Archive for

Culpables?

Tinc la sensació que aquesta crisi que, deixem-ho clar abans de res, és del tot real i d’abast general, s’està utilitzant de manera descarada per a reconstituir una bona quantitat de negocis i aportar beneficis als de sempre. Perdoneu, però algú ho havia de dir!  que diu el personatge d’en Tardà quan posa lletra a a la música de les evidencies.

Tot i que no he cregut mai massa en teories conspiratòries, hi ha un conjunt d’actituds i posicionaments públics que semblen respondre a una estratègia deliberada per crear corrents d’opinió autolesives en amples capes de població i, fins i tot, incidir en l’àmbit més intim de l’ànim personal. Una legió d’opinadors i tertulians omplen les emissores radiofòniques amb discursos catastrofistes que, ja de bon matí, ens situen en una posició d’absoluta impotència en front la magnitud de la tragèdia que significa que el diferencial del deute espanyol respecte a l’alemany arribi més amunt dels 500 punts bàsics!! De cop tothom entén d’economia, cosa que no deixa de ser curiosa quan els economistes fa temps que s’han declarat incompetents en la seva pròpia matèria, i començant pels presentadors estrella de les ràdios públiques i privades godosianes, (de Godó), seguint pels tertulians, els entrevistats, els oients que truquen i els que ho comenten al cafè, clamen a una sola veu que això s’enfonsa, que s’acabat el viure en l’opulència i la disbauxa, i que ens esperen molts anys de misèria i privacions. N’hi ha que fins i tot parlen de la guerra com la única solució a tots els mals.

I podeu pensar: que és que no n’hi ha per tant? Que potser no estem amb l’aigua al coll? Que no és veritat que estem pitjor que mai? Que no és cert que estem pitjor que ningú?

Si sou molt joves, potser sí que mai no heu estat en un context econòmic tan negre, però si teniu més de 40 anys, us asseguro que n’heu passat de molt pitjors, o és que potser no us en recordeu? Pregunteu a casa vostra i segur que algun familiar havia de fer més d’un parell d’oficis per arribar malament a final de mes. Pregunteu quants viatges es feien, on passàvem les vacances, i quants cops anàvem a dinar al restaurant, per posar alguns exemples quotidians. I sobre estar pitjor que ningú, no perdem de vista que això és una crisi financera dels països europeus (diguem-ne opulents), i que el 90% de la població mundial saltaria de contenta amb una situació com la nostra.

Doncs bé, per què aquesta pressió mediàtica? Heu sentit a parlar mai de la por que paralitza? Un amic m’explicava que, aprofitant l’estat de xoc de la població americana després de l’11 S, es van aprovar un seguit de lleis i mesures que mai no s’haurien atrevit a defensar davant d’una opinió pública en estat normal. Per què cada dia hi ha més anuncis de clíniques i mútues privades? Quines empreses estan comprant  els edificis de la Generalitat dels que després n’haurem de pagar lloguer? Què hagués passat si el govern tripartit no hagués pagat la paga de Nadal, hagués retingut l’IRPF de la paga no pagada de tots els funcionaris i no el liquidés a Hisenda? Com se’n diu d’això? Apropiació de sou? Presa de pèl? O simplement preparació de l’opinió pública per desactivar el sector públic en benefici dels negocis dels amics?

On és el senyor Fuentes, justicier mediàtic que no en deixa passar cap?On és  La Vanguardia (ara en català), que no en perdonava cap a l’anterior govern?

Ah! sí, rebent el premi nacional de la comunicació de mans del Molt Honorable després d’haver-nos convençut, amb els seu sermó matiner, que tot plegat és culpa dels mercats i que, mira per on, els mercats som nosaltres, sí, sí, tu, tots, tothom!! És a dir nosaltres, incloent el 20% d’aturats, els desnonats, els hipotecats fins a les celles i per sempre més, els funcionaris que no cobren i els jubilats que no es poden jubilar, som els culpables d’aquesta crisi profunda.

Fa pocs mesos, el nostre premi nacional de comunicació va fer callar sense contemplacions i amb una mala educació memorable al catedràtic Vicenç Navarro. Doncs bé, si voleu llegir el seu darrer article a El Público, veureu que hi ha altres interpretacions sobre qui són els mercats i de qui és el culpable.

Mentrestant seguirem interpretant el paper del cornut i pagant el beure.

Pep Fargas