Archive for

Una candidatura fantasma?

De la fàbrica del riu ens arriba aquesta informació:

A Olot, en les darreres eleccions municipals es va presentar una altra candidatura, és a dir, que van ser 10 i no 9 com han consignat tots els mitjans de comunicació. Fins i tot podem assegurar que la candidatura fantasma, que es presentava sota el nom de KURT SCHWITTERS va recollir, com a mínim, un vot.

Podeu veure’n la prova fotogràfica en aquest reportatge

Han passat trenta-cinc anys?

Només unes hores abans que el dispositiu policial per “netejar” la Plaça Catalunya de Barcelona encengués els ànims dels acampats a cops de porra, el sociòleg Manuel Castells hi va fer una conferència especialment clarificadora sobre el tema “Comunicació, poder i democràcia” que podeu seguir íntegrament a l’enllaç anterior. En aquesta intervenció abunda en la teoria que la por és el sentiment que portem inscrit en l’ADN de l’espècie humana: “tots som fills i nets de porucs: gràcies a la por el nostres ancestres van aprendre a córrer més que les bèsties que se’ls volien menjar”  i només de manera col·lectiva podem superar-la.  Segons Castells, avui la comunicació ha canviat radicalment, el poder ja no ostenta la propietat exclusiva de la comunicació, les xarxes socials permeten que la comunicació s’estableixi de manera transversal en relacions igualitàries, cada un de nosaltres, amb els mòbils i altres aparells connectables a les xarxes, ens transformem amb difusors i comunicadors d’allò que està passant.  Les xarxes socials ens permeten crear comunitats i superar aquesta por ancestral. La intervenció va acabar amb un crit que sintetitzava aquesta teoria:  “porucs d’arreu del món uniu-vos els uns als altres a la xarxa,  potser d’aquesta xarxa, d’aquest embolic, en neixin els fruits d’una nova democràcia, encara per inventar”. Sense presses, sense por i amb la no  violència com a mètode, es pot dissenyar un nou sistema.

El Conseller Felip Puig no va sentir la conferència i, si hi tenia informadors, no li van fer arribar el missatge, perquè l’endemà va caure a la trampa de la seva burda maniobra de provocació: mentre el cap dels Mossos d’Esquadra declarava a Catalunya Ràdio que tot el material que es retirava del campament eren quatre pals i bombones de butà, “perquè cap energumen pogués fer-les servir en una celebració futbolera”, les imatges que arribaven per les xarxes socials el desmentien, la policia requisava material audiovisual i informàtic i obligava als reporters de premsa a no enregistrar imatges en directe.

Seguint allò que havia pronosticat Castells el dia abans, els milers de mòbils dels acampats enviaven el testimoni directe del que estava succeint, amb unes imatges que semblaven calcades de les manifestacions anti-franquistes de 1976: centenars de persones de totes les edats, pacíficament asseguts a terra, rebent cops de porra i puntades de peu de la policia que ara ja no són els grisos, són els Mossos d’Esquadra, catalans i demòcrates, pagats amb els impostos de tots els ciutadans, inclosos els que rebien.

La mobilització dels ciutadans en xarxa va ser immediata i la Plaça de Catalunya va quedar més plena que mai en molt pocs moments. Des de la Universitat, a Pedralbes, els estudiants reaccionaven tallant, quasi simultàniament, la Diagonal, i amb pocs segons la informació ja corria per tot Europa, per vergonya de la policia catalana i del seu Conseller, estratega de pacotilla, que pretenia una reacció violenta dels acampats per justificar el desmantellament a garrotades.

La reacció ja l’heu vist, les acampades que s’estaven desinflant s’han revitalitzat enormement. Com deia Manuel Castells: sense por i amb la no violència podem començar a dissenyar una nova democràcia, això sí, sense presses que el sistema actual s’ha construït i degradat amb 35 anys, com podeu veure a les fotos.

Pep Fargas

Acampada Olot

Ha costat però, finalment, la indignació ha sortit al carrer. Motius? tants com en vulgueu: pèssima qualitat democràtica, retallades socials i laborals, corrupció política, els mercats imposant-se a la política, la justícia desacreditada, l’atur desbocat, els sindicats encallats en el segle passat, els partits polítics d’esquerres incapaços de connectar amb la vida real, els de dretes en una descarada deriva cap al populisme feixista, el sistema financer amo i senyor del futur hipotecat de milions de persones, els rics que no paguen impostos, els assalariats que ho paguen tot. El memorial de greuges pot ser tant llarg com és legítima la indignació dels que sempre paguen els neulers.

És emocionant veure com la dignitat s’encomana; com malgrat els intents maldestres de la majoria de mitjans de comunicació, públics i privats, per ignorar i desacreditar el moviment ciutadà que ha convocat centenars de milers de persones a les places majors de les ciutats i pobles de l’estat, la solidaritat, el debat, el consens, el respecte a la discrepància, i fins i tot la música i la festa, s’han anat imposant en un exercici espontani de ciutadania, en el sentit més purament republicà del terme.

És patètic veure alguns partits polítics, en plena campanya electoral, intentant capitalitzar les acampades o buscant contubernis al darrera; i és ridícul el paper dels savis de tertúlia radiofònica i televisiva, desprestigiant el col·lectiu realment divers per no fer propostes unívoques, per anar bruts i mal pentinats, perquè al matí han d’anar a treballar i deixar l’acampada, o perquè els adolescents demanen diners al papà per anar a la revolució.

Justament l’abast de la protesta és tant gran i general que aplega ciutadans i ciutadanes  de tota mena, que s’han convocat pel sistema P2P (peer to peer), o si ho voleu en una expressió més genuïna, pel boca orella amb suport telemàtic, units únicament per una digníssima indignació i amb el mateix desconcert que ens afecta a tots: no sabem com s’acabarà.

Tot i la disconformitat amb el sistema polític, i especialment amb la seva polarització, aquest no és un moviment anti-polític, ni molt menys anti-sistema. Els meus amics m’envien cròniques pel twitter: hi ha gent jove, gent gran, aturats, treballadors, professors, vells sindicalistes, famílies amb nens, gent que anirà a votar el diumenge i gent que no ho farà, homes i dones que han convertit les places en una autèntica àgora.  Justament és un moviment essencialment polític, democràtic, regenerador, higiènic i certament revolucionari. Perquè que, en un país mesell com el nostre, atacat pel virus del futbol, per la tele escombraria i per l’individualisme salvatge, uns centenars de milers de ciutadans i ciutadanes surtin al carrer a demostrar que tenen l’esperança de poder canviar el seu entorn, és una autèntica revolució.

Quan escric això són centenars les ciutats i pobles que estan celebrant assemblees, caçolades, sentades i acampades. Demà, també a Olot sortirem al carrer per mostrar el nostre descontentament i la nostra indignació, a les 9 del vespre a la Plaça Major. Tant de bo siguem molts, però només el fet de convocar-nos, encara que només siguem tu i jo, ja serà tot un èxit.

Hi ha dies que és un orgull viure a la meva ciutat. Deuen ser els aires de maig.

Pep Fargas

Sense model

Cal felicitar als organitzadors dels debats sobre cultura que s’han programat a moltes ciutats de Catalunya amb motiu de les properes eleccions municipals. La iniciativa de l’Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya, que a Olot s’ha coordinat amb Omnium Cultural de la Garrotxa, és lloable perquè obliga als candidats i candidates a pensar amb una mica de deteniment en un dels serveis municipals que, tot i comptar amb pressupostos molt migrats, sol convertir-se en un dels aparadors més notoris de les diferents maneres d’entendre la política local. Durant les campanyes electorals, amb una frivolitat que només s’explica des del cinisme de l’incompliment, es prometen nous museus, noves biblioteques, festivals d’estiu i finançaments impossibles, a no ser que inventem una nova matemàtica on dos i dos sumin 22.

Només per això, és a dir, per obligar els responsables dels programes electorals a un exercici de rigor, ja val la pena. Però a més, segons es va sentir al final de les quatre hores llargues, sopar inclòs, que va durar el debat d’Olot, l’APGCC i l’Omnium Cultural de la Garrotxa, voldrien repetir el debat d’aquí a dos anys, és a dir, a mig mandat per tal de poder valorar el grau de compliment de les promeses electorals que es varen poder sentir durant la nit de divendres, i això acabaria de reblar el clau.

Contràriament a allò que ens tenen acostumats a Olot Televisió i a Ràdio Olot, en aquest debat varen ser convidades les 9 candidatures que es presenten a aquestes eleccions, no només les que ja tenen presència en el Consistori, i van fer molt més àgils les explicacions dels candidats que es van haver de cenyir a uns temps molt acotats, amb missatges quasi telegràfics i sense ornamentacions discursives que s’agraeixen.

Un centenar llarg de persones van seguir el debat des de les taules distribuïdes per partits polítics i entitats, llevat d’alguna excepció no gaire ben acceptada per un ciutadà no adscrit que, acabat l’acte, manifestava el seu disgust perquè li va tocar compartir taula amb els membres de la llista de PxC.

Els participants, en una taula presidencial francament petita per a tants convidats, van ser Pere Gómez, cap de llista d’ERC; Moisès Font, de PxC; Pep Berga, número dos de la candidatura de CiU; Albert Rubirola, quart a la llista del PSC; Llorenç Planagumà, cap de llista d’ICV; Josep Quintana, segon a la candidatura de SI; Joaquim de Trincheria, ocupant el mateix lloc en la llista del PP; Raül Massanella, cap de llista d’ApG; i Llum Adell, cap de llista de NCI. El debat conduït per Joel Tallant, va començar amb dues preguntes molt concretes adreçades a tots els participants:

• Quin percentatge del pressupost municipal s’ha de destinar a Cultura?

• Expliqueu tres grans eixos del vostre programa.

En general tothom va apreciar que el context de crisi econòmica situa el finançament de la cultura en un moment difícil, però tot i això, cal mantenir l’aportació actual. Aquest percentatge actual va ser un dels punts de controvèrsia de la nit: tant aviat es parlava d’un 6%, com es precisava fins a la centèsima 8,91%, segons Rubirola. Alguns s’atrevien a les xifres absolutes: 1.600.000 Euros de pressupost de l’ICCO, a la que altres hi sumaven altres aportacions que feien arribar als 2 milions i als 2.250.000, sumant-hi les Festes del Tura. En fi, ball de números apart, les úniques veus discordants van ser les de Trincheria, segons el qual, tot i que la cultura ho és tot, no és prioritària: primer ha de funcionar la ciutat: llum als carrers, el clavegueram, els serveis socials, la seguretat, ... i lo que quedi, doncs, a cultura (sic), i Adell, que va desplegar una quantitat ingent de números en un intent, vaig entendre, de demostrar la desproporció entre el pressupost d’estructura de l’ICCO i el d’activitat cultural, d’on es deduïa que calia rebaixar la despesa en personal i augmentar les aportacions a les entitats.

En la definició dels eixos estratègics és on es varen poder veure les diferències entre unes i altres propostes:

Pere Gómez d’ERC, molt sintèticament va optar per la via dels equipaments i va citar la necessitat d’una segona Biblioteca municipal, acabar el Museu del Paisatge, i desenvolupar el projecte de Can Tané com a seu d’Entitats.

Pep Berga, es va referir a eixos de tipus més conceptual: la construcció d’una identitat cultural, catalana, va puntualitzar; el suport a les entitats i associacions, com l’element que pot vigoritzar la cultura a la ciutat; el suport a la creació i als creadors, i procurar que la programació cultural arribi a més gent.

Aquesta preocupació per arribar a més gent també va ser compartida per Albert Rubirola, del PSC, el qual va apuntar que cal apostar per la contemporaneïtat vinculada al paper de l’Escola d’Art com a marca d’identificació d’Olot, la conservació i exposició del patrimoni, i l’acabament del projecte del Museu del Paisatge.

Llorenç Planagumà d’ICV, va exposar la plena vigència del Pla de Cultura com una magnífica eina pel desenvolupament cultural de la ciutat; va parlar de la cultura com el principal motor de cohesió social, i va apostar per la educació i la formació per tal de potenciar la cultura de qualitat per a tothom. Va citar un estudi extern a l’ajuntament, que quantifica en més de 100 les indústries culturals radicades a Olot, i va concloure que cal potenciar aquestes indústries, també per a la promoció econòmica de la ciutat.

La validesa del Pla de Cultura també resulta un element clau per a Josep Quintana de SI, per a ell, a més, cal entendre que la cultura es fonamenta, principalment, en l’explotació del Capital Humà format per les Entitats, els artistes i els tècnics municipals. Cal re-definir les funcionalitats d’alguns del Equipaments Municipals i col·laborar en un projecte cultural comú.

Trincheria, del PP, va insistir en la línia exposada abans: hi ha altres prioritats abans de la cultura per la qual no calen grans inversions, com demostra la programació de l’Orfeó Popular Olotí, la qual resulta molt més barata i rendible i, segons ell de més qualitat que la del Teatre Principal.

Massanella, d’ApG, va insistir que, malgrat la temuda i inevitable reducció pressupostària, cal donar tot el suport a les Entitats, especialment potenciant l’ús i accés a les TIC. En la necessitat que la cultura faci nació i en la proposta de concentrar l’activitat cultural a l’entorn de Can Sacrest com a Illa de les Arts.

Finalment, Adell de NCI, va abundar en l’apreciació sobre la programació de l’Orfeó, segons ella ben meritòria en haver programat La Ratera, un espectacle el qual, malgrat el seu èxit a la cartellera de Londres, no s’havia pogut veure a Olot fins ara.

A partir d’aquesta primera ronda d’intervencions es va formular una pregunta genèrica sobre l’oportunitat de programar un gran festival d’estiu, segons sembla una proposta en el programa de CiU, que va donar peu a intervencions molt diverses de les quals vaig prendre apressadament algunes notes:

Albert Rubirola: La cultura ha d’arribar a més gent, a altres col·lectius, però amb els actes que ja fem.

Llorenç Planagumà: Hi ha entitats culturals molt diverses, cal personalitzar i prioritzar els ajuts. No es pot deixar tot en mans de les entitats, l’ICCO ha de programar.

Pep Berga: S’ha de reconèixer que la gestió cultural en l’actualitat no té res a veure amb la de fa 15 anys. Cal, però, una redistribució pressupostària. El tècnic cultural ha d’acompanyar les entitats.

Josep Quintana: Jo, com a entitat, he rebut una bona aportació però sovint és més important el suport logístic i de gestió que et poden donar els tècnics municipals.

Joaquim de Trincheria: Les entitats ho són tot, a l’Orfeó de manera espontània neix un caliu que no tenen les programacions municipals.

Llorenç Planagumà: Jo vaig assistir a un acte de Sismògraf al Parc Nou, i li asseguro que entre les 300 persones que el seguien també hi havia un bon caliu.

Pep Berga: El proper regidor de cultura ha d’acceptar l’herència de la gestió i l’activitat actual procurant fer-la més propera.

Pere Gómez: Des del Teatre Principal i des de l’ICCO en general, es fa un esplèndida programació, reconeguda des de fora de la ciutat.

Joaquim de Trincheria: l’Escola Olotina del Paisatge que ens havia donat fama arreu, està en franca decadència, avui les pintures no valen res. Podríem explotar el vulcanisme com a marca exterior.

Raül Masanella: Afortunadament estem en el mapa europeu per les nostres activitats culturals, si ho relacionem amb el turisme, pot ser un bon revitalitzant econòmic.

Pep Berga: Discrepo, no se’ns coneix a fora, cal buscar la nostra singularitat arrelada a la comarca. Per això proposem una activitat amb atractiu popular, en la qual s’ha de creure.

Llorenç Planagumà: Més que el vulcanisme s’ha d’explotar un concepte. La cultura ha de festejar amb el paisatge. Cal plantejar-se que moviments com el de les Slow Cities, en els qual Olot podria inscriure’s, són models culturals.

Josep Quintana: Es poden trobar moltes activitats culturals en les quals el paisatge acaba sent un element determinant. (ex. el Wevoo)

Albert Rubirola: El museu del paisatge segueix la seva marxa, no sé qui diu que està aturat.

Després de dues hores d’intervencions, es va donar pas al sopar a tall de descans del matx per, un cop al cafè, re-emprendre l’acte ara ja amb els candidats a cada taula, amb les preguntes que el públic va voler fer arribar a la taula del debat. I el cert és que algunes de les preguntes eren tirades amb bala:

Pregunta: Senyor Trincheria, com veu vostè el Panorama?

Resposta: Home…. d’això … el panorama està molt negre, oi?.

La posada en evidència del representant del PP ratlla el ridícul tot i que, com sempre, hi ha una camarilla disposada a riure les gràcies del veterà regidor.

Insisteix Trincheria: No, no, escoltin que ara ens ha arribat una subvenció de 30 milions de les antigues pessetes per acabar la Sala d’Assaig del Teatre. A mi em fa vergonya! Jo els tornaria..

(més rialles)

Pregunta a Josep Guix i Mia Corominas, caps de llista del PSC i CiU, presents en el debat:

• Continuaran pagant amb diner públic els forats d’Olot Televisió, que és una empresa privada amb una línia informativa francament parcial?

Resposta Guix: Des de la darrera aportació no se’n ha fet cap més, i a partir d’ara, no s’hi esmerçarà ni un duro més. (aplaudiments entusiastes de quasi tota la sala)

Resposta Corominas: Olot Televisió compleix una funció a Olot i la comarca que cal recolzar. Nosaltres la valorem molt positivament (una veu: només faltaria!)

Pregunta a tots: Com pensen actuar per evitar la fractura digital?

La majoria entra en un debat sobre el desplegament de fibra òptica. Pel PSC intervé Antoni Bach per dir que la fibra òptica ja arribarà però que primer és l’hospital i els instituts. Pep Berga, explica que a Olot ja hi ha fibra òptica, però que és de Telefònica i que és molt difícil lluitar contra els negocis de segons quines empreses. Només Planagumà i Quintana parlen d’actuacions de formació adreçades a la població. Quintana insisteix en la necessitat d’un Medialab com a oferta atractiva pels joves.

Pregunta a tots: Quin és l’últim acte cultural al que heu assistit?

Josep Quintana i Pep Berga, concert de Gossos al Torín; Llum Adell, llegia un llibre mentre esperava que obrissin la sala, Moisès Font, també; Joaquim de Trincheria, teatre,la Venganza de Don Mendo a l’Orfeó. Pere Gómez, un partit de bàsquet, perquè l‘esport també és cultura. Albert Rubirola, aquest debat; Llorenç Planagumà, programació de dansa al Sismògraf; i Raül Massanella ha assistit a una conferència.

Si disposessin dels diners necessaris, quin equipament cultural farien per a la ciutat? només un:

No recordo la distribució exacte, generalment, la segona biblioteca, el museu dels volcans, l’espai per entitats a Can Tané, o l’Illa de les Arts a Can Sacrest, però el presentador va tallar per in apropiada, segons ell, la resposta de Planagumà que proposava la construcció de grans aparcaments disuassoris, per fer del centre de la ciutat un espai sense cotxes en línia amb la seva proposta Slow Citie.

Per tancar l’acte es va oferir la possibilitat d’una darrera intervenció demanat el vot, que tots els grups van declinar atenent les quatre hores llargues que es portaven de debat. Només PxC va eclipsar el ridícul de Trincheria amb una intervenció del número dos de la llista, del qual no recordo, ni vull recordar el nom, sobre els perills de la cultura musulmana quan aquí som d’adscripció greco-romana. Per sort aquí el coro de la rissa, que sol acompanyar les intervencions de senyor Trincheria, va quedar mut.

I fins aquí aquesta crònica del debat amb allò que jo en recordo.

A manera de resum, que no vol ser imparcial, desespera la manca de model de ciutat de quasi tots els grups polítics, especialment d’aquells que, segons les enquestes, tenen més possibilitats de governar. Només ICV apunta, amb timidesa, el paisatge i la manera de viure’l com un model cultural. SI, que compta amb un expert a l’hora de fer el programa, planteja iniciatives engrescadores i amb un potencial evident, tot i que no busca cap model específic. La resta de propostes aposten per la continuïtat, algunes amb solvència i reconeixent l’herència com un bon actiu com ERC, i ApG; i d’altres amb un perillosa deriva cap al populisme, intentant deixar contentes les entitats en contraposició a la cultura pública, NCI, PP.

El del PSC, potser per cansament, acaba sent el discurs més decebedor. Després de 12 anys de govern socialista, en el qual s’ha passat d’un escàs 3% a quasi el 9% del pressupost municipal destinat a cultura, de la redacció i redefinició d’un Pla de Cultura, del qual encara avui se’n reconeix la validesa, de la creació de Institut de Cultura per a la gestió professionalitzada de la cultura pública, d’haver situat Olot en el mapa de les ciutats més actives culturalment parlant a Catalunya i a Europa, d’haver implementat programacions de qualitat i de risc, han de ser els altres grups els que reivindiquin la feina feta. En cap moment del debat, el representat del PSC va treure pit i, molt menys encara, va fer explícit que tot aquest patrimoni respon a un model de ciutat, o com a mínim a la voluntat de col·locar la cultura en un espai de centralitat.

El discurs de CiU, a qui totes les enquestes apunten com a cavall guanyador, està imbuït de la prudència d’aquell que sap que, molt possiblement, haurà de fer realitat allò que promet i que no serà fàcil en un context econòmic de recessió. Segurament que l’herència, que en Pep Berga diu que s’haurà d’acceptar, la professionalitat dels gestors de l’ICCO, i la tossuda realitat, explicaran als nous responsables de la cultura pública local que les dualitats no són exclusives: les entitats poden entendre’s amb una línia de programació professional, la tradició és perfectament compatible amb la creativitat, i la contemporaneïtat d’avui és el patrimoni de demà.

Mentrestant podem anar buscant el model de ciutat, si els partits polítics no el proposen hauran de ser el ciutadans els qui el disposin. Però alerta, amb la ciutat i la cultura no s’hi juga.

Pep Fargas

Casasses: temps de paraules

Divendres 29 d’abril. Dues hores de poesia al Comtal de Ripoll. Dos monogràfics, El primer dedicat a Maragall, el segon a un poeta ripollès, Ramon Alabau. Quatre-cents nanos aguantant metxa, amb cara de satisfacció. Segons com es miri, al·lucinant. La poesia té aquestes coses. Segons com es presenta, enganxa.

Al vespre, a can Trincheria, el galàctic Casasses amb una jove acompanyant que no desmereix gens el mestre: Blanca Llum Vidal. Se li ha encomanat l’explosivitat del mentor, amb la veu més dolça, però amb la mateixa energia i mala llet.

L’Enric Casasses va publicar el primer llibre de poemes La bragueta encallada l’any 1971. Ell mateix confessa que recitava cridant i a tota hòstia. El rock li va donar la pista de com havia d’afrontar els directes i no cal dir que n’ha après. Comunica. I això és essencial per a un poeta. El poeta de saló o de despatx no sol tenir aptituds per a l’escenari i queda constrenyit a la lectura. Pot fer poemes bons, però sense la litúrgia de l’escenari no hi ha ni de lluny la mateixa emoció.

En Casasses reivindica la poesia popular, d’on ha begut claríssimament ironia, sonoritat i desvergonyiment. La seva mare és de l’Escala i ell reconeix la vivesa del parlar dels nanos al carrer quan hi anava de petit a passar els estius.

També està familiaritzat amb un llenguatge més tècnic; els seus pares són químics i recorda apassionades discussions a casa sobre les lleis de la termodinàmica. Sembla haver canviat la taula dels elements per la de les paraules que permet combinacions infinites.

Ha viscut a Mallorca, a Tenerife, a Berlín, potser d’aquí li ha vingut aquesta eterna i insubornable condició de nàufrag. No té pèls a la llengua i amb 60 anys, manté viu l’esperit contestatari i anàrquic.

Cadenes, tot el que neix

Cadenes, la policia

I cadenes, tu mateix

Per la puta gelosia.

En una entrevista a Vilaweb li he sentit dir sense embuts que això nostre no és una democràcia ni res. On és el poder del poble? I encara una altra perla bastant més lúcida: “Aquest país (Catalunya) està acollonit, cagat de por”.

En Casasses ha tornat la poesia al carrer, l’ha convertit en una cosa assequible, directa i poderosa, depurada de prejudicis intel·lectuals. Ell diu que la poesia “és l’expressió de la persona en la circumstància més immediata de l’existència. Què hi pintem nosaltres aquí? Què és aquesta bombolla de llum rodant entre la nit dels planetes? Tot això concentrat en poques paraules.”

La força de la poesia és brutal. És capaç de fer plorar, de fer feliç algú per uns instants i d’aixecar pobles contra la tirania.

Jo quan vivia

al 3 i 7 fan 13

tot era més fàcil,

i ara que em dus

al 2 i 2 són 4

vaig al naufragi.

La Carme Simon, responsable del Temps de Paraules, aquest any ens ha regalat tres (4, amb la Blanca Vidal) poetes extraordinaris: Roig, Perejaume i Casasses. Si fos pels poetes, aquest país seria una meravella.

Xavier Ruscalleda