La plaça és de tots

A partir de l’any 1976, un dels efectes més vistosos d’allò que n’hem anomenat la transició va ser l’ocupació popular de l’espai públic, de manera que es pot dir que hi ha un abans i un després d’aquesta data en les festes majors, els carnavals,  les festes de barri, les celebracions més diverses, i també les manifestacions reivindicatives, sindicals i polítiques, que van prendre el carrer com altaveu o tribuna pública. Fins i tot, en els educats països del nord, es veia amb admiració aquesta recuperació festiva que, al costat del clima, la vida més barata i la beguda a dojo, va propiciar un turisme disposat a la disbauxa a qualsevol hora i en qualsevol lloc que encara avui patim.

Aquesta ocupació del carrer era sempre col·lectiva, vull dir que responia a una estratègia prèviament establerta per una organització, un sindicat, la comissió de festes, o l’associació de veïns, que convocaven els seus afiliats a manifestar-se o a celebrar algun esdeveniment: es preparaven les pancartes amb els eslògans corresponents, es paraven les taules pels sopars populars, o els entarimats per l’orquestra del ball. En general no hi havia lloc a l’expressió individual, exceptuant algunes rareses com el Ball Pla de Sant Miquel, o els dos o tres carnavals que es van celebrar a Olot abans que el CIT imposés la moda de carrosses de pallassos, papallones i marietes.

A ran de les acampades dels indignats, han aparegut alguns articles d’opinió reflexionant sobre l’ús de les places i els carrers, com els de Jordi Borja a La Factoria, o el d’Isaac Rosa a la seva columna Trabajar cansa de El Público, al meu entendre molt ben argumentats, dels quals n’extrec dues conclusions:

1. Hem redescobert l’ocupació i ús lliure de l’espai públic. Tard o d’hora, amb dignitat o per la porta de darrere, els acampats abandonaran les places, però ja mai més res serà igual. Com diu Jordi Borja “tornarem i serem milions”

2. L’impuls a l’ocupació de les places, la indignació, parteix de posicionaments individuals, però no individualistes, com s’ha volgut fer creure des d’alguns mitjans de comunicació conservadors per tal de desprestigiar les acampades. La indignació és contra les injustícies, contra una democràcia venuda i contra unes actituds antisocials com els desnonaments, la perversitat del sistema financer o la pocavergonya d’alguns polítics. Posicionaments individuals, convocats individualment a través de les xarxes socials, però profundament col·lectius, extraordinàriament socials.

Finalment, una reflexió en clau local:

a Olot, on l’ús de l’espai públic està fortament capitalitzat per les festes (els gegants, els concerts, les barraques) i el comerç (el mercat, la botiga al carrer, la megafonia de nadal), La Caixa, que ocupa un local preeminent a la Plaça Major, ha acceptat sense cap problema que els acampats a la mateixa plaça empaperin, literalment, els vidres de l’oficina. No sé si respon a una instrucció donada des de la direcció general per a totes les oficines per tal de no generar conflictes, o si es una decisió dels responsables locals de l’entitat financera, sigui com sigui, en aquesta ocasió han estat realment respectuosos amb l’ús compartit de l’espai públic, encara que aquest ús faci explícita la crítica contra l’empresa i el sistema financer que representa. Que n’aprenguin alguns polítics.

Pep Fargas