//
esteu llegint
Opinió

Vull pagar, digueu-me ximple.

Hem viscut uns anys pensant que érem rics, entre altres motius perquè la creença en aquest miratge feia que alguns pocs es fessin rics de veritat;  i ara que hem despertat del somni, l’única solució als nostres mals, segons polítics, economistes i savis de tertúlia és la retallada de la despesa pública i la derivació dels serveis cap a l’empresa, llegiu negoci, privada/privat. Retallem en sanitat i afavorim les mútues. Retallem en educació pública, i qui pugui que es pagui una escola privada. Retallem beques i qui vulgui que es pagui la universitat, si és privada millor que tindrà més recursos. Els diners públics, els que paguem amb els nostres impostos, s’han acabat o no arriben per pagar-ho tot, i això vol dir que s’han d’abaixar els sous dels funcionaris, les pensions del jubilats, el subsidi d’atur, i purgar els excessos que, segons sembla, hem fet els treballadors, aturats, i altres frívols ciutadans que hem actuat com les cigales i no pas com les formigues, les quals des del sector financer i les grans empreses, han aconseguit el beneficis més grans de la seva història mentre nosaltres estàvem de farra.

La maniobra de les formigues ha estat sensacional i a més de fer-nos creure que érem rics, amb els seus diaris, els seus canals televisius i radiofònics, han anat creant un corrent d’opinió segons el qual els impostos són essencialment nefastos, molt especialment els impostos directes que són els que podrien redistribuir la riquesa, i els polítics i pensadors d’esquerres o bé segueixen de farra o se’ls ha endut el corrent d’opinió. En una cursa per veure qui aboleix més impostos, en els darrers quinze anys hem eliminat l’Impost del Patrimoni, l’Impost de Donacions i Successions ha estat pràcticament eliminat, sembla que estem a punt de matar-lo, s’ha retallat significativament l’impost de Societats, concretament un 5% menys a totes les empreses, tant és que sigui una PIME que una gran multinacional, i s’ha permès que les grans fortunes s’agrupin en el que es coneix per les SICAV’s (Societats d’Inversió de Capital Variable) pagant només l’ 1%.

És a dir, tota la pressió fiscal ha quedat concentrada en les rendes del treball, que es recullen amb IRPF, i en impostos indirectes com l’IVA ,que ha passat del 16 al 18%.

Aquesta concentració fa que la despesa pública quedi a càrrec dels més desfavorits, mentre “els mercats”, poder fàctic de les formigues que no paguen cap impost per les transaccions especulatives que els enriqueixen, ens recepten les retallades com a única solució.

Però ni aquesta injustícia fiscal, ni aquella balança fiscal, que diu que cada dia surt un tren cap a Madrid carregat de calers que mai més no torna, no ens eximeix de la responsabilitat de pagar entre tots les despeses que generem i el cost dels serveis que ens atorguem. Es calcula que l’economia submergida, és a dir, aquella que no tributa perquè no consta, arriba fins el al 23% del PIB, que són uns 250.000 milions d’Euros,  per fer-nos una idea de la magnitud de la xifra, els Pressupostos Generals de l’Estat pel 2011 pugen 362.000 milions d’euros. Segons un article publicat ahir al diari Ara, la picaresca per evitar el pagament d’impostos és variada i extensa: factures sense IVA i per tant no declarades, treballs en negre, desgravacions invàlides, compra-vendes amb plus negre, jornals sense contracte, …

Diu el tòpic que els catalans som garrepes i es posa com exemple que, després d’un dinar col·lectiu, podem marejar el cambrer demanat-li comptes separats fins al límit que ens calculi la part proporcional del vi i la gasosa que hem consumit cada u. Tan patètica resulta la cua de comensals a caixa per pagar “cadascú lo seu com els de Manlleu”, com la baralla per veure qui arriba primer per pagar-ho tot. Hi ha autèntics mestres que aprofiten una discreta retirada al lavabo per passar primer per caixa a fer-se càrrec del compte.

Paradoxalment, aquests comportaments escrupolosos en assumir els deutes de manera individual, o la generositat per pagar la despesa col·lectiva, s’esvaeixin ràpidament quan parlem d’assumir la despesa pública i pagar els nostres impostos.

Fa pocs dies vaig llegir un magnífic opuscle “La Fiscalitat que volem a Catalunya” promogut per la Plataforma per una Fiscalitat Justa, Ambiental i Solidaria, on institucions de la societat civil com Justícia i Pau, l’OCUC, CC.OO i UGT, la Confederació d’AA.VV., entre d’altres, promouen la campanya “Ser ric surt molt barat” amb un seguit d’iniciatives, totes elles plausibles, que representen alternatives a la retallades que les formigues i els seus mitjans diuen que són inevitables.

Aplicant la màxima “pensa globalment, actua localment” crec que hem de començar per canviar les nostres actituds fiscals, no deixar-nos endur pel corrent de pensament conservador i contradir la idea que els impostos son dolents, perquè si son justos, només poden ser dolents pels rics.

Jo vull pagar impostos per uns bons serveis, ho prefereixo a no tenir ni impostos ni serveis que no podré pagar.

Digueu-me ximplet!

Pep Fargas


Debats

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: