//
esteu llegint
Opinió, Política

Han passat trenta-cinc anys?

Només unes hores abans que el dispositiu policial per “netejar” la Plaça Catalunya de Barcelona encengués els ànims dels acampats a cops de porra, el sociòleg Manuel Castells hi va fer una conferència especialment clarificadora sobre el tema “Comunicació, poder i democràcia” que podeu seguir íntegrament a l’enllaç anterior. En aquesta intervenció abunda en la teoria que la por és el sentiment que portem inscrit en l’ADN de l’espècie humana: “tots som fills i nets de porucs: gràcies a la por el nostres ancestres van aprendre a córrer més que les bèsties que se’ls volien menjar”  i només de manera col·lectiva podem superar-la.  Segons Castells, avui la comunicació ha canviat radicalment, el poder ja no ostenta la propietat exclusiva de la comunicació, les xarxes socials permeten que la comunicació s’estableixi de manera transversal en relacions igualitàries, cada un de nosaltres, amb els mòbils i altres aparells connectables a les xarxes, ens transformem amb difusors i comunicadors d’allò que està passant.  Les xarxes socials ens permeten crear comunitats i superar aquesta por ancestral. La intervenció va acabar amb un crit que sintetitzava aquesta teoria:  “porucs d’arreu del món uniu-vos els uns als altres a la xarxa,  potser d’aquesta xarxa, d’aquest embolic, en neixin els fruits d’una nova democràcia, encara per inventar”. Sense presses, sense por i amb la no  violència com a mètode, es pot dissenyar un nou sistema.

El Conseller Felip Puig no va sentir la conferència i, si hi tenia informadors, no li van fer arribar el missatge, perquè l’endemà va caure a la trampa de la seva burda maniobra de provocació: mentre el cap dels Mossos d’Esquadra declarava a Catalunya Ràdio que tot el material que es retirava del campament eren quatre pals i bombones de butà, “perquè cap energumen pogués fer-les servir en una celebració futbolera”, les imatges que arribaven per les xarxes socials el desmentien, la policia requisava material audiovisual i informàtic i obligava als reporters de premsa a no enregistrar imatges en directe.

Seguint allò que havia pronosticat Castells el dia abans, els milers de mòbils dels acampats enviaven el testimoni directe del que estava succeint, amb unes imatges que semblaven calcades de les manifestacions anti-franquistes de 1976: centenars de persones de totes les edats, pacíficament asseguts a terra, rebent cops de porra i puntades de peu de la policia que ara ja no són els grisos, són els Mossos d’Esquadra, catalans i demòcrates, pagats amb els impostos de tots els ciutadans, inclosos els que rebien.

manifestació febrer de 1976

Trenta-cinc anys després

La mobilització dels ciutadans en xarxa va ser immediata i la Plaça de Catalunya va quedar més plena que mai en molt pocs moments. Des de la Universitat, a Pedralbes, els estudiants reaccionaven tallant, quasi simultàniament, la Diagonal, i amb pocs segons la informació ja corria per tot Europa, per vergonya de la policia catalana i del seu Conseller, estratega de pacotilla, que pretenia una reacció violenta dels acampats per justificar el desmantellament a garrotades.

La reacció ja l’heu vist, les acampades que s’estaven desinflant s’han revitalitzat enormement. Com deia Manuel Castells: sense por i amb la no violència podem començar a dissenyar una nova democràcia, això sí, sense presses que el sistema actual s’ha construït i degradat amb 35 anys, com podeu veure a les fotos.

Pep Fargas

Debats

2 thoughts on “Han passat trenta-cinc anys?

  1. L’Honorable Felip Puig segueix negant la realitat. Ara, el “noi” de la cadira de rodes explica la seva versió:

    http://www.lavanguardia.com/participacion/20110601/54164400665/els-mossos-d-esquadra-van-agredir-me.html

    També fa trenta-cinc anys la policia disparava a l’aire i hi havia ferits de bala. Manifestants voladors?

    Posted by Pep Fargas | 02/06/2011, 10:28 PM
  2. Bala perduda, per Joan Roura

    Felip Puig: No puc menjar sòlids, no puc dormir per prescripció mèdica, no puc fer petons a les persones que estimo, no puc jugar a futbol en dos mesos, no puc celebrar la victòria del Barça i tinc la meva mare amb atacs nerviosos. Demà aniré al metge per saber si he perdut audició ja que el divendres hi tenia tanta sang que els metges no ho podien veure del tot. Aquesta nit he tornat a somniar amb l’escena de l’impacte de bola de goma. M’ha tornat a envaïr la mateixa por – i incomprensió! – que vaig sentir quan vaig recuperar el sentit després de desplomar-me al terra. En aquell moment no era capaç d’imaginar el que havia succeït, doncs jo estava molt lluny del lloc on es repartien els cops de porra. Només sagnava sense parar per l’orella – va durar 5 hores! – , tenia la vista ennuvolada, no reconeixia la meva millor amiga, tenia les mans fredes i els sentits no em responien. Totes aquestes tortuoses imatges es repeteixen insistentment al meu cap i si vostè les va manar és perquè és incapaç d’imaginar res semblant. Cregui’m.

    En un vídeo d’internet he trobat una imatge del Mosso que em va disparar. Miri del segon 1:25 al segon 1:30 d’aquest vídeo http://www.youtube.com/user/Atukelly22#p/a/u/2/PtaNg8c8OtU

    Jo no sóc el noi espaorit que surt a les imatges i al qual dispara l’agent. Jo sóc un jove que hi havia molt més enllà, tranquil·lament instal·lat en un nucli pacífic i conversant amigablement amb una companya quan aquesta bala perduda, probablement després de rebotar a terra, es va incrustrar a la meva orella. L’amiga en qüestió i d’altres testimonis, evidentment, aniran fins al final amb mi en la denúncia que penso interposar.

    Felip Puig, si li interessa el meu cas, pot demanar el “parte” mèdic a l’Hospital del Mar o posar-se en contacte amb mi, segur que això no li serà difícil. Tot i així, la veritat: dubto que ho faci i encara no entenc com sóc tant il·lús com per enviar-li aquest missatge. En definitiva, penso lluitar aquesta causa fins on sigui necessari i denunciaré el meu cas fins que:
    1.- El Mosso sigui identificat i retirat del Servei per disparar a un ciutadà sense mirar qui hi ha darrere.
    2.- Els Mossos d’Esquadra deixin d’utilitzar aquestes boles de goma que ja han matat a gent i han volat molts ulls.
    3.- Renunciï al càrrec per ordenar aquesta massacre.

    Més indignat que mai li demana la dimissió un conciutadà ferit.

    Joan Roura Expósito

    Posted by Pep | 05/06/2011, 9:00 PM

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: