//
esteu llegint
Olot, Opinió

Casasses: temps de paraules

Divendres 29 d’abril. Dues hores de poesia al Comtal de Ripoll. Dos monogràfics, El primer dedicat a Maragall, el segon a un poeta ripollès, Ramon Alabau. Quatre-cents nanos aguantant metxa, amb cara de satisfacció. Segons com es miri, al·lucinant. La poesia té aquestes coses. Segons com es presenta, enganxa.

Al vespre, a can Trincheria, el galàctic Casasses amb una jove acompanyant que no desmereix gens el mestre: Blanca Llum Vidal. Se li ha encomanat l’explosivitat del mentor, amb la veu més dolça, però amb la mateixa energia i mala llet.

L’Enric Casasses va publicar el primer llibre de poemes La bragueta encallada l’any 1971. Ell mateix confessa que recitava cridant i a tota hòstia. El rock li va donar la pista de com havia d’afrontar els directes i no cal dir que n’ha après. Comunica. I això és essencial per a un poeta. El poeta de saló o de despatx no sol tenir aptituds per a l’escenari i queda constrenyit a la lectura. Pot fer poemes bons, però sense la litúrgia de l’escenari no hi ha ni de lluny la mateixa emoció.

En Casasses reivindica la poesia popular, d’on ha begut claríssimament ironia, sonoritat i desvergonyiment. La seva mare és de l’Escala i ell reconeix la vivesa del parlar dels nanos al carrer quan hi anava de petit a passar els estius.

També està familiaritzat amb un llenguatge més tècnic; els seus pares són químics i recorda apassionades discussions a casa sobre les lleis de la termodinàmica. Sembla haver canviat la taula dels elements per la de les paraules que permet combinacions infinites.

Ha viscut a Mallorca, a Tenerife, a Berlín, potser d’aquí li ha vingut aquesta eterna i insubornable condició de nàufrag. No té pèls a la llengua i amb 60 anys, manté viu l’esperit contestatari i anàrquic.

Cadenes, tot el que neix

Cadenes, la policia

I cadenes, tu mateix

Per la puta gelosia.

En una entrevista a Vilaweb li he sentit dir sense embuts que això nostre no és una democràcia ni res. On és el poder del poble? I encara una altra perla bastant més lúcida: “Aquest país (Catalunya) està acollonit, cagat de por”.

En Casasses ha tornat la poesia al carrer, l’ha convertit en una cosa assequible, directa i poderosa, depurada de prejudicis intel·lectuals. Ell diu que la poesia “és l’expressió de la persona en la circumstància més immediata de l’existència. Què hi pintem nosaltres aquí? Què és aquesta bombolla de llum rodant entre la nit dels planetes? Tot això concentrat en poques paraules.”

La força de la poesia és brutal. És capaç de fer plorar, de fer feliç algú per uns instants i d’aixecar pobles contra la tirania.

Jo quan vivia

al 3 i 7 fan 13

tot era més fàcil,

i ara que em dus

al 2 i 2 són 4

vaig al naufragi.

La Carme Simon, responsable del Temps de Paraules, aquest any ens ha regalat tres (4, amb la Blanca Vidal) poetes extraordinaris: Roig, Perejaume i Casasses. Si fos pels poetes, aquest país seria una meravella.

Xavier Ruscalleda

Debats

3 thoughts on “Casasses: temps de paraules

  1. També tenim molts poetes que contribuiexen que aquest país no sigui una meravella.
    Crec sincerament que sobren poetes. Poetes mediocres. Algún ja tindria que començar a pensar en “suicidar-se”.

    Posted by Quim Domene | 16/05/2011, 9:21 PM
  2. un 10 per en rusca…

    Posted by Quinto | 19/05/2011, 11:22 PM

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: