Fargas

El far té la bombeta fosa

Com era previsible ens acaba d’arribar el Can Joanetes preeleccions amb les dades econòmiques que no entén mai ningú i la llarga llista de “fets” (no paraules) que constitueixen el saldo més visible de la legislatura. El problema però, després de 12 anys de govern socialista, continua sent la manca d’horitzó. Fer, construir coses, no vol dir necessàriament caminar en la bona direcció. El blindatge de l’equip de govern (al contrari del que ells afirmen), la manca de distància, els ha fet perdre la visió de conjunt. Per això, un dels temes que haurà de recuperar el nou equip que surti de les eleccions del 22 de maig és el de model de ciutat.

Una ciutat no es dissenya sobre un mapa cartogràfic, sinó amb un mapa social. Olot arrossega des de fa molts anys una manera de fer i de ser que podríem qualificar de “quasimedieval”. No és un insult, és un fet, un fet que es concreta en la manera de governar, de dirigir una empresa o de portar un negoci. Si no ens arremquem aquesta crosta, Olot continuarà sent, malgrat l’aparent renovació d’immobles, un poble encorsetat i trist.

Una ciutat que no aconsegueix retenir la seva gent té un problema gros. I aquest problema afecta tant els governants com la ciutadania. No és qüestió de crear nous equipaments o d’obrir més botigues sinó d’esforçar-se per canviar de mentalitat. És clar que ens hi podem conformar i afirmar fins amb un orgull una mica malsà “que els olotins són així”. Això també passa a nivell individual. Busquem refugi en la màscara, encara que no ens agradi.

Una ciutat és fonamentalment una xarxa de relacions. No ha de ser una illa, però tampoc cal que sigui una estació de transeünts. Què explica l’assentament en un lloc, fa cinc-cents anys o ara, si no és un vincle especial, un conglomerat d’elements que fan la vida amable, confortable i carregada de sentit? Som part d’un projecte que no queda mai tancat: la ciutat està sempre en construcció. Si només esdevé un refugi o un simple dormitori, quin sentit té tota la resta?

Els carrers, sobretot a la nit, són dels immigrants. És un problema? No, necessàriament. Però, a la llarga, qui s’ensenyoreix de la nit, governa alguna cosa més que la foscor i intensifica el confinament dels autòctons a la llar.

Aquí es viu per treballar i, lamentablement, continuem pensant en termes tan restrictius que sembla que la vida a Olot bascula encara entre l’Orfeó i els Catòlics.

Al capdavall, la ciutat és gràcies a un procés multidireccional d’intercanvis (laborals, comercials, personals…). Si no gastem aquí, si no comprem a Olot, si no ens divertim aquí, si no ens realitzem com a persones també aquí, la ciutat acaba sent tan sols un embolcall burat per dins.

Xavier Ruscalleda

La plaça de les monges

Vista de la barana. Foto Quim Domene

Detall barana. Foto Quim Domene

Poc a poc, el cert és que massa poc a poc, el Pla de Barris va afectant el nucli antic d’Olot. La darrera intervenció d’allò que es coneix com esponjament, és a dir, enderrocar edificis per fer places, ha propiciat l’aparició d’aquesta nova plaça de nom “de les monges” on, com a la seva veïna la placeta Camp d’en Mas, s’ha encarregat una barana de protecció del desnivell amb el carrer Esglaiers a l’artista local Quim Domene.

Vagi per endavant que no sóc ni arquitecte, ni urbanista i, per tant, no me les donaré d’expert per qüestionar ni els criteris d’esponjament, ni de la rehabilitació del barri vell. Només parlaré com a ciutadà o, si ho voleu, com a passejant el qual pot argumentar simplement raons estètiques o de sentit comú.

Vista general, amb l'abeurador en primer terme. Foto Quim Domene

Si en general no m’agrada l’abús que s’està fent del ferro rovellat a la ciutat, el principal  exponent del qual és l’edifici del Torin, en aquest cas, com en l’altre barana del Camp d’en Mas, em sembla perfectament justificat i aplicat. També em sembla un encert haver-ho encarregat al mateix autor, el qual ha sabut donar una mateixa factura a les dues  intervencions, tot i que es pot observar una evolució molt positiva en el treball en la de la plaça de Les Monges, on les figures agafen molt més moviment i els trossellats  son molt més aeris. També em sembla un bon encert l’abeurador i el seu sortidor d’aigua; ara per ara, junt amb la font zigurat de l’altra plaça, també obra d’en Quim Domene, penso que representen el millor tractament de les fonts de nova instal·lació, en una ciutat la qual , amb una miopia indignant, s’entesta en viure d’esquena a l’aigua, la greda i la vegetació.

Vista general. Foto Quim Domene

Però, ja de naixement, la plaça es veu agredida amb una paret mitgera, la que ha deixat al descobert l’enderroc que ha donat llum a la nova plaça, que s’ha folrat d’una protecció pluvial gens adequada per un espai públic. Segurament que s’haguessin pogut trobar un munt d’alternatives, la més senzilla de les quals, un altre tipus de protecció pluvial que no  aquesta ondulada que recorda la uralita. Si no fos per la dèria olotina en fer desaparèixer qualsevol rastre de la nostra identitat natural, ja he dit abans que l’aigua, la vegetació i la greda han quedat proscrites, es podria proposar una solució a la madrilenya. Davant l’entrada del Caixa Fòrum de Madrid es pot veure un magnífic jardí vertical, que cobreix una paret mitgera, i el qual s’emporta sovint més fotografies que la façana del centre cultural. Diuen els avis que quan neva a Madrid ho fa a Olot, així és que  si les condicions climàtiques de la Villa y Corte ho permeten, a casa tampoc caldria regar gaire, però és clar, s’ha de regar amb aigua.

Caixa Fòrum Madrid. Foto Albedrio

Pep Fargas

Vull pagar, digueu-me ximple.

Hem viscut uns anys pensant que érem rics, entre altres motius perquè la creença en aquest miratge feia que alguns pocs es fessin rics de veritat;  i ara que hem despertat del somni, l’única solució als nostres mals, segons polítics, economistes i savis de tertúlia és la retallada de la despesa pública i la derivació dels serveis cap a l’empresa, llegiu negoci, privada/privat. Retallem en sanitat i afavorim les mútues. Retallem en educació pública, i qui pugui que es pagui una escola privada. Retallem beques i qui vulgui que es pagui la universitat, si és privada millor que tindrà més recursos. Els diners públics, els que paguem amb els nostres impostos, s’han acabat o no arriben per pagar-ho tot, i això vol dir que s’han d’abaixar els sous dels funcionaris, les pensions del jubilats, el subsidi d’atur, i purgar els excessos que, segons sembla, hem fet els treballadors, aturats, i altres frívols ciutadans que hem actuat com les cigales i no pas com les formigues, les quals des del sector financer i les grans empreses, han aconseguit el beneficis més grans de la seva història mentre nosaltres estàvem de farra.

La maniobra de les formigues ha estat sensacional i a més de fer-nos creure que érem rics, amb els seus diaris, els seus canals televisius i radiofònics, han anat creant un corrent d’opinió segons el qual els impostos són essencialment nefastos, molt especialment els impostos directes que són els que podrien redistribuir la riquesa, i els polítics i pensadors d’esquerres o bé segueixen de farra o se’ls ha endut el corrent d’opinió. En una cursa per veure qui aboleix més impostos, en els darrers quinze anys hem eliminat l’Impost del Patrimoni, l’Impost de Donacions i Successions ha estat pràcticament eliminat, sembla que estem a punt de matar-lo, s’ha retallat significativament l’impost de Societats, concretament un 5% menys a totes les empreses, tant és que sigui una PIME que una gran multinacional, i s’ha permès que les grans fortunes s’agrupin en el que es coneix per les SICAV’s (Societats d’Inversió de Capital Variable) pagant només l’ 1%.

És a dir, tota la pressió fiscal ha quedat concentrada en les rendes del treball, que es recullen amb IRPF, i en impostos indirectes com l’IVA ,que ha passat del 16 al 18%.

Aquesta concentració fa que la despesa pública quedi a càrrec dels més desfavorits, mentre “els mercats”, poder fàctic de les formigues que no paguen cap impost per les transaccions especulatives que els enriqueixen, ens recepten les retallades com a única solució.

Però ni aquesta injustícia fiscal, ni aquella balança fiscal, que diu que cada dia surt un tren cap a Madrid carregat de calers que mai més no torna, no ens eximeix de la responsabilitat de pagar entre tots les despeses que generem i el cost dels serveis que ens atorguem. Es calcula que l’economia submergida, és a dir, aquella que no tributa perquè no consta, arriba fins el al 23% del PIB, que són uns 250.000 milions d’Euros,  per fer-nos una idea de la magnitud de la xifra, els Pressupostos Generals de l’Estat pel 2011 pugen 362.000 milions d’euros. Segons un article publicat ahir al diari Ara, la picaresca per evitar el pagament d’impostos és variada i extensa: factures sense IVA i per tant no declarades, treballs en negre, desgravacions invàlides, compra-vendes amb plus negre, jornals sense contracte, …

Diu el tòpic que els catalans som garrepes i es posa com exemple que, després d’un dinar col·lectiu, podem marejar el cambrer demanat-li comptes separats fins al límit que ens calculi la part proporcional del vi i la gasosa que hem consumit cada u. Tan patètica resulta la cua de comensals a caixa per pagar “cadascú lo seu com els de Manlleu”, com la baralla per veure qui arriba primer per pagar-ho tot. Hi ha autèntics mestres que aprofiten una discreta retirada al lavabo per passar primer per caixa a fer-se càrrec del compte.

Paradoxalment, aquests comportaments escrupolosos en assumir els deutes de manera individual, o la generositat per pagar la despesa col·lectiva, s’esvaeixin ràpidament quan parlem d’assumir la despesa pública i pagar els nostres impostos.

Fa pocs dies vaig llegir un magnífic opuscle “La Fiscalitat que volem a Catalunya” promogut per la Plataforma per una Fiscalitat Justa, Ambiental i Solidaria, on institucions de la societat civil com Justícia i Pau, l’OCUC, CC.OO i UGT, la Confederació d’AA.VV., entre d’altres, promouen la campanya “Ser ric surt molt barat” amb un seguit d’iniciatives, totes elles plausibles, que representen alternatives a la retallades que les formigues i els seus mitjans diuen que són inevitables.

Aplicant la màxima “pensa globalment, actua localment” crec que hem de començar per canviar les nostres actituds fiscals, no deixar-nos endur pel corrent de pensament conservador i contradir la idea que els impostos son dolents, perquè si son justos, només poden ser dolents pels rics.

Jo vull pagar impostos per uns bons serveis, ho prefereixo a no tenir ni impostos ni serveis que no podré pagar.

Digueu-me ximplet!

Pep Fargas

Entrevista Stéphane Hessel

En Joan Serra ens fa arribar, en relació a l’entrda anterior “la indignació com a motor“, aquest vídeo aparegut al web www.palestina.cat formant part de la sèrie “Voces contra el Apartheid y la Ocupación en Palestina” de la campanya Amb Palestina al Cor.  Es tracta d’una entrevista a S. Hessel en anglès, subtitulada al castellà.

Ironia o riota

De fa uns dies que, de la mà de COLOMS Z.S.i NUGULS FILM va ser penjat aquest vídeo al youtube, èmul del ja popular anunci de cervesa, en el qual, el Barça, el recuit de Fonteta,  La Fageda, en Gaudí, la Mercè Rodoreda, en Monzó, i els ous d’en Dalí, entre d’altres, rivalitzen per vendre’ns unes canyetes.

El cert és que en un primer moment em va semblar una iniciativa lloable i realment molt nostra. Si una cosa caracteritza l’humor català és, precisament, la ironia amable però incisiva i intel·ligent, de la qual en tenim exponents monumentals en el gran Santiago Rusiñol, en Joan Capri, els Joglars, el mateix Quim Monzó, l’Empar Moliner o l’Andreu Buenafuente per posar alguns exemples. Vaig pensar que era fantàstic que uns bons actors locals haguessin sabut donar la volta, amb humor català, a un dels exponents més ridículs del xovinisme nacional. Fins i tot he de reconèixer que vaig experimentar una certa enveja, sana eh?, per no haver estat capaç d’empescar-me una resposta tan clarivident.

Quan amb orgull aliè, que a més de la vergonya aliena és un sentiment també molt català, vaig ensenyar el vídeo als meus amics, alguns d’ells van començar a sembrar l’ombra del dubte: “de què rius?, si això és en serio” em deien. Au, va! … no m’ho podia creure. Per a mi hi havia uns elements més que clarificadors: la ratafia, la noia vestida de pubilla, les patinadores de fons amb els trèvols, el ke kè? que etziba l’actor reflexiu per introduir un  text, en el qual el PNZVG (Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa) s’arrenglera amb el cardar, els sants, les coses “boniques” que va fer en Vayreda, les “paraules” de la Càndida Pèrez, els millors pessebres, la botifarra de perol, el platillo, el tortell i la patata de la Vall d’en Bas i un seguit de “coses bones que tenim”, eren per a mi elements més que evidents d’aquesta ironia catalana, digna de figurar a qualsevol programa d’humor de Polònia.

Ara, que ja fa uns dies que el vídeo està exposat a la vista de tothom i que ja ha rebut més de 9000 visites, els comentaris dels espectadors estan donant la raó als meus amics. Tots ells, menys un que ha estat censurat, feliciten els autors però no pas per la ironia, si no per l’exercici de xovinisme. I això sí que em deixa absolutament desconcertat, així és que va de veres? que deien els avis.

Si és així, només em queda una opció encara més genuïnament catalana i garrotxina, fer una doble ironia i pensar que és extraordinari que d’una autèntica riota se’n pugui fer un element d’orgull patriòtic. Per sort interpretar irònicament la realitat és una potestat exclusiva de l’espectador.

Ah!, i com que em conec el panyo, expressió tan incorrecta com patriòtica, quedi clar que no tinc res contra els Gegants, els Xerrics, el Club de Patinatge, la Candida Pérez, els Pessebres ni en Vayreda i que, a més, felicito a tots els actors del vídeo per un magnífic treball.

Pep Fargas

ESPAI PARAULA

El dimecres 2 de març vaig anar al meu primer Espai Paraula. Aquesta experiència recull el testimoni d’Estiliterari Lliure: es programa mensualment, té una part prevista, en que, en el cas d’ Espai Paraula, es parla d’un autor en concret, i una segona part en què tots els assistents poden intervenir, sigui amb textos de l’autor tractat, textos propis o qualsevol altra proposta artística relacionada amb la literatura.

Com el seu precursor, pretén ser un projecte de dinamització cultural, però ho fa des d’una perspectiva diferent. Amb Estiliterari Lliure penso que tenia més pes l’expressió artística. Aquí, al menys el dia que hi vaig anar, té més pes la paraula. Un detall insignificant ho demostra: amb l’Ester i la Mercè es passava una rosa, que qui volia feia seva per uns minuts i la portava a l’escenari; ara, es passa un llibre de l’autor de la nit.

Aquest pes, volgut i buscat, el nom triat per la proposta és precisament Espai Paraula, pel que vaig veure no deixa de banda les altres disciplines artístiques, sinó que les utilitza per donar més força als textos que es llegeixen.

La tria dels autors, d’altra banda, també està creant una personalitat: Pavese, Montllor, Gioconda Belli, Benedetti… autors compromesos, lluitadors, amb clares tendències polítiques. I aquests autors són un reflex del públic que assisteix cada primer dimecres de mes. No en va és un dels assistents qui tria quin serà el proper autor. Probablement, si el públic assistent fos més nombrós també seria més divers, i més diversa serien també les paraules d’aquest espai. Però no es fàcil dinamitzar la ciutat. S’ha de lluitar contra el futbol, els horaris laborals, i aquella mandra a sortir entre setmana que ens caracteritza als olotins i que deixa els carrers deserts més enllà de l’hora que tanquen les botigues.

Des d’aquí voldria donar les gràcies a en Lluís Riera, la Gisel.la Arimany i en Quim Rocarols per,més enllà dels peròs,  intentar que no caigui en el no res tota la feina feta per Estiliterari Lliure, per continuar-la amb el seu nou enfocament, per potenciar el coneixement de nous o no tan nous autors i la creació, tant plàstica com literària.

Maribel Torres

no retalleu la cultura

Sota aquest lema, diverses organitzacions professionals de l’àmbit artístic i cultural han convocat una manifestació a Barcelona el proper dilluns 21, a la plaça dels Àngels -ara en diuen plaça del Macba- demanant que s’exceptuï la cultura de les retallades generals programades per tal de reduir el dèficit públic. Malgrat alguns dubtes com els del flamant Cercle de Cultura, que comparteix els motius però no la convocatòria, aquesta vegada sembla que tot el sector cultural s’ha posat d’acord i, només això, ja es pot considerar tot un èxit.

Al nostre país la cultura sempre ha estat a la cua de les inversions públiques tot i que resulta l’argument polític més invocat per defensar la nostra identitat, l’element cohesionador de la comunitat i l’orgull nacional proclamat, fins i tot, en anuncis xovinistes de cervesa.

Una aportació a Cultura que no arriba a l ‘1% dels pressupostos de la Generalitat, que en té la competència exclusiva, no resisteix cap mena de comparativa amb els pressuposts dels nostres veïns europeus.

A més de ser una autèntica vergonya, retallar un 20% de la despesa sobre aquest 1%, no representa cap estalvi substancial i, en canvi, posarà en perill moltes iniciatives i empreses, ben posicionades per un futur en el qual el coneixement i la creativitat en seran, segons tots els analistes, la matèria primera.

De manera immediata a la convocatòria han sortit les veus crítiques, la cultura està sempre sota sospita, que acusen els convocants i de retruc a tot el sector cultural de viure de la subvenció, oblidant que avui, a Europa, totes les activitats de tots els sectors, són en menor o major grau subvencionades i protegides pels diners públics: de l’agricultura al comerç, de les companyies aèries al sector bancari, i com podeu suposar un 1% del pressupost, més que per subvencions dóna per fer caritat.

El dia 21, molts dels que treballem en el sector cultural hi serem amb l’esperança de trobar-hi, no només l’artista, l’escriptor o el músic, si no el lector, l’espectador i el ciutadà que se sent orgullós de tot allò que surt i que no surt a l’anunci de cervesa.

Pep Fargas

Vídeo produït l’any 2008 a França davant l’anunci de retallades en cultura

la indignació com a motor

S’atribueix al periodista Enric Juliana el naixement, el setembre de 2007, de l’expressió “el català emprenyat”, per definir l’estat d’ànim generalitzat en molts dels nostres conciutadans, en aquells dies en que les obres eternes del TGV, obligaven a incòmodes viatges en autobusos plens a vessar, les repercussions de l’esfondrament del barri del Carmel a Barcelona eren encara molt vives, l’inacabable negociació de l’Estatut demostrava, una vegada més, com a Madrid s’utilitza Catalunya i els catalans com a l’ase dels cops que dóna rèdits electorals en les eleccions de torn . Tot aquest catàleg de greuges omplien d’emprenyament la pipa, el pap o altres recipients orgànics dels catalans.

Han passat els anys i, tot i que els motius pel mal humor i la indignació, no solament segueixen sent més que justificats, si no que s’han incrementat notablement amb els efectes de la crisi, el català segueix emprenyat, però només emprenyat.

I així, cada matí ens despertem amb notícies amenaçadores, que són pregonades amb alarmada resignació pels inefables conductors i contertulians dels programes radiofònics matinals, els quals s’esforcen en deixar clar que hem de purgar les nostres culpes, pagant amb els nostres diners els excessos de les entitats financeres que han acumulat, acumulen i acumularan beneficis a cabassos. Però nosaltres, els catalans, només seguim emprenyats.

Penso tot això mentre recordo dues lectures recents que m’agradaria recomanar a tothom: “Contra la indiferència” de Josep Ramoneda (Galàxia Gutemberg) i Indignez-vous! d’Stéphane Hessel (Indigène-editions), aquest darrer, un opuscle de 25 pàgines que s’ha convertit en un dels llibres més llegits a França del qual n’ha sortit, fa molt pocs dies, la traducció al castellà.

Tant una lectura com l’altre resulten extraordinàriament higièniques. Ramoneda argumenta la necessitat imperiosa de pensar, lliurement i sense perjudicis; reivindica la llibertat de decidir segons el nostre personal criteri, allunyant-se de les veritats inamovibles transmeses acríticament. Amb una gran profusió de cites, identifica la indiferència com el principal aliat de l’abús de poder, que és el major dels mals, interpreta la crisi com un moment complex de canvi, i alerta dels corrents de pensament ultra-lliberals, els quals, tot i el seu fracàs evident, promouen l’abandó del compromís per la cosa pública.

Per la seva part, Hessel, condensa en molt poques pàgines un alliçonador i emocionant al·legat en favor d’una autèntica revolució pacífica contra el poder dels mercats que amenacen la llibertat i la democràcia. Des de l’autoritat moral que li donen els seus 93 anys, i una vida forjada en la resistència antifeixista durant la Segona Guerra Mundial, l’autor que va ser també un dels 8 redactors de la Declaració Universal dels Drets Humans, insta als joves a indignar-se: preneu el relleu! Mireu al vostre voltant i indigneu-vos: les diferències entre pobres i rics són cada cop més grans. Segons Hessel, la indignació va ser la força motriu de la resistència, i cal retrobar-la enfront les amenaces actuals. Un bon exemple del seu pensament es manifesta en aquesta reflexió: si acabada la Guerra Mundial, amb tota Europa derruïda i empobrida, es van instaurar els sistemes de seguretat social, la sanitat pública, la nacionalització de les empreses d’energia i els grans bancs, com s’atreveixen els opulents governs actuals a dir-nos que no hi ha recursos per assegurar aquests drets? Qui s’ha apoderat dels diners?

Podeu dir que són plantejaments ingenus, potser sí, però resulten d’una aclaparadora clarividència, com ho certifiquen més de 1.200.000 lectors francesos.

Mentre el món àrab es revolta contra les dictadures i expressa la seva indignació al carrer buscant nous aires de llibertat, a casa, no passem d’una emprenyada i em temo que, a sobre, mal dirigida.

Pep Fargas

Prova de vídeo

Olot È Molt Verd from Ginebra Codina on Vimeo.

És una prova de com es poden inserir videos