Archive for

L’ENRIC I L’ABIDAL

L’Enric és una persona del meu entorn; l’Abidal no ho és, però el tinc molts dies a casa, perquè la tele me’l porta.

A l’Enric li van diagnosticar un càncer; a l’Abidal també.

A l’Enric el van operar al cap d’un mes del seu diagnòstic; a l’Abidal al cap de pocs dies.

L’Enric va arribar a l’operació quasi a les últimes, desprès d’haver perdut molta sang i haver-li fet unes quantes transfusions; l’Abidal venia d’una concentració amb el Barça.

A l’Enric li varen programar un TAC per veure l’abast de la malaltia, per al cap de dos mesos de l’operació; l’Abidal al cap d’un mes de l’operació ja jugava a futbol de competició.

Al cap d’un mes del TAC, l’Enric encara no coneix el resultat, ni el possible tractament.

Si al planeta hi habiten uns 7.500 milions de persones, quants enrics i quants abidals hi ha? No cal donar xifres, però tots sabem de l’esfereïdor nombre dels primers i del pocs que són els segons.

Els enrics rebem la valoració només dels que ens envolten, dels pocs que ens coneixen, ens hem fet grans amb l’ajut del petit entorn de persones que hem conegut; els abidals s’han fet grans amb el suport dels milions d’enrics que impulsem l’esport espectacle i, apart de ser valorats desorbitadament, gaudeixen d’una sanitat que els permet accedir ràpidament a la solució i a la recuperació de les seves malalties.

Com que la sanitat pública cal retallar-la, sens cap altra opció!, quan els enrics del món hàgim sucumbit per l’efecte de les malalties, qui quedarà per anar a veure els abidals jugar a futbol o a l’esport que sigui, enlairar-los i donar-los pas a aquesta privilegiada vida de la qual gaudeixen?

Per què aquesta tendència planetària i mediàtica a la creació d’ídols, que es dóna sobretot en el món de l’esport? Quantes vegades omplim estadis per aclamar persones que tenen els valors del pensament, o de la ciència o de l’ajut social? Per què nomes ho fem per qüestions fanàtiques o partidistes?

Els destinataris de la sanitat pública, que en som tota una gran majoria en el nostre entorn, no hem sortit continuadament als carrers, a les places, a casa dels polítics que ens administren, per reclamar una altra manera de distribuir la riquesa dels impostos que tots paguem, altrament ens quedem quiets a la mata, com fan les perdius en època de cacera. No em sembla gens responsable que ens moguem per l’esport espectacle i no fem gran cosa per a la millora dels nostres drets socials i condicions de vida.

Deu ser que els humans, mirant com corre la gent per la gespa o per una pista darrera una pilota, ja en tenim prou per anar sobrevivint…..

Joan Pelàez Servià

El cartell de les Festes del Tura

La crítica o el comentari sobre el cartell de les Festes del Tura sol ser la tradició més matinera de les festes; és natural perquè la imatge es presenta públicament i es distribueix abans que qualsevol altre element de la festa i, durant els dies d’estiu, es pot veure en els aparadors de molts dels comerços de la ciutat.

Vagi per endavant que la meva opinió respon exclusivament al meu criteri i gust particular, és a dir, no em considero un expert ni en comunicació visual, ni en disseny gràfic, i per tant cal situar-la com la crítica d’un ciutadà més que se suma a aquesta activitat popular i tradicional.

Excepcionalment aquest any el cartell funciona com a cartell, fet que tot i ser una obvietat és una raresa si l’encàrrec a l’autor es fa a partir d’un concurs obert en una ciutat com Olot, en la qual hi ha una concentració d’artistes molt superior a la mitjana. Al meu parer el concurs pel cartell de la festa és una mesura populista, que obliga a quedar-se amb el premiat al marge de la seva qualitat i funcionalitat, per tant podem dir que aquest any hem tingut sort, el cartell és un cartell senzill, vistós i festiu.

De fet, tal com el seu autor en Carles Cargol va explicar en la presentació, es tracta d’una recreació d’un famós cartell de Bob Dylan que va realitzar cap els anys 70 el grafista americà Milton Glaser, inscrit en els moviments del Pop Art o la Psicodèlia, aplicada per Cargol en el perfil del gegant. Així és que la barreja de les dues icones, el gegant i Bob Dylan, seguint un  patró d’èxit assegurat durant el segle passat continua funcionant, i això és realment sorprenent, com és també sorprenent que el títol del cartell sigui el de la cançó de Bob Dylan “Els temps estan canviant”, si bé no es pot negar que darrerament bufen vents de canvi i que alguns moviments socials ens poden evocar els anys 60, reproduir un cartell inspirant-se en el pop art no denota una gran voluntat de canvi, més aviat al contrari.

Però la sorpresa més extraordinària la proporciona la pròpia història d’Olot: una portada de la revista local “Olot Misión” de les Festes del Tura de 1978, signada per en Quim Domene, “Kim Domene” en aquell temps, fa exactament el mateix exercici amb el gegant i la gegantessa. Consultat en Quim sobre la seva obra, la qual no recordava, ha explicat que en aquells anys no pretenien fer cap homenatge a ningú. Els moviments artístics eren el pop art i la psicodèlia i moltes de les obres, especialment de cartellistes, prenien aquest estil inspirat en l’evolució del modernisme o en les ornamentacions àrabs.

En fi, aquí podeu veure els tres cartells, el de les Festes del Tura d’enguany d’en Carles Cargol, el de Dylan per Milton Glaser i la portada de “Olot Misión” d’en Kim Domene. Homenatges, inspiracions, deconstruccions, innovacions, reinterpretacions …. i és que els temps estan canviant?.

Pep Fargas

Reforma o revolució laboral

En plena crisi econòmica i amb un atur desbocat que supera el 21% de la població activa, les receptes dels analistes que els governs volen sentir, el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, recomanen més retallades socials, rebaixa de salaris, reforma de les pensions (vol dir rebaixa) i sobretot reforma laboral. En poques paraules: que la crisi la paguin els més dèbils. No hi fa res que totes les mesures que s’han pres fins ara hagin estat tan injustes com inútils. Els nostres governs, europeu, espanyol i català, segueixen escoltant únicament les veus dels economistes dels mercats és a dir, els economistes que cobren de les entitats financeres que són les que realment han entrat en crisi i que, d’una o altra manera, han estat salvades pel diner públic després que fracassessin les seves maniobres especulatives, a casa nostra majoritàriament vinculades a la bombolla immobiliària.

foto: Jaume d'Urgell

Ara, el cavall de batalla, és allò que en diuen la reforma laboral. Es tracta d’un eufemisme per abordar un seguit de propostes que redueixin els drets laborals dels treballadors, facin més fràgils i precaris els contractes i retallin les prestacions d’atur i les pensions. La justificació de tot plegat és que amb aquestes condicions les empreses generaran molt més treball i així disminuirà l’índex d’atur. Però em temo que és una falsedat o una falsa expectativa; els mals del teixit productiu del nostre país són molt més profunds, i no es poden resoldre amb quatre mesures per tal de competir amb mercats laborals llunyans però molt més precaris, que sempre podran competir amb salaris més baixos, contractes més fràgils i moltes menys garanties laborals.

Sense voler esmenar la plana als sindicats, els quals han quedat francament desbordats davant la tràgica situació, em sembla que cal encarar les relacions laborals des d’un escenari molt diferent i amb unes perspectives radicalment canviants. Tampoc crec tenir la solució definitiva, i encara menys m’agradaria caure en el tòpics que dibuixen els treballadors espanyols com a ganduls, poc productius i mal preparats, com sembla que la senyora Angela Merkel ens vol vendre per justificar les retallades. Porto un cert bagatge en el terreny sindical, i la veritat és que el tema m’interessa prou com per encetar un seguit de reflexions que promourien, no una reforma laboral, si no una autèntica revolució laboral.

Primerament em sembla que la tradició judeo-cristiana que considera el treball com una redempció dels pecats “et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”, que diu el Gènesi, no ajuda gaire a veure que allò essencial en una empresa, un taller, una fàbrica o una oficina, és la consecució de l’objectiu pel qual s’ha constituït, ja sigui la fabricació de productes o la prestació de serveis. Encara que ens pugui semblar estrany, anar a treballar no és sinònim, o no hauria de ser sinònim, d’anar a patir. És més, en els treballs ens ho hauríem d’anar a passar bé i sentir-nos satisfets de la feina feta.

Així mateix, sembla que després de tants anys de dictadura les estructures piramidals han quedat enquistades en les empreses: la sentència “el cap sempre té la raó” no ajuda a la consideració que la responsabilitat en el producte final d’una empresa és, o hauria de ser, compartida per a tots i cada un dels treballadors, des de qui obre la porta fins a qui dirigeix el laboratori d’innovació.

En una de les assemblees del indignats de la Plaça Catalunya de Barcelona, vaig captar una frase al vol, que no per ingènua resultava menys incontestable: “si repartim la feina tots en tindrem”. És evident que si tenim un 20% atur i cada un dels assalariats aporta una cinquena part del seu treball, reduint el seu horari i salari en una cinquena part, l’atur s’acaba amb quatre dies. Ja sé que no pot ser tan fàcil i ja he dit que el plantejament és ingenu, però no podem dir que no sigui una una via de solució  per resoldre el drama de l’atur.  A més, sembla que hi han experiències en aquest sentit que han donat resultats notables, com la setmana laboral de 35 hores a França i la seva incidència immediata en la rebaixa de l’index d’atur, o els orígens de la Cooperativa Eroski, per posar un parell d’exemples citats per l’Arcadi Oliveres.

Hi ha encara un seguit d’iniciatives que semblen menors i que podrien impulsar aquesta profunda revolució laboral com ara la racionalitat dels horaris: escalant l’entrada i la sortida s’evitarien embussos i col·lapses en el transport, la inútil prolongació de la jornada laboral: la qual sembla que té una relació inversament proporcional amb la productivitat (som el país d’horaris més llargs i d’una productivitat absolutament irrisòria), la conciliació familiar: no té cap sentit, i a més resulta nefast per la rendibilitat educativa que les escoles hagin de romandre obertes en funció dels horaris laborals dels pares, la participació democràtica en les decisions que marquen el futur de l’empresa, l’incentiu a la innovació de participativa reconeixent-ne l’autoria,  la participació econòmica en els beneficis, l’orgull de marca…

I naturalment i principalment, la formació continuada com una inversió per al treballador i per a l’empresa. Avui és molt més fàcil l’accés a la formació on-line i es poden personalitzar els currículums de manera que cada la formació pot ser la més idònia en cada moment i per a cada treballador. Cal però el canvi de mentalitat que pot fer canviar l’objectiu de l’empresa (a França algunes empreses productores de reactors  nuclears s’estan especialitzant en el desmantellament de les centrals a ran de la crisi del Japó), i que ben segur pot canviar les funcions dels seus treballadors i la seva situació en l’organigrama de producció diverses vegades durant tota la vida laboral.

El repte real, que ho és a totes les revolucions, és el canvi de mentalitat. Hem de passar d’admirar des de la distància les tècniques revolucionàries d’empreses com ara Google, o Apple, de les quals s’han mitificat les relacions laborals, per entendre que si la democràcia, la participació, la imaginació, la creativitat i la responsabilitat entra a la nostra empresa, haurem fet el primer pas d’aquesta imprescindible revolució.

Pep Fargas