//
esteu llegint
Opinió, Política

L’ENRIC I L’ABIDAL

L’Enric és una persona del meu entorn; l’Abidal no ho és, però el tinc molts dies a casa, perquè la tele me’l porta.

A l’Enric li van diagnosticar un càncer; a l’Abidal també.

A l’Enric el van operar al cap d’un mes del seu diagnòstic; a l’Abidal al cap de pocs dies.

L’Enric va arribar a l’operació quasi a les últimes, desprès d’haver perdut molta sang i haver-li fet unes quantes transfusions; l’Abidal venia d’una concentració amb el Barça.

A l’Enric li varen programar un TAC per veure l’abast de la malaltia, per al cap de dos mesos de l’operació; l’Abidal al cap d’un mes de l’operació ja jugava a futbol de competició.

Al cap d’un mes del TAC, l’Enric encara no coneix el resultat, ni el possible tractament.

Si al planeta hi habiten uns 7.500 milions de persones, quants enrics i quants abidals hi ha? No cal donar xifres, però tots sabem de l’esfereïdor nombre dels primers i del pocs que són els segons.

Els enrics rebem la valoració només dels que ens envolten, dels pocs que ens coneixen, ens hem fet grans amb l’ajut del petit entorn de persones que hem conegut; els abidals s’han fet grans amb el suport dels milions d’enrics que impulsem l’esport espectacle i, apart de ser valorats desorbitadament, gaudeixen d’una sanitat que els permet accedir ràpidament a la solució i a la recuperació de les seves malalties.

Com que la sanitat pública cal retallar-la, sens cap altra opció!, quan els enrics del món hàgim sucumbit per l’efecte de les malalties, qui quedarà per anar a veure els abidals jugar a futbol o a l’esport que sigui, enlairar-los i donar-los pas a aquesta privilegiada vida de la qual gaudeixen?

Per què aquesta tendència planetària i mediàtica a la creació d’ídols, que es dóna sobretot en el món de l’esport? Quantes vegades omplim estadis per aclamar persones que tenen els valors del pensament, o de la ciència o de l’ajut social? Per què nomes ho fem per qüestions fanàtiques o partidistes?

Els destinataris de la sanitat pública, que en som tota una gran majoria en el nostre entorn, no hem sortit continuadament als carrers, a les places, a casa dels polítics que ens administren, per reclamar una altra manera de distribuir la riquesa dels impostos que tots paguem, altrament ens quedem quiets a la mata, com fan les perdius en època de cacera. No em sembla gens responsable que ens moguem per l’esport espectacle i no fem gran cosa per a la millora dels nostres drets socials i condicions de vida.

Deu ser que els humans, mirant com corre la gent per la gespa o per una pista darrera una pilota, ja en tenim prou per anar sobrevivint…..

Joan Pelàez Servià

Debats

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: