//
esteu llegint
Opinió, Política

De violències i coaccions

Un sol cop de puny et transporta automàticament a l’estat salvatge, però no pas al nazisme, com ha dit la Montserrat Tura. El cop de puny és un brot violent, una pulsió agressiva que pot tenir qualsevol persona amb l’ànim alterat, el nazisme és un programa de destrucció sistemàtica de l’altre.

Els diputats n’han fet un gra massa, han tancat files per protegir-se en nom de la democràcia, això sí. I han trobat l’excusa perfecta per desqualificar el moviment del 15 de maig.

Una escopinyada, a part de fàstic, no fa mal. I que jo sàpiga ningú va rebre un cop de pal a l’esquena, més enllà d’algunes empentes. Parlar de violència extrema, doncs, és francament exagerat.

La sola presència dels antiavalots, en canvi, constitueix en si mateixa una coacció i un acte de violència. Seria molt diferent tenir al davant un servei d’ordre desarmat i amb la cara descoberta com se sol fer en totes les concentracions multitudinàries d’inciativa popular.

I hi ha encara una violència més ferotge que la d’aquests esbojarrats que llançaven ampolles d’aigua a la policia. Una és la indiferència amb què els polítics en general s’han mirat el moviment dels indignats. Si bé els mitjans l’han magnificat, els polítics l’han menystingut. I la humiliació és un sentiment que fa mal i incita d’alguna manera a la violència. No he vist ni he sentit cap polític que hagi declarat obertament: Ep, que això és un avís seriós. La ciutadania (no quatre arreplegats) ens està enviant un missatge de fons, hem de moure fitxa ràpidament.

Tard o d’hora no hi haurà ni avís i el vandalisme i el pillatge s’estendran com la pólvora. I el que més atia la violència, per ara silenciosa i pacífica, és la prepotència i la supèrbia. No es pot demanar a ningú cap sacrifici que no siguis capaç d’imposar-te a tu mateix.

El malbaratament de recursos públics és tan escandalós que el que resulta estrany és que a hores d’ara no hagin cremat el Parlament. Quan un vaixell s’enfonsa, tots els salvavides són iguals. La crida a l’austeritat no pot ser d’aparador, ha de ser real.

Arribar a ser diputat del Parlament d’un país hauria de ser un privilegi per a la bona gent, una dignitat suficient, no pas un modus vivendi, sovint de per vida, i ni molt menys una palanca per al benefici personal.

La presidenta De Gispert es ventava d’haver reduït 2 milions d’euros del pressupost del Parlament que el 2010 era de 74,4 milions. Jo faig uns números molt senzills: a raó de 5000 euros bruts per diputat, surten 10,5 milions l’any. Si hi sumem personal i manteniment, a quant podria pujar? 20? 25 milions? La diferència és abismal.

Diputats i diputades, si voleu recuperar la credibilitat i la confiança de la ciutadania, renuncieu voluntàriament als privilegis, als sous inflats, a les primes, a les dietes, etc, etc. Altrament, quan sortiu al carrer haureu d’anar sempre amb paraigües… i amb escorta.

 

Xavier Ruscalleda

Debats

One thought on “De violències i coaccions

  1. Desprès d’aquest extraordinari article, no puc afeguir-hi res més. Lo comparteix-ho . Felicitats.
    Quim Domene

    Posted by Quim Domene | 17/06/2011, 10:20 PM

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: