//
esteu llegint
Olot, Opinió, Política

Sense model

Cal felicitar als organitzadors dels debats sobre cultura que s’han programat a moltes ciutats de Catalunya amb motiu de les properes eleccions municipals. La iniciativa de l’Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya, que a Olot s’ha coordinat amb Omnium Cultural de la Garrotxa, és lloable perquè obliga als candidats i candidates a pensar amb una mica de deteniment en un dels serveis municipals que, tot i comptar amb pressupostos molt migrats, sol convertir-se en un dels aparadors més notoris de les diferents maneres d’entendre la política local. Durant les campanyes electorals, amb una frivolitat que només s’explica des del cinisme de l’incompliment, es prometen nous museus, noves biblioteques, festivals d’estiu i finançaments impossibles, a no ser que inventem una nova matemàtica on dos i dos sumin 22.

Només per això, és a dir, per obligar els responsables dels programes electorals a un exercici de rigor, ja val la pena. Però a més, segons es va sentir al final de les quatre hores llargues, sopar inclòs, que va durar el debat d’Olot, l’APGCC i l’Omnium Cultural de la Garrotxa, voldrien repetir el debat d’aquí a dos anys, és a dir, a mig mandat per tal de poder valorar el grau de compliment de les promeses electorals que es varen poder sentir durant la nit de divendres, i això acabaria de reblar el clau.

Contràriament a allò que ens tenen acostumats a Olot Televisió i a Ràdio Olot, en aquest debat varen ser convidades les 9 candidatures que es presenten a aquestes eleccions, no només les que ja tenen presència en el Consistori, i van fer molt més àgils les explicacions dels candidats que es van haver de cenyir a uns temps molt acotats, amb missatges quasi telegràfics i sense ornamentacions discursives que s’agraeixen.

Un centenar llarg de persones van seguir el debat des de les taules distribuïdes per partits polítics i entitats, llevat d’alguna excepció no gaire ben acceptada per un ciutadà no adscrit que, acabat l’acte, manifestava el seu disgust perquè li va tocar compartir taula amb els membres de la llista de PxC.

Els participants, en una taula presidencial francament petita per a tants convidats, van ser Pere Gómez, cap de llista d’ERC; Moisès Font, de PxC; Pep Berga, número dos de la candidatura de CiU; Albert Rubirola, quart a la llista del PSC; Llorenç Planagumà, cap de llista d’ICV; Josep Quintana, segon a la candidatura de SI; Joaquim de Trincheria, ocupant el mateix lloc en la llista del PP; Raül Massanella, cap de llista d’ApG; i Llum Adell, cap de llista de NCI. El debat conduït per Joel Tallant, va començar amb dues preguntes molt concretes adreçades a tots els participants:

  • Quin percentatge del pressupost municipal s’ha de destinar a Cultura?
  • Expliqueu tres grans eixos del vostre programa.

En general tothom va apreciar que el context de crisi econòmica situa el finançament de la cultura en un moment difícil, però tot i això, cal mantenir l’aportació actual. Aquest percentatge actual va ser un dels punts de controvèrsia de la nit: tant aviat es parlava d’un 6%, com es precisava fins a la centèsima 8,91%, segons Rubirola. Alguns s’atrevien a les xifres absolutes: 1.600.000 Euros de pressupost de l’ICCO, a la que altres hi sumaven altres aportacions que feien arribar als 2 milions i als 2.250.000, sumant-hi les Festes del Tura. En fi, ball de números apart, les úniques veus discordants van ser les de Trincheria, segons el qual, tot i que la cultura ho és tot, no és prioritària: primer ha de funcionar la ciutat: llum als carrers, el clavegueram, els serveis socials, la seguretat, ... i lo que quedi, doncs, a cultura (sic), i Adell, que va desplegar una quantitat ingent de números en un intent, vaig entendre, de demostrar la desproporció entre el pressupost d’estructura de l’ICCO i el d’activitat cultural, d’on es deduïa que calia rebaixar la despesa en personal i augmentar les aportacions a les entitats.

En la definició dels eixos estratègics és on es varen poder veure les diferències entre unes i altres propostes:

Pere Gómez d’ERC, molt sintèticament va optar per la via dels equipaments i va citar la necessitat d’una segona Biblioteca municipal, acabar el Museu del Paisatge, i desenvolupar el projecte de Can Tané com a seu d’Entitats.

Pep Berga, es va referir a eixos de tipus més conceptual: la construcció d’una identitat cultural, catalana, va puntualitzar; el suport a les entitats i associacions, com l’element que pot vigoritzar la cultura a la ciutat; el suport a la creació i als creadors, i procurar que la programació cultural arribi a més gent.

Aquesta preocupació per arribar a més gent també va ser compartida per Albert Rubirola, del PSC, el qual va apuntar que cal apostar per la contemporaneïtat vinculada al paper de l’Escola d’Art com a marca d’identificació d’Olot, la conservació i exposició del patrimoni, i l’acabament del projecte del Museu del Paisatge.

Llorenç Planagumà d’ICV, va exposar la plena vigència del Pla de Cultura com una magnífica eina pel desenvolupament cultural de la ciutat; va parlar de la cultura com el principal motor de cohesió social, i va apostar per la educació i la formació per tal de potenciar la cultura de qualitat per a tothom. Va citar un estudi extern a l’ajuntament, que quantifica en més de 100 les indústries culturals radicades a Olot, i va concloure que cal potenciar aquestes indústries, també per a la promoció econòmica de la ciutat.

La validesa del Pla de Cultura també resulta un element clau per a Josep Quintana de SI, per a ell, a més, cal entendre que la cultura es fonamenta, principalment, en l’explotació del Capital Humà format per les Entitats, els artistes i els tècnics municipals. Cal re-definir les funcionalitats d’alguns del Equipaments Municipals i col·laborar en un projecte cultural comú.

Trincheria, del PP, va insistir en la línia exposada abans: hi ha altres prioritats abans de la cultura per la qual no calen grans inversions, com demostra la programació de l’Orfeó Popular Olotí, la qual resulta molt més barata i rendible i, segons ell de més qualitat que la del Teatre Principal.

Massanella, d’ApG, va insistir que, malgrat la temuda i inevitable reducció pressupostària, cal donar tot el suport a les Entitats, especialment potenciant l’ús i accés a les TIC. En la necessitat que la cultura faci nació i en la proposta de concentrar l’activitat cultural a l’entorn de Can Sacrest com a Illa de les Arts.

Finalment, Adell de NCI, va abundar en l’apreciació sobre la programació de l’Orfeó, segons ella ben meritòria en haver programat La Ratera, un espectacle el qual, malgrat el seu èxit a la cartellera de Londres, no s’havia pogut veure a Olot fins ara.

A partir d’aquesta primera ronda d’intervencions es va formular una pregunta genèrica sobre l’oportunitat de programar un gran festival d’estiu, segons sembla una proposta en el programa de CiU, que va donar peu a intervencions molt diverses de les quals vaig prendre apressadament algunes notes:

Albert Rubirola: La cultura ha d’arribar a més gent, a altres col·lectius, però amb els actes que ja fem.

Llorenç Planagumà: Hi ha entitats culturals molt diverses, cal personalitzar i prioritzar els ajuts. No es pot deixar tot en mans de les entitats, l’ICCO ha de programar.

Pep Berga: S’ha de reconèixer que la gestió cultural en l’actualitat no té res a veure amb la de fa 15 anys. Cal, però, una redistribució pressupostària. El tècnic cultural ha d’acompanyar les entitats.

Josep Quintana: Jo, com a entitat, he rebut una bona aportació però sovint és més important el suport logístic i de gestió que et poden donar els tècnics municipals.

Joaquim de Trincheria: Les entitats ho són tot, a l’Orfeó de manera espontània neix un caliu que no tenen les programacions municipals.

Llorenç Planagumà: Jo vaig assistir a un acte de Sismògraf al Parc Nou, i li asseguro que entre les 300 persones que el seguien també hi havia un bon caliu.

Pep Berga: El proper regidor de cultura ha d’acceptar l’herència de la gestió i l’activitat actual procurant fer-la més propera.

Pere Gómez: Des del Teatre Principal i des de l’ICCO en general, es fa un esplèndida programació, reconeguda des de fora de la ciutat.

Joaquim de Trincheria: l’Escola Olotina del Paisatge que ens havia donat fama arreu, està en franca decadència, avui les pintures no valen res. Podríem explotar el vulcanisme com a marca exterior.

Raül Masanella: Afortunadament estem en el mapa europeu per les nostres activitats culturals, si ho relacionem amb el turisme, pot ser un bon revitalitzant econòmic.

Pep Berga: Discrepo, no se’ns coneix a fora, cal buscar la nostra singularitat arrelada a la comarca. Per això proposem una activitat amb atractiu popular, en la qual s’ha de creure.

Llorenç Planagumà: Més que el vulcanisme s’ha d’explotar un concepte. La cultura ha de festejar amb el paisatge. Cal plantejar-se que moviments com el de les Slow Cities, en els qual Olot podria inscriure’s, són models culturals.

Josep Quintana: Es poden trobar moltes activitats culturals en les quals el paisatge acaba sent un element determinant. (ex. el Wevoo)

Albert Rubirola: El museu del paisatge segueix la seva marxa, no sé qui diu que està aturat.

Després de dues hores d’intervencions, es va donar pas al sopar a tall de descans del matx per, un cop al cafè, re-emprendre l’acte ara ja amb els candidats a cada taula, amb les preguntes que el públic va voler fer arribar a la taula del debat. I el cert és que algunes de les preguntes eren tirades amb bala:

Pregunta: Senyor Trincheria, com veu vostè el Panorama?

Resposta: Home…. d’això … el panorama està molt negre, oi?.

La posada en evidència del representant del PP ratlla el ridícul tot i que, com sempre, hi ha una camarilla disposada a riure les gràcies del veterà regidor.

Insisteix Trincheria: No, no, escoltin que ara ens ha arribat una subvenció de 30 milions de les antigues pessetes per acabar la Sala d’Assaig del Teatre. A mi em fa vergonya! Jo els tornaria..

(més rialles)

Pregunta a Josep Guix i Mia Corominas, caps de llista del PSC i CiU, presents en el debat:

  • Continuaran pagant amb diner públic els forats d’Olot Televisió, que és una empresa privada amb una línia informativa francament parcial?

Resposta Guix: Des de la darrera aportació no se’n ha fet cap més, i a partir d’ara, no s’hi esmerçarà ni un duro més. (aplaudiments entusiastes de quasi tota la sala)

Resposta Corominas: Olot Televisió compleix una funció a Olot i la comarca que cal recolzar. Nosaltres la valorem molt positivament (una veu: només faltaria!)

Pregunta a tots: Com pensen actuar per evitar la fractura digital?

La majoria entra en un debat sobre el desplegament de fibra òptica. Pel PSC intervé Antoni Bach per dir que la fibra òptica ja arribarà però que primer és l’hospital i els instituts. Pep Berga, explica que a Olot ja hi ha fibra òptica, però que és de Telefònica i que és molt difícil lluitar contra els negocis de segons quines empreses. Només Planagumà i Quintana parlen d’actuacions de formació adreçades a la població. Quintana insisteix en la necessitat d’un Medialab com a oferta atractiva pels joves.

Pregunta a tots: Quin és l’últim acte cultural al que heu assistit?

Josep Quintana i Pep Berga, concert de Gossos al Torín; Llum Adell, llegia un llibre mentre esperava que obrissin la sala, Moisès Font, també; Joaquim de Trincheria, teatre,la Venganza de Don Mendo a l’Orfeó. Pere Gómez, un partit de bàsquet, perquè l‘esport també és cultura. Albert Rubirola, aquest debat; Llorenç Planagumà, programació de dansa al Sismògraf; i Raül Massanella ha assistit a una conferència.

Si disposessin dels diners necessaris, quin equipament cultural farien per a la ciutat? només un:

No recordo la distribució exacte, generalment, la segona biblioteca, el museu dels volcans, l’espai per entitats a Can Tané, o l’Illa de les Arts a Can Sacrest, però el presentador va tallar per in apropiada, segons ell, la resposta de Planagumà que proposava la construcció de grans aparcaments disuassoris, per fer del centre de la ciutat un espai sense cotxes en línia amb la seva proposta Slow Citie.

Per tancar l’acte es va oferir la possibilitat d’una darrera intervenció demanat el vot, que tots els grups van declinar atenent les quatre hores llargues que es portaven de debat. Només PxC va eclipsar el ridícul de Trincheria amb una intervenció del número dos de la llista, del qual no recordo, ni vull recordar el nom, sobre els perills de la cultura musulmana quan aquí som d’adscripció greco-romana. Per sort aquí el coro de la rissa, que sol acompanyar les intervencions de senyor Trincheria, va quedar mut.

I fins aquí aquesta crònica del debat amb allò que jo en recordo.

A manera de resum, que no vol ser imparcial, desespera la manca de model de ciutat de quasi tots els grups polítics, especialment d’aquells que, segons les enquestes, tenen més possibilitats de governar. Només ICV apunta, amb timidesa, el paisatge i la manera de viure’l com un model cultural. SI, que compta amb un expert a l’hora de fer el programa, planteja iniciatives engrescadores i amb un potencial evident, tot i que no busca cap model específic. La resta de propostes aposten per la continuïtat, algunes amb solvència i reconeixent l’herència com un bon actiu com ERC, i ApG; i d’altres amb un perillosa deriva cap al populisme, intentant deixar contentes les entitats en contraposició a la cultura pública, NCI, PP.

El del PSC, potser per cansament, acaba sent el discurs més decebedor. Després de 12 anys de govern socialista, en el qual s’ha passat d’un escàs 3% a quasi el 9% del pressupost municipal destinat a cultura, de la redacció i redefinició d’un Pla de Cultura, del qual encara avui se’n reconeix la validesa, de la creació de Institut de Cultura per a la gestió professionalitzada de la cultura pública, d’haver situat Olot en el mapa de les ciutats més actives culturalment parlant a Catalunya i a Europa, d’haver implementat programacions de qualitat i de risc, han de ser els altres grups els que reivindiquin la feina feta. En cap moment del debat, el representat del PSC va treure pit i, molt menys encara, va fer explícit que tot aquest patrimoni respon a un model de ciutat, o com a mínim a la voluntat de col·locar la cultura en un espai de centralitat.

El discurs de CiU, a qui totes les enquestes apunten com a cavall guanyador, està imbuït de la prudència d’aquell que sap que, molt possiblement, haurà de fer realitat allò que promet i que no serà fàcil en un context econòmic de recessió. Segurament que l’herència, que en Pep Berga diu que s’haurà d’acceptar, la professionalitat dels gestors de l’ICCO, i la tossuda realitat, explicaran als nous responsables de la cultura pública local que les dualitats no són exclusives: les entitats poden entendre’s amb una línia de programació professional, la tradició és perfectament compatible amb la creativitat, i la contemporaneïtat d’avui és el patrimoni de demà.

Mentrestant podem anar buscant el model de ciutat, si els partits polítics no el proposen hauran de ser el ciutadans els qui el disposin. Però alerta, amb la ciutat i la cultura no s’hi juga.

Pep Fargas

Debats

5 thoughts on “Sense model

  1. Cap partit té un model de ciutat. O si que el té ? És populista i caspós.
    El programes dels partits no arrivan a un treball de recerca d’un alumne de baxillerat.
    I els programas culturals són com una redacció d’un viatge de fí de curs d’un alumne d’ ESO.
    Falta algún pensador que reformuli viure ara en una ciutat. Per exemple els treballs de l’urbaniste en Francesc Muñoz. I sobre tot falta molta i molta educació cultural.
    Amb formació i coneixement ningú parlaria de “cultura popular” i de “cultura elitista”.
    En tot cas parlariem de cultura bona i dolenta.
    Per aixó aquestes el.leccions jo votarè a Kurt Schwitters. Algú si afegeix.
    Quim Domene

    Posted by Quim Domene | 16/05/2011, 9:08 PM
  2. Perdoneu les faltes d’ortografia. He perdut les ulleres i ja és una mica massa tard.

    Posted by Quim Domene | 16/05/2011, 9:25 PM
  3. Sobre el model de ciutat
    Potser no és pertinent parlar de model perquè en realitat ja en tenim un. Ciutat provinciana forjada a l’era industrial.
    No partim doncs del no res, com si fóssim una comunitat que arriba al Montsacopa i el cap de la tribu diu: aquí baix construirem una ciutat. Porteu-me un catàleg.
    La ciutat, als anys 50, ja era feta. Un casc antic arremolinat al voltant de Sant Esteve, el Tura i el Carme, l’eixample Malagrida, expressió clara d’un deliri de nou ric, el nou eixample de Bisbe Guillamet per avall, Sant Pere Màrtir (les cases barates), l’ocupació progressiva del sector comprès entre el carrer Nou i el Fluvià i un barri de Sant Miquel en expansió. I el naixement de Sant Roc, és clar.
    En aquells moments els instruments de planificació eren molt precaris i el creixement era de tempo lento. Els autèntics desgavells vénen més tard, a finals dels 60. I la destrossa patrimonial, em sap greu dir-ho, arriba amb els ajuntaments democràtics: l’escorxador, ca l’Artigues, la Cooperació Fabril, la Farinera, can Macias, els Canaris, Can Xalegre, l’Ideal, el Gridó, la Granja, l’Alzamora de Pou del Glaç, etc.
    Queda encara una part del patrimoni industrial que les autoritats municipals tenen l’obligació de preservar: l’illa de Can Rosell, l’Angelet, la fàbrica de la Ronda Fluvià, la del final del carrer Fontanella, Can Sacrest…
    Per més que convergents i socialistes ens han promès situar Olot en el mapa, en realitat ens han deixat en el mateix punt, per sota diria jo d’allò que avui es pot considerar una ciutat.
    Seguint Mascarell, jo també penso que no hi ha ciutat sense un projecte cultural. I lamentablement, la major part de la gent d’Olot continua vivint a l’era protoindustrial quan el treball era embrutidor i alienant. Sobta la dimensió de l’oferta cultural d’Olot enfront d’una demanda tan escassa. Qui podia contribuir a girar la truita s’hi ha girat d’esquena. I estic d’acord amb en Quim que els programes electorals denoten una visió carca i encarcarada d’allò que és una ciutat.
    Xavier Ruscalleda

    Posted by Xavier Ruscalleda | 17/05/2011, 9:21 PM
  4. Hola,

    primer de tot felicitar en Pep per fer una feina que haurien d’haver fet els “suposats” mitjans de comunicació que operen a la ciutat (això també mereixeria un reflexió-depressió). Ha fet una molt bona síntesi de les més de quatre hores de xerrameca.

    SI em permeteu voldria fer quatre petites reflexions, no he estat mai un teóric i la pràctica ja em costa prou.

    Estic totalment d’acord en què cal un projecte cultural de ciutat, que ha de ser un dels eixos principals d’un projecte molt més gran i important, el de ciutat. Aquest malauradament no hi és, ni se l’espera.

    No em veig capaç solet de dir quin hauria de ser. Com a molt em veig amb cor de poder proposar o col·laborar/participar en la seva elaboració. El que tinc clar és que cal que vingui generat entre tots els motors i actors de la ciutat, que sigui el resultat (tant bo com sigui possible) de la capacitat que tinguem entre tots d’imaginar la cultura i per tant la ciutat que volem pel futur.

    Potser podrien començar hper aturar les maquines tots unes hores i mirar que hem fet fins ara; quines coses cal canviar, quines cal repensar, quines potenciar, quines cal deixar de fer i quines hem d’imaginar.

    Com que no crec que en general els que ho podrien fer no estaran per la “labor”” jo em conformaria amb un un xic de sentit comú.

    PD: del debat el que més em va sobtar és la manca de defensa per part del PSC de la seva obra en cultura els darrers 12 anys (coincideixo amb en Pep), algú més mal pensat podria deduir que han fet les coses sense creure-hi del tot o obligats.

    Quinto

    Posted by Quinto | 19/05/2011, 11:21 PM
  5. DE QUE PARLEM QUAN PARLEM DE CULTURA?.- No li podem demanar a la paraula en qüestió més responsabilitats que les que li pertoquen, ja té prous problemes en aquests moments, perqué l’hi exiguim encara més.
    No estic d’acord en l’ermetisme comunitari de les ciutats i que ja estàn definides. Precissament les accions culturals poden ser un motor de transformació. Per exemple, no té res a veure l’Olot actual, amb el de fa quaranta anys, -per no anar gaire enllà-tampoc fa tan, eh !.
    La transformació de la nostre ciutat ha estat deguda bàsicament per dos fets: L’arrivada massiva d’inmigració i les noves tecnologies. Cap d’aquests dos fets ha estat promogut ni per polítics, ni per els agents culturals en actiu.
    Repensar, definir, transformar…culturalment una comunitat és possible a través de quatre grans eixos (segurament ni ha més) :
    1.- Cultura i coneixement.
    2.- Cultura i benestar.
    3.- Cultura i consum.
    4.- Cultura i progrés.

    1.- Cultura i coneixement.- És l’eix principal que possa en funcionament els altres tres.
    Sense la formació, l’educació i la curiositat per el saber, no és possible una qualitat cultural. En aquest apartat també incloiria el coneixement de la nostra memòria. L’actual crisi cultural està provocada bàsicament per el desinterés i la poca formació cultural; a conseqüencia d’aixó s’ha provocat la crisi económica; el nostre país tardará més en sortir. Possiblement tindrem una o dos generacions de joves, sense cap interés per els grans motors de la saviessa: art, literatura, música, ciències….

    2.- Cultura i benestar.- Sempre he entés la cultura com un fet lúdic. La cultura no ha de representar cap sacrifici. A més del plaer per el coneixement, la curiositat per el saber, també et manté fisicament sa, jove i actiu.

    3.- Cultura i consum.- És veritat que la cultura normalment té un preu i el seu consum a vegades resulta car. L’economia no té que ser l’únic interés polític, quan els governs parlan de cultura. No m’interesa sentir a parlar des de l’administració només de cultura turística. Les noves tecnologies han fet trontollar tota l’industrial cultural. I no em refereixo solsament a la gratüitat dels serveis. Els joves ja no consumeixen objectes materials, prefereixen a través dels seus móvils i altres aparells consumir emocions; aixó si que és nou i aixó si que transforma a tota una comunitat.

    4.- Cultura i progrés.- He sentit vergonya aliena aquests dies de campanya, en que casi totes les opcions polítiques ens parlavan de tornar a la “cultura popular”. Aixó és demagógia, populisme caspós i ignorancia. Que vol dir cultura popular i que vol dir cultura elitista ? De cultura només ni ha una. Totes les disciplines culturals han de progressar i evolucionar, han de ser un reflex del moment en que és fan i ha de qüestionar l’inmobilisme de l’estatus quo (Eix 1 i 2). La bona cultura d’arrel popular és va crear també en aquestes condicions, o si no, no hauria arrivat fins els nostres dies; tampoc ens ha arrivat tota, com tampoc d’aquí uns anys, no és parlarà de moltes de les cosses que és produexen en aquests moments.

    La cultura i el pensament és acció. No siguem ignorants i passem a l’acció !

    Quim Domene

    Posted by Quim Domene | 23/05/2011, 9:46 PM

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: