//
esteu llegint
Opinió, Política

Reforma o revolució laboral

En plena crisi econòmica i amb un atur desbocat que supera el 21% de la població activa, les receptes dels analistes que els governs volen sentir, el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, recomanen més retallades socials, rebaixa de salaris, reforma de les pensions (vol dir rebaixa) i sobretot reforma laboral. En poques paraules: que la crisi la paguin els més dèbils. No hi fa res que totes les mesures que s’han pres fins ara hagin estat tan injustes com inútils. Els nostres governs, europeu, espanyol i català, segueixen escoltant únicament les veus dels economistes dels mercats és a dir, els economistes que cobren de les entitats financeres que són les que realment han entrat en crisi i que, d’una o altra manera, han estat salvades pel diner públic després que fracassessin les seves maniobres especulatives, a casa nostra majoritàriament vinculades a la bombolla immobiliària.

foto: Jaume d'Urgell

Ara, el cavall de batalla, és allò que en diuen la reforma laboral. Es tracta d’un eufemisme per abordar un seguit de propostes que redueixin els drets laborals dels treballadors, facin més fràgils i precaris els contractes i retallin les prestacions d’atur i les pensions. La justificació de tot plegat és que amb aquestes condicions les empreses generaran molt més treball i així disminuirà l’índex d’atur. Però em temo que és una falsedat o una falsa expectativa; els mals del teixit productiu del nostre país són molt més profunds, i no es poden resoldre amb quatre mesures per tal de competir amb mercats laborals llunyans però molt més precaris, que sempre podran competir amb salaris més baixos, contractes més fràgils i moltes menys garanties laborals.

Sense voler esmenar la plana als sindicats, els quals han quedat francament desbordats davant la tràgica situació, em sembla que cal encarar les relacions laborals des d’un escenari molt diferent i amb unes perspectives radicalment canviants. Tampoc crec tenir la solució definitiva, i encara menys m’agradaria caure en el tòpics que dibuixen els treballadors espanyols com a ganduls, poc productius i mal preparats, com sembla que la senyora Angela Merkel ens vol vendre per justificar les retallades. Porto un cert bagatge en el terreny sindical, i la veritat és que el tema m’interessa prou com per encetar un seguit de reflexions que promourien, no una reforma laboral, si no una autèntica revolució laboral.

Primerament em sembla que la tradició judeo-cristiana que considera el treball com una redempció dels pecats “et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”, que diu el Gènesi, no ajuda gaire a veure que allò essencial en una empresa, un taller, una fàbrica o una oficina, és la consecució de l’objectiu pel qual s’ha constituït, ja sigui la fabricació de productes o la prestació de serveis. Encara que ens pugui semblar estrany, anar a treballar no és sinònim, o no hauria de ser sinònim, d’anar a patir. És més, en els treballs ens ho hauríem d’anar a passar bé i sentir-nos satisfets de la feina feta.

Així mateix, sembla que després de tants anys de dictadura les estructures piramidals han quedat enquistades en les empreses: la sentència “el cap sempre té la raó” no ajuda a la consideració que la responsabilitat en el producte final d’una empresa és, o hauria de ser, compartida per a tots i cada un dels treballadors, des de qui obre la porta fins a qui dirigeix el laboratori d’innovació.

En una de les assemblees del indignats de la Plaça Catalunya de Barcelona, vaig captar una frase al vol, que no per ingènua resultava menys incontestable: “si repartim la feina tots en tindrem”. És evident que si tenim un 20% atur i cada un dels assalariats aporta una cinquena part del seu treball, reduint el seu horari i salari en una cinquena part, l’atur s’acaba amb quatre dies. Ja sé que no pot ser tan fàcil i ja he dit que el plantejament és ingenu, però no podem dir que no sigui una una via de solució  per resoldre el drama de l’atur.  A més, sembla que hi han experiències en aquest sentit que han donat resultats notables, com la setmana laboral de 35 hores a França i la seva incidència immediata en la rebaixa de l’index d’atur, o els orígens de la Cooperativa Eroski, per posar un parell d’exemples citats per l’Arcadi Oliveres.

Hi ha encara un seguit d’iniciatives que semblen menors i que podrien impulsar aquesta profunda revolució laboral com ara la racionalitat dels horaris: escalant l’entrada i la sortida s’evitarien embussos i col·lapses en el transport, la inútil prolongació de la jornada laboral: la qual sembla que té una relació inversament proporcional amb la productivitat (som el país d’horaris més llargs i d’una productivitat absolutament irrisòria), la conciliació familiar: no té cap sentit, i a més resulta nefast per la rendibilitat educativa que les escoles hagin de romandre obertes en funció dels horaris laborals dels pares, la participació democràtica en les decisions que marquen el futur de l’empresa, l’incentiu a la innovació de participativa reconeixent-ne l’autoria,  la participació econòmica en els beneficis, l’orgull de marca…

I naturalment i principalment, la formació continuada com una inversió per al treballador i per a l’empresa. Avui és molt més fàcil l’accés a la formació on-line i es poden personalitzar els currículums de manera que cada la formació pot ser la més idònia en cada moment i per a cada treballador. Cal però el canvi de mentalitat que pot fer canviar l’objectiu de l’empresa (a França algunes empreses productores de reactors  nuclears s’estan especialitzant en el desmantellament de les centrals a ran de la crisi del Japó), i que ben segur pot canviar les funcions dels seus treballadors i la seva situació en l’organigrama de producció diverses vegades durant tota la vida laboral.

El repte real, que ho és a totes les revolucions, és el canvi de mentalitat. Hem de passar d’admirar des de la distància les tècniques revolucionàries d’empreses com ara Google, o Apple, de les quals s’han mitificat les relacions laborals, per entendre que si la democràcia, la participació, la imaginació, la creativitat i la responsabilitat entra a la nostra empresa, haurem fet el primer pas d’aquesta imprescindible revolució.

Pep Fargas

 

Debats

2 thoughts on “Reforma o revolució laboral

  1. Molt interessant i clara l’aportació/reflexió. És ben clar el que ja ha plantejat sovint l’Arcadi Oliveres, no hi ha camí de retorn, només hi ha possibilitat d’un canvi de model en el que el treball s’ha de repartir, la plena ocupació ja forma part dels mites del passat.

    Posted by gesquius | 04/08/2011, 3:46 PM
  2. Molt interessant. Però penso sovint amb quina part culpa en tenim de tot això. Sempre arribo a la conclusió que hem de canviar de mentalitat, no pot ser aquest: “ara m’agafaré 2 anys de paro…”; hem de promocionar més formació i per tothom; potenciar la creativitat; conciliació laboral i no “m’he quedat fins a les 10 de la nit treballant…” quan produïm igual o menys que molts països nòrdics amb menys hores… Si hi ha economia submergida, enxufats a tot arreu, sous astronòmics a diputacions i consells comarcals, tothom es fa funcionari… i a viure, és per culpa nostra. O els partits politics no surten de la nostra societat? Per això també crec que hem de canviar de mentalitat, si volem més estat del benestar i ajudar als més desfavorits, també ho hem de guanyar entre tots i ser més honestos.

    Posted by esvarnia | 26/08/2011, 2:25 PM

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: