-
Segueix
S'està seguint
Already have a WordPress.com account? Log in now.
Per més que m’hi escarrassi no puc recordar com i quan he escoltat aquesta mena de sentència. La lògica més que la intuïció em fa pensar que pot pertànyer a qualsevol moment de la litúrgia catòlica de la que n’estic força allunyat. El que sí sé es que va ser l’única exclamació que vaig escopir en observar a la televisió aquell espantall cerimonial d’ultratomba que pretenia ser la missa negra en honor d’un assassí despietat i no confés. Va ser en acabar en Rouco el seu enfilall de mala baba, que vaig sentenciar, com si d’un escolanet es tractés: “paraula de déu”. Acte seguit vaig iniciar una palla mental filo-filosòfica:
En un context de semàntica tradicional m’agrada considerar la “paraula” com un símbol (expressió, significat i referent) especialment necessari i adient per generar qualsevol moment filosòfic dirigit a la recerca de la saviesa. Però la quotidianitat m’obliga a reconèixer que la “paraula”, un dels elements característics de la persona, s’ha convertit en un instrument al servei de la ignorància, de la niciesa, de l’engany i de la maldat.
La filosofia que és l’amor per la saviesa deixa de ser preferent i hom perd la capacitat de filosofar i de pensar. Es en aquelles relacions i ocasions en que flueix l’amor que la “paraula” adquireix la seva autenticitat i bellesa.
En els moments en els que ens ha tocat viure, la paraula que no fa pas gaire segellava per sí mateixa tractes, convenis, ensenyament, amor i poesia es converteix alhora en un instrument fatídicament pèrfid i enganyós. Un instrument al servei del mal perfectament lubrificat per cervells sinistres i tenebrosos.
Discursos, oratòria de brams i udols, notícies tendencioses, sermons filo-satànics, publicacions que enalteixen el luxe i la ganduleria, ensenyament de la burreria, declaracions, contractes i oracions a deus i sants perversos……..¡porqueria!
Fins i tot t’estimo cal posar-ho en quarantena perquè fins i tot Eros ha après a mentir.
Realment cal filosofar parlant i pensant en la “paraula”?.
Retrocedim fins el lamentable inici de la Creació, Antic Testament,: Gènesis 1-26 …….Déu va dir: fem l’home a imatge i semblança nostra.
Va mentir i va embolicar la troca. Si tota aquesta trepa que som els humans som una imatge i semblança de déu ……………… La palla mental no m’ha conduit enlloc perquè Algú menteix.
Xavier Suescun
Olot 29-1-2012
Primer post de ESPAI ZEN, nova secció del Blog de l’Au Cal·ligràfica, animada i administrada per Josep Lluís Pallarés. Els continguts, majoritàriament gràfics i multimèdia, es seleccionaran sota els següents criteris
L’humanització de la recerca del coneixement, del bé, de la veritat, del amor, la calma, la generositat.
Platò deia: “Hem d’anar vers: 1. – la Veritat suprema. 2. – el Bé suprem. 3. – la Bellesa suprema
Josep Lluís Pallarés
Crec que es molt significatiu i que es interessant perquè s’expliquen les coses de forma molt diferent al que es comú als mèdia, per be, que es un punt de vista cada cop més corrent en aquests espai de llibertat que son algunes zones de la Xarxa. Van emergint dos discursos, l’oficial – mèdia i institucions – i el popular – el carrer i la xarxa. Aquí es fa evident la distancia entre uns i altres.
Desitjo que el trobeu interessant.
Conscientes de la manipulación informativa a la que estamos siendo sometidos, la degradación de las condiciones de vida de la población y la falta de democracia en la organización y funcionamiento del Estado a todos sus niveles, un grupo de personas surgido de la interacción espontánea en las redes sociales hemos decidido crear una comunidad a la que hemos denominado Colectivo Burbuja (en adelante C\B) y cuyos objetivos son:
1. Informar.
La sociedad está sometida a una brutal manipulación informativa. Los medios de comunicación están controlados por las mismas élites político-financieras que controlan el Estado, la banca y las grandes empresas. Sistemáticamente se oculta la información a la población sobre la auténtica realidad de la crisis y se sesga la que se ofrece con el fin de favorecer los intereses de esas élites.
Como somos conscientes de que sin información no es posible la libertad ni la democracia C\B ha decidido desarrollar un medio de información alternativo, para lo que utilizará los siguientes medios:
-Un canal de radio por Internet, que comenzará a funcionar de forma inmediata, y en el que tendrán voz todas las organizaciones independientes del aparato del Estado que quieran participar.
-Difusión de libros electrónicos gratuitos escritos por miembros y colaboradores de C\B.
-Entrevistas a personalidades del mundo intelectual que igualmente manifiesten su independencia de pensamiento.
-Reuniones presenciales informativas y de debate, organizadas tanto en forma de asambleas como de conferencias formales.
2. Actuar, creando una comunidad de ayuda mutua.
Somos plenamente conscientes de la degradación que están sufriendo las condiciones de vida de buena parte de la población y del abandono que muchas personas están sufriendo por parte de un Estado cada vez más insensible y centrado en la autoprotección de las élites que detentan realmente el poder. Para ello creamos una comunidad-red de ayuda mutua en que los miembros y simpatizantes de C\B realizarán las siguientes actividades de forma totalmente gratuita:
-Orientación jurídica a las personas en una situación económica insostenible: desahucios, créditos impagados, embargos, quiebras de pequeños empresarios…
-Orientación laboral a las personas que van quedando en paro o cuyos pequeños negocios han fracasado.
-Orientación a los pequeños ahorradores ante la agresividad de las entidades financieras que amenaza con hacer perder los ahorros de millones de personas al invertir en los productos recomendados por estas entidades, que ya no velan por los ahorros de sus clientes sino por sus comisiones y los intereses de la élite político-empresarial.
Más adelante, cuando los medios de C\B lo permitan, nuestra intención
-Crear un banco de alimentos
-Crear un servicio de microcréditos sin intereses.
-Crear servicios médicos de atención primaria, según el Estado vaya abandonando a amplias capas de la población, con la colaboración de profesionales y organizaciones del sector sanitario.
3. Luchar por la democratización del Estado.
Vivimos en una grotesca pantomima de democracia, en que una élite controla los partidos políticos y a través de ellos el poder. Los votantes sólo tienen la oportunidad de refrendar lo que previamente los partidos han decidido. Tampoco existe la separación de poderes. Sabemos que sin auténtica democracia no son posibles ni la libertad ni una mayor igualdad, por lo que la consecución de la democracia forma parte de los objetivos básicos de C\B. Para ello llevaremos a cabo una labor informativa a través de los medios descritos anteriormente y en estrecha colaboración con otros grupos que persigan objetivos similares. También colaboraremos y promoveremos cualquier tipo de acción y movilización pacífica para presionar hacia la consecución de estos objetivos.
Tinc una predisposició absoluta per entendre i acceptar l’opinió, el criteri, els raonaments de qualsevol persona que comenci amb un “jo penso…” o “jo crec…”, “jo opino…”, “em sembla que…” En canvi l’experiència i la història m’han fet taxativament escèptic davant aquelles asseveracions que pretenen dictar judici sobre fets determinats amb intencionalitat de fer de jutge infalible. Els santpares de Roma s’equivoquen. Durant cinc cents anys mantingueren que el mon no era rodó. I en tantes i tantes altres coses. I això que parlen urbi et orbi. Fins i tot el rei s’equivoca quan diu que la justícia és igual per a tothom. I ja veieu, són gent ben ensenyada i assessorada. També es varen equivocar, i de quina manera, aquells prohoms de la burgesia catalana que edificaren els seus palauets a l’eixample barceloní i un dia es varen anar a queixar, en comissió, a l’ajuntament de que s’estava construint un edifici que desvalorava la zona i els seus esplèndids nous habitacles. Apunti: era Gaudí que aixecava la Pedrera. Com també ens vàrem equivocar els empordanesos quan als anys quaranta i cinquanta fèiem mofa, literal, de l’obra de Dalí, o els francesos quan menyspreaven els impressionistes, o els homes del neandertal quan acollonaven al tocat de l’ala que feia grafits a les parets de les seves coves… Sempre, sempre ens equivoquem quan fem de jutges. Només hi ha un jutge inapel·lable, inexorable, irrecusable: el temps. Mai, que consti en el llibre de la història, els habitants d’aquest planeta hem sabut establir una relació de comprensió amb l’obra dels creadors coetanis… sobre tot la d’aquells que caminen uns passos per davant: alguns pintors, músics, escultors… arquitectes, perquè no? Sí que hem entès i moltes vegades sobrevalorat aquelles manifestacions que encara que realitzades en aquests temps pertanyen al passat. I, cregui, el llibre de la història, el temps, mai les ha posat ni en els museus, ni en les pinacoteques, ni els catàlegs dels edificis a salvar. Podem dir això no ens agrada. Faltaria més. Podem dir penso que aquest edifici… sempre limitant-nos a expressar un sentiment que és el màxim a que podem aspirar. Això, a més és un acte de valentia, que si surt be, és per presumir-ne. Ara parlar amb termes absoluts de profanació, pecat, sacrilegi, disbarat, degradació…, sense esperar el veredicte de la història, el temps, em sembla una temeritat inacceptable. Tenim moltes i moltes experiències. Però en posaré d’exemple una de molt recent. A les darreries del segle passat, la bona gent, els advocats dels pobres i els savis de vilatriste ens vàrem, ja veu que m’hi poso, estripar els vestits davant les terribles barbaritats que un jovent “marginal i mal educat” estava pintant, sobre les parets provisionals i no tant de les ciutats, uns impresentables grafits. La majoria justificava la presó pels autors. Avui estan als museus i les busquen les galeries. Perquè? Doncs perquè aquelles pintures explicaven un temps i una societat. I als museus i als llocs on es serva la nostra història, només hi entren aquelles obres que com a primer requisit són testimoni d’un temps i d’una societat. Aquestes obres, a la fi, ens ofereixen la possibilitat de resseguir el rastre del nostre pas sobre aquest planeta. Ja sigui literatura, arts plàstiques, música, urbanisme, arquitectura… finalment aquesta és la seva raó d’esser. A través d’aquestes disciplines artístiques és possible llegir el passat. Fitxis que em guardaré prou de dir si a mi m’agrada o no l’edifici del Puig del Roser, entre altres coses perquè això és el de menys. Les opinions es donen i per això no valen res. El temps, el temps, té ara la paraula. Sí que em permeto donar-li un consell: vagi, encara que sigui amb els ulls embenats, a l’arxiu, vostè, que estima aquestes coses, tindrà ocasió de veure unes instal·lacions fabuloses. Més de les que mai podíem haver somiat heure a la nostra ciutat. I si res més no, veurà que el contingut justificaria qualsevol continent… si és que calgués. Cregui’m, esperem el catàleg de l’any 3000 per a qualificar l’obra. Per cert, mentre tant, s’ha fitxat que cada dia es veu més ferro per aquests mons de deu, com element de construcció? Una altra cosa és si el seu rebuig és perquè la nova fàbrica ens amaga aquell temple de la cultura, el respecte i el humanisme que és la plaça de braus. Si és aquest el cas, no he dit res.
Moli
En Jaume Bach ens fa arribar aquest text extraordinari d’en Pep Torres, un incansable polifacètic, que ha presentat com a darrera i refrescant iniciativa el Miba. Museu d’Idees i Invents de Barcelona, inaugurat durant el 2011 i al qual us recomanem l’assídua visita presencial i també virtual.
Diuen que aquest 2012 tot anirà molt pitjor.
Fins i tot n’hi ha que diuen que al desembre s’acabarà el món.
Tal qual. S’acabat, c’est fini, bye bye; xim pum!
Què voleu que us digui, a mi no m’agrada aquest discurs derrotista,
aquest maleït llenguatge que dia rere dia dinamita qualsevol esperança de futur.
No vull seguir patint pel passat i començar un nou any patint i amb ganes de que s’acabi.
Avui dic prou, i decideixo fer un gir i anar definitivament contracorrent d’aquest sentiment general.
Diga’m inconscient, que no toco de peus a terra o de ser rar per no ser dels qui esperen que algú els hi solucioni la vida.
Avui em comprometo més que mai a tirar endavant pels meus propis mitjans els projectes. Peti qui peti.
Avui em refermo en el compromís de “fer” per comptes de parlar,
i de seguir ajudant altres persones a tirar endavant els seus projectes en la mida de les meves possibilitats.
Ara o mai lluitaré per les meves idees com si el món no s’hagués d’acabar aquest 2012 i aquest fós un gran any.
Serà 2012 el pitjor any de la història de la humanitat?
Doncs mala sort, si és així tots hi haurem de conviure.
Així que si ets dels que prefereixes queixar-te de tot i no moure un dit, tu mateix, queixa’t; però surt d’enmig.
Si pel contrari creus en les teves idees i ho vols intentar: apunta’t al carro.
Gira la teva vida ara mateix i ajuda els altres a fer-ho compartint aquest missatge.
I si s’acaba el món el proper desembre, que ens trobi ben drets i no asseguts al sofà treient-nos els mocs
Pep Torres
3 de gener 2012
Estem molt acostumats a veure cinema comercial, els cinemes Olot n’ofereixen una cartellera convencional; cinema d’autor, que programa el Cine-Club i la Filmoteca; i el cinema documental que s’aplega en la mostra anual olot.doc que dirigeix en Jordi Teis bon coneixedor del gènere.
Ara, per primera vegada a Olot, es podrà veure una sessió de cinema experimental, és a dir, aquell que primordialment exposa la creació artística del seu director sense una pretensió evident d’entretenir l’espectador o documentar algun tema. Àngela Martínez, cap del Departament d’Audiovisuals del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i creadora de l’arxiu Xcèntric, en presentarà una selecció formada per dos curts: Rainbow Dance de Len Lye (1935) i La poulette grise de Norman McLaren (1947) i el documental Fragmentos para una historia del otro cine español d’Andrés Hispano (2010) que explica i clarifica les potencialitats artístiques i poètiques del cinema.
L’Arxiu Xcèntric va néixer a partir de l’exposició sobre cinema experimental «That’s Not Entertainment. El cinema respon al cinema», que va programar el CCCB a finals de 2006, primers de 2007, i aplega més de 700 títols d’aquest tipus de cinema.
La presentació d’Àngela Martínez es podrà veure el proper dissabte 21 de gener, a les 8 del vespre, a la Sala Bulbena.
Us hi esperem!
Quim Domene – Pep Fargas – Xavier Ruscalleda – Joan Serra
l'au cal·ligràfica 
