Olot al punt [de mira] i III (crònica)

Ens cal la identificació d’allò que ens és genuí i l’elaboració d’un relat convincent per transformar la ciutat, però també caldrà molta imaginació i força per aplicar-nos en modificar la realitat.

El tercer debat d’Olot al punt [de mira], el que va tancar el cicle, va comptar amb la participació d’en Josep Quintana, més conegut per Quinto, un home d’un perfil professional molt ampli que abasta des de la gestió cultural a la comunicació audiovisual i que alhora impulsa múltiples iniciatives com ara el Zoomvi (festival de vídeoclips) i el Wevoo (westerns volcànics); la Clara Aulina, pedagoga, vinculada a diverses ONG i moviments socials de la ciutat; en David Santaulària, director de la Sala Zero1, sala municipal d’art contemporani; i en Lluís Riera, pastisser i vinculat també a iniciatives de tipus literari i polític, més que a Olot, a la Garrotxa, com ell mateix va precisar. Els quatre convidats es podrien inscriure en la generació immediatament posterior a la que va fornir els participants de les dues primeres taules, però els temes tractats no van marcar una diferència notable.

A tall d’introducció, David Santaulària va llegir fragments de la entrada [Olot] de la Wikipèdia farcits de tòpics i errades, especialment en la versió en castellà, que a més de fer riure a l’auditori van reiterar l’aspecte més rústic, fins i tot, frik de l’olotinisme ranci. En David es va mostrar sorprès que els amics que el visiten molt sovint abunden en el tòpic: Olot fa olor de llenya, esperava veure pintors a l’aire lliure, … i va concloure la primera intervenció declarant que la ciutat projecta a l’exterior un panorama singular.

En Quinto va sostenir que Olot és un bon lloc per viure. Segons ell, l’aïllament d’Olot l’havia preservat del creixement descontrolat del “desarrollismo” franquista dels anys 60 i 70 que van transformar el cinturó industrial de Barcelona, i especialment el seu Sant Boi natal, en una de les zones més lletges de Catalunya. Quan als anys 80 es van traslladar a Olot, els germans Quintana, trobaven una ciutat fantàstica on es podia jugar al carrer i fer amics amb facilitat.

La Clara Aulina va voler escapar-se dels referents al paisatge i l’art per centrar-se en les persones. Va definir Olot com un poble en el qual s’estableixen un tipus de relacions personals i vinculacions molt de poble, és a dir, molt properes i d’una gran familiaritat. En la seva etapa barcelonina va comprovar que la vida de ciutat era força diferent: s’estranyava que la gent no es saludés en entrar i sortir d’un lloc. Va declarar que la majoria d’olotins, especialment quan són fora se senten orgullosos de ser-ho i que sovint s’abunda en un sentiment identitari amb els gegants com a icona principal.

Lluís Riera va explicar que la seva relació amb Olot s’inscrivia en un binomi d’Amor/Odi de tal manera que tot i que treballava a Olot i que la ciutat era necessària per les seves relacions culturals, professional i polítiques, ell vivia a Batet, i es considerava més garrotxí que olotí. En aquest sentit va concretar que Olot no havia exercit mai la capitalitat i que els centres d’interès turístic són a Batet o Castellfollit. Va inscriure les relacions socials en l’herència de la Catalunya Vella en la qual el feudalisme encara hi perviu i per acabar va definir tres tipus d’olotins: Els que no han sortit mai d’Olot i que encara anirien al Ball Pla, els que han marxat i manifesten el seu orgull d’origen i, finalment aquells que han marxat però tornen, als quals va definir com autèntics herois que volen lluitar contra la ciutat feudal.

En David Santaulària es va mostrar en descord amb la idea que Olot no exercís la capitalitat i, tot i reconeixent que hi ha una proliferació de franquícies que propicien la igualtat entre ciutats, va deixar clar que ell no viuria a Blanes, Lloret o Santa Coloma. Segons ell la ciutat té una altres valors que la fan una ciutat còmoda, però això provoca un efecte negatiu quan desemboca en la dimissió de la societat civil en temes que no siguin genuïnament olotins.

En Quinto va enllaçar amb la controvèrsia poble-ciutat, posant en valor la mida mitjana que permet unes relacions molt més transversals que en les grans ciutats: aquí tots podem tenir amics i coneguts d’àmbits ben diferents dels nostres. Segons ell les relacions amor/odi són consubstancials en les relacions molt properes: és com amb els germans que t’hi enfades més que amb els altres. Va acceptar que potser s’estava perdent un cert tarannà olotí que havien mantingut les generacions anteriors, molt més crítiques i especialment iròniques i va posar d’exemple el Xucu-pà.

La Clara va generalitzar la tendència al comodisme: l’abandó per part dels joves és general, no només olotí. Allò que sí que considera genuïnament olotí és el tancament general que propicia les relacions en grups molt petits.

Riera va valorar la permeabilitat social que havia evidenciat en Quinto i es va posicionar molt aprop de tots aquells que lluiten per una ciutat millor i culturalment més rica que Blanes o Lloret, encara que siguin de generacions anteriors o posteriors. Per en Lluís hi ha però un Olot negre que no podem amagar: hi ha 2 regidors feixistes a de PxC a l’ajuntament, això vol dir que no avancem!

També es va manifestar crític en la pèrdua d’oportunitats i la manca d’una idea de ciutat. Segons ell s’han mort moltes iniciatives per culpa d’aquesta desorientació: PNRM, Fira de Sant Lluc… La solució està en trobar allò que ens és genuí i abundar en una mateixa línia.

En Quinto va intervenir mostrant-se crític amb la necessitat imperiosa de sortir als mapes: es pot ser feliç a Olot sense sortir al Què fem? de La Vanguardia, però si Olot no té l’element catalitzador és perquè políticament no s’hi ha cregut. Segons ell cal dir ben clar, com deia la Tena en la taula anterior, que políticament s’han perdut deu anys. Coincideix amb en Lluís Riera en la necessitat de ser genuí i si transcendeix i surt als diaris, perfecte!.

En David, com a agent cultural, es mostra partidari de les programacions davant dels festivals i més que una pèrdua de 10 anys considera que no s’ha sabut construir un relat convincent per la ciutat, perduts en una mena de política de curt termini que ha aprofitat les oportunitats amb excessiva urgència. Sobre la genuïnitat no entén com es desaprofita el segell mediambiental que propicia el Parc Natural. És aquí on s’hauria d’elaborar el relat, no tant aprofitant el paisatge en si mateix, però si com a marc de la creació d’indústries mediambientals.

Quintana vol deixar clar que s’ha perdut el tren, mai més ben dit, i també l’oportunitat de fer un centre de la ciutat atractiu. Es modifiquen les façanes però no es transforma la vida al barri.

Santaulària coincideix amb Ramon Vilalta que, en la primera de les tres taules, apreciava que la manca de pressupost evitaria segons quins canvis salvatges.

Finalment la Clara Aulina va identificar-se com a veïna del Barri Vell per dir que tothom en parla però que la gent només hi ve els caps de setmana.

A partir d’aquí es va obrir un debat amb tots els assistents que va concloure Domènec Moli: Molt bé, les dotze intervencions de les tres taules han estat clarividents, heu fet un retrat absolutament fidel del que és la ciutat, però ara què? Necessitem imaginació i força per aplicar-nos en modificar aquesta realitat.

Doncs això! Salut i força.

Pep Fargas