Archive for

Fira del Dibuix: una fira segrestada

Cada any es ressuscita el mateix debat sobre l’oportunitat de desplaçar la Fira del dibuix al cap de setmana més proper a la diada de Sant Lluc. Tot i que la majoria d’artistes participants es decantaria pel canvi, la Junta del Patronat, presidida per Marian Vayreda s’entossudeix a deixar-ho com està.

Però aquest no és el problema de fons. Podríem objectar el grau de representativitat del Patronat, l’interès particular d’algun dels seus membres,  fins i tot la tasca de divulgació que diuen fer, etc, etc. El problema de fons és l’absoluta manca de caràcter. La Fira del dibuix té molt poc interès, per no dir gens.

Justament, allò que els promotors presenten com a marca d’identitat, la fidelitat al seu nom, sembla més una broma que altra cosa. I segurament, considerant el panorama de la creació artística contemporània, aquesta pretesa fidelitat al dibuix no hauria de ser el “fet diferencial”. Crec que l’interès de la fira, respectant la filosofia de les primeres edicions, haurien de ser “els treballs preparatoris”, les peces de rebuig que han servit per provar, per construir l’obra, deixant de banda la tècnica i els materials. Que l’esbós sigui en llapis o a cop de pinzell no canvia res, com també hi haurien d’entrar les proves de fotografia, de collage o de vídeoart.

Si considerem la situació actual del mercat de l’art, si acceptem que la imatge de l’artista sacralitzat està qüestionada, allò que menys importa d’una fira és si es ven o no. Una fira és una oportunitat per descobrir talents, per conèixer l’obra dels altres, per compartir inquietuds, per remenar nous materials o simplement per trobar-se.

Si la gent del Patronat no sap donar un nou impuls a la Fira del Dibuix, potser ha arribat el moment de muntar-ne una de paral·lela. I sense haver de gastar pràcticament ni un duro. El cobrament de 70 euros per parada és un abús. Qui paga una taxa ha de tenir dret a saber què se’n fan dels seus diners. Si hi ha una mitjana de 180 participants, cada any recapten 12.600 euros. Per a què serveixen? Per l’envelat de davant dels Escolapis? (aquest any, per cert, se l’haurien pogut estalviar perquè hi havia les voltes de l’Òptica ben buides). Pel cartell anunciador? A la Fira no li cal cartell. Tothom sap quan i on es fa. Per pagar l’acordionista? Quines altres despeses hi ha?  I fins fa ben poc hi havia el suport de Caixa de Girona. Ignoro si arran de la fusió amb La Caixa, continuen col·laborant.

Cal fer un cop de cap. O es mou el Patronat o es mouen els artistes, perquè si continuem així, potser no té els dies comptats, però en tot cas, el prestigi per terra.

Xavier Ruscalleda

Olot al punt [de mira] II (crònica)

Els olotins som rústics? Acrítics? Hem deixat passar massa oportunitats? Hem oblidat el nostre passat?

O bé, vivim en una Arcàdia feliç, el país del “tu rai”, envoltat d’un entorn natural envejable?

Aquest va ser l’eix del debat de la segona taula rodona “Olot al punt [de mira]” que va reunir en Josep Murlà, la Tena Busquets, en Quim Domene i en Luis Gonzalez, i que va centrar la reflexió sobre la ciutat en els aspectes més socials. Si la primera havia plantejat l’estructura urbana, els diversos plans d’urbanisme, l’arquitectura i la relació amb l’entorn, com elements que conformen la manera de ser i, especialment, les oportunitats per un futur aprofitant la singularitat i la qualitat de vida per fer d’Olot una ciutat atractiva per a professionals dels sectors creatius; la reflexió d’aquest segon debat va circular a l’entorn de la personalitat dels olotins i de la validesa dels tòpics sobre el tancament, el ruralisme i la pervivència d’un cert olotinisme.

En Quim Domene va obrir el debat afirmant que, contràriament allò que s’havia dit en aquest mateix espai quinze dies abans, Olot i els olotins són força diferents dels naturals d’altres indrets. Tot i que els tòpics generalitzen i solen portar-nos a l’exageració, el secular aïllament de comunicacions i, fins i tot, la conformació geogràfica entre muntanyes ha fet que el caràcter sigui molt conservador. Va comparar Olot amb Figueres o Vic, ciutats amb les quals històricament rivalitzàvem i que en l’actualitat la seva obertura, ja sigui pel turisme o per les millors comunicacions, les ha situat molt per davant de la nostra especialment a nivell comercial. Sintetitzant va definir el caràcter olotí com a rústic, contraposat al cosmopolitisme d’altres capitals, i va afirmar que aquest tret era extrapolable a Catalunya en general.

La Tena Busquets va manifestar que tenia la sensació de viure en el país del “tu rai”, frase amb la qual els forans reben qualsevol queixa sobre la situació olotina, i va admetre que de fet ella havia “desertat” de la ciutat anant a viure als Hostalets per poder estar molt més a prop de la natura. Tot i que molt probablement aquest “tu rai” manifesta una visió idíl·lica d’Olot i especialment del seu entorn, ella ho viu com la ciutat de “les ocasions perdudes”. S’han deixat passar oportunitats a nivell educatiu o cultural, i no s’ha acabat mai de definir un model de ciutat en el que es valori un desenvolupament integral. Va posar com exemple d’aquesta poca sensibilitat cap al model de ciutat, la incomprensió que va generar la proposta d’en Llorenç Planagumà, candidat d’ICV en les passades eleccions municipals, de construir com a equipament cultural un gran aparcament dissuasiu que facilités l’ús peatonal de la ciutat.

Josep Murlà, va afirmar-se com a olotí de soca arrel el qual està enamorat de la seva ciutat. Va observar que la ciutat d’avui no té res a veure amb la de fa trenta o cinquanta anys, quan ell era petit, i vivia justament en el barri vell que és un dels que més ha sofert els canvis. Va recordar una ciutat i un barri amb una gran activitat de petites fàbriques, tallers i botigues en contrast amb la situació d’abandó actual. De fet, hem abandonat el centre per anar a viure a barris que són urbanitzacions sense cap encant ni condició. Va mostrar-se crític amb la poca voluntat conservacionista dels responsables municipals, afirmant que en els darrers anys s’ha perdut una bona part del patrimoni arquitectònic que podia evocar el nostre passat fabril. Murlà va reconèixer que, al seu gust, era molt millor un Olot de 18000 habitants, més a l’abast i més humà, que l’actual de 35000, que ja el segle passat va haver de fer un gran esforç d’integració de les onades migratòries dels anys 60 i 70, i que ara afronta un nou repte amb la nova immigració.

Luís González va començar per qüestionar la seva representativitat respecte al moviment dels “indignats” i va aclarir que, en tot cas, ell es manifestava per ell mateix. Natural de Bilbao, González va instal·lar-se fa uns anys a la Garrotxa atret pel seu entorn natural, i va viure molt de temps allunyat de la ciutat. Va ser justament, la seva participació en manifestacions contra la guerra d’Irak i especialment en l’ocupació de la plaça Major per part del moviment 15J, que l’hi ha donat l’oportunitat de sentir-se seu aquest espai públic i les relacions que s’hi han viscut. Va afirmar que, al seu entendre, el caràcter dels garrotxins és un caràcter molt poc comunicatiu i especialment tancat a casa seva, que contrasta amb el caràcter basc on el carrer i el bar és el punt de trobada i relació social. Així mateix va constatar com a tret característic la tendència a no voler reconèixer el conflicte, tot i la seva existència, i va explicar com davant una recollida de signatures per tal de fer una reclamació col·lectiva amb els seus veïns, no volien entendre’l literalment, ell encara no parlava el català, per tal de no comprometre’s.

La setmana vinent, el dijous 20, es tancarà el cicle de debats sobre la ciutat amb la darrera d’aquestes taules rodones on participaran

Josep Quintana – Quinto. Gestor Cultural, Comunicador Audiovisual, Dj,…

Lluís Riera – Pastisser, activista cultural

Clara Aulinas – Pedagoga

David Santaularia – Director de la Sala Zero1

L’acte es celebrarà a 2/4 de 10 del vespre a la Sala Bulbena (seu de l’Au Cal·ligràfica) al carrer dels Valls Vells, 11 (Passeig de la Muralla). Us hi esperem!

Pep Fargas