//
Arxius

Archive for

Crisis? What crisis?

Avui, amb el papanatisme que els hi és característic, els de TV3 ens han mostrat unes imatges de carrer en les que uns quants adolescents intentaven donar una resposta a la pregunta que ja en 1975 es formulava el grup angles de rock Supertramp i amb la que encapçalo aquest esborrany d’opinió.

(Ni aquell temps ni la pròpia qüestió coincideixen amb els paràmetres d’aquestes ratlles). Ho justifico perquè, apart de contactar musicalment amb aquell conjunt, aquell any ens va regalar a molts de la meva generació la satisfacció irrepetible de cantar les absoltes a l’assassí que viatjava sota pali.)

L’enquesta enxampava els adolescents en moments d’imbecil·litat conspiradora. Balbucejant i titubejant, responien amb frases inconnexes i d’una simplicitat alarmant.

Clar que utilitzant una petita dosi de bonhomia i comprensió, hom els considera encara en el temps de l’aprenentatge.

El súmmum de la estupidesa es fa palès quan el locutor, espavilat i llicenciat en la matèria, ens confirma tot cofoi, que la resposta de la gent gran coincideix amb la dels nois i noies prèviament enquestats.

Una vegada més, meritíssimus a la nostra ? TV.

Crisis!. De què parlem? De crisis alimentària del nivell de la fam africana? o de la crisis que ens suposa anar a sopar a una braseria de sota casa enlloc de sopar en un “Michelin” de forquilles? De la comoditat que suposa recórrer a peu, i a vegades descalços, centenars de kilòmetres per trobar aigua? o de la crisis que ens angoixa per no poder canviar el cotxe aquest any? De viure cada dia amb el neguit i el terror de que en un instant tu i els teus fills restareu destrossats en qualsevol racó? o de la crisi que ens suposarà un increment en el preu de la llum?

Etc, ETC, EtC, etc ……..

Estic fent puta demagògia, sí; però no ho penso esborrar.

Doncs: “ crisis what crisis?”

De què parlem? De l’atur ?, de les lleis imposades ?, de fosques i nul·les esperances ?, de corrupció a gran, mitjana i petita escala?, d’increment i bogeria de la violència ?, d’una Església que, essent la multinacional de la mentida i el luxe, ofereix als aturats feina que pagarà amb els diners que paguem tots mitjançant les vergonyoses aportacions pressupostàries ?, dels polítics que sense la més mínima preparació moral, intel·lectual ni empírica decideixen qüestions de màxima rellevància jugant al mentider ?.

Etc, ETC, EtC, etc……..

No sé si encara faig demagògia o estic vomitant bilis, però tampoc ho vull esborrar.

Crisis: crec que jamai un mot havia gaudit de tanta universalitat ni varietat conceptual. Un mot desagradable per la seva negativa transcendència i versatilitat. Però real i cancerigen, mortal.

M’excita fer un brindis al sol i esbrinar on rau l’inici vital d’aquest virus destructiu.

I crec estar en el bon camí en proposar la lectura d’un fragment del discurs que va fer en Federico Garcia Lorca en la inauguració d’una biblioteca d’un petit poble de Granada. Entre altres afirmacions deia: “ yo, si tuviera hambre i estuviera desvalido en la calle, no pediría un pan, sino que pediría medio pan y un libro” i més “ bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan. Que gocen todos los frutos del espíritu humano porque lo contrario es convertirlos en máquinas al servicio del Estado, es convertirlos en esclavos de una terrible organización social. ¡Libros! ¡Libros! ”.

Es fa indispensable adoptar una posició d’humilitat per enfonsar-se en aquest pou incommensurable, equívoc, universal i contenidor de tots els sentits i contrasentits imaginables. Res més adient per argumentar i discutir que fer-ho sota la convicció de la nostra pròpia imbecil·litat.

Hi ha objectivitat suficient per elaborar un concepte, una tesis honesta de “crisis”? ; qui en son els subjectes?. Hom està d’acord en que es produeixen situacions crítiques diverses i múltiples de la mateixa manera que hi han simptomatologies i diversitat de subjectes de crisis.

Es fa indispensable i feixuc buscar la mare de totes les crisis. L’origen, la filosofia, les premisses, les idees, els subjectes actius i els passius ………

Si algú creia que hom, un imbècil més del tarter, estava en condicions tan sols d’insinuar una resposta aproximada a crisis what crisis? li acceptaré la reprensió justa per posar-me a opinar sense aportar una resposta contundent, categòrica.

Però faig propostes: en primer lloc i condició sine qua non, reconstruir i adequar la més ètica escala de valors. Segonament, i dins un àmbit general, proposo una lectura detinguda i atenta de les 10 estratègies de manipulació mediàtica de Noam Chomsky; tercera proposta: a nivell més local i pròxim, obviar aquest provincianisme caspós que ens obliga a una contemplació mística del propi melic, i reordenar, si cal, mai eliminar espais de coneixement i cultura de demostrat interès internacional que sí dignifiquen l’entorn social i polític on estan ubicats.

Si, malgrat tot, hom arriba a la conclusió de que la crisis està malauradament enquistada i el verí es mortal de necessitat, cal pensar en combatre-la amb quelcom tan pacífic, ètic i natural com pot ser ….la insubmissió.

Se sent el silenci estrident de la imbecil·litat i hom enveja els que dubten.

xavier suescun

olot 17-3-2012

Manifest d’Olot per a l’art contemporani

Publiquem el  *”Manifest d’Olot per a l’art contemporani”* que, avui mateix, hem lliurat al Conseller de Cultura Ferran Mascarell, a l’alcalde d’Olot Josep Maria Corominas i a la premsa en general.
Aquest manifest s’ha redactat a partir de l’assemblea que es va celebrar a Olot, el passat dissabte, i que va aplegar un centenar de representants de diversos col·lectius relacionats amb la creació i l’art contemporani de tot Catalunya, i de molts ciutadans usuaris de l’Espai Zer01. Com veureu, el manifest ha rebut el suport de vint-i-vuit associacions i col·lectius així com l’adhesió dels directors de pràcticament tots els centres d’art del país.

Manifest d’Olot per a l’Art Contemporani

Els professionals, col.lectius, entitats i organitzacions artístiques que hem confluït el dissabte 3 de març de 2012 a la trobada celebrada a Olot, reiterem el nostre suport a l’Espai Zer01 i, per extensió, insistim en la defensa del respecte i suport públic que necessita la creació i l’art contemporani arreu de Catalunya.
Considerem que amb el tancament de l’Espai Zer01 i de tot el programa, es vulneren els drets culturals dels usuaris i ciutadans i els seus drets d’accés a la creació i al pensament contemporani, i es desmantella un servei públic cultural d’alt valor, no només per a la ciutat d’Olot, ja que no existeix cap altre programa amb una oferta i una projecció similars en un ampli radi d’acció.
1. Trajectòria i abast del programa de l’Àrea de Creació Contemporània d’Olot.

Els centres d’art són peces claus del sistema artístic i cultural. Assumeixen una complexa funció de recerca, producció i difusió de l’art i el pensament més experimental i innovador. Activen la creació local (que no localista) i la confronten amb la d’altres contextos. Presenten l’art contemporani als públics i enriqueixen la cultura visual del seu context. Creen, coprodueixen, intercanvien amb altres centres i agents locals i forans i creen xarxes. Fan, en definitiva, una tasca que ni el mercat de l’art ni el
museu poden o volen assumir.
En aquest sentit, la trajectòria de l’Espai Zer01 i la del programa de l’Àrea de Creació Contemporània d’Olot és brillant, coherent i rigorosa. Es tracta d’un programa integral que ateny a tota la cadena: formació, atenció a l’art emergent local, motor de la recerca i producció, difusió social activació de diferents col.lectius i sectors de la ciutat, de la zona i del país, i –en diverses ocasions- projecció internacional. Ha donat molts fruits i, amb la seva consolidació i maduresa presentava un enorme potencial de futur.

2. A l’Ajuntament d’Olot.

La decisió de l’Ajuntament d’Olot, de rescindir el contracte del director del programa, David Santaeulària, posar fi a l’Àrea de Creació Contemporània i tancar –per tant- L’Espai Zer01 és precipitada, injusta i equivocada. Si –com s’ha dit- la dificultat era d’ordre econòmic, calia obrir converses amb el seu responsable i elaborar un Pla de Viabilitat que contemples les necessitats bàsiques i imprescindibles del programa, l’optimització dels recursos disponibles i l’establiment de diverses vies de finançament públic (Ajuntament, Diputació, Generalitat) i privat.
Ans al contrari, la decisió de l’Ajuntament és antieconòmica i molt cara doncs interromp una inversió de recursos acumulada en molts anys, dilapida un gran capital social acumulat i prescindeix d’importants valors intangibles que identificaven la ciutat amb la creació, la innovació i la reflexió crítica sobre la contemporaneïtat.
La decisió presa sense una avaluació rigorosa i independent del programa, respon a una mirada perversa que identifica el llegat de l’Espai Zero1 com una actuació partidista dels governs anteriors que cal esborrar del present i la memòria. Massa sovint, models i projectes consolidats amb molt d’esforç i que necessiten una continuïtat i perspectiva per créixer i desplegar-se estratègicament, són absurdament sacrificats pel sectarisme partidista. Una decisió que contradiu el que estableix el Pla de Cultura de la Ciutat d’Olot on s’indicava la inserció en la contemporaneïtat com un dels eixos que calia treballar i desenvolupar.
Per justificar aquest tancament s’ha fet ús d’arguments discutibles o, fins i tot, demagògics com la impossibilitat de disposar de recursos supramunicipals o una lectura esbiaixada del mai aplicat Decret de la Xarxa Pública de Centres d’Arts Visuals.
S’ha incidit reiteradament en l’aspecte econòmic però en cap moment s’ha especificat que en les xifres aportades s’hi comptabilitzen els ingressos previstos més enllà del propi Ajuntament d’Olot (habitualment oscil·len entre els 30 i 50 mil euros, és a dir, entre un terç i la meitat de l’estalvi que preveu el consistori olotí). Els 75.000 o 100.000 euros suposen la programació de dos espais (Espai Zer01 i Sala 15, unes deu exposicions de producció pròpia o coproducció), les beques d’arts visuals, les publicacions, les activitats pedagògiques, la producció, els honoraris a artistes i el sou del seu director. Per altra banda, el sou del tècnic que portava aquesta àrea no depenia de cap subvenció ni de cap aportació suplementària cosa que fa discutible i arbitrària la seva destitució i més si atenem a la seva situació laboral (oposicions i contracte indefinit).

DEMANEM:
1) Recuperar la relació laboral amb David Santaeulària.
2) Elaborar un Pla de Viabilitat Econòmica per a l’Àrea de Creació Contemporània d’Olot.
3) Obrir converses amb la resta d’administracions públiques i, especialment, amb el departament de Cultura de la Generalitat per tal de garantir la continuïtat de l’Espai Zer01 i del programa establert.

3. Al departament de Cultura de la Generalitat

El govern de la Generalitat ha de vetllar pels drets culturals dels ciutadans de tot el país i garantir el seu exercici. Ha de tenir una especial cura del teixit artístic i cultural d’excel·lència i s’ha d’implicar amb aquelles iniciatives que actuen sobre un context que depassa els termes geogràfics d’un municipi i abasten una comarca, el país sencer i la projecció internacional.
El govern ha d’incentivar i complementar l’esforç que fan alguns ajuntaments i entitats garantint la seva viabilitat econòmica i continuïtat.
Entre d’altres actuacions ha d’impulsar una decidida política de suport als Centres d’Art. Ha de garantir la autonomia dels projectes artístics, evitar ingerències i fer observar les recomanacions del Document de Bones Pràctiques als Museus i Centres d’Art. Ha de propiciar una veritable xarxa, autònoma, horitzontal i basada en la cooperació natural entre centres. Ha de reconèixer als directors dels Centres d’Art i a les associacions i col.lectius com a interlocutors vàlids per a la definició de les polítiques que els afecten i interessen.
En aquest sentit, el departament de Cultura de la Generalitat ha de coresponsabilitzar-se del programa de l’Àrea de Creació i Pensament Contemporani d’Olot.

DEMANEM:
1. La implicació del departament de Cultura amb l’Àrea de Creació Contemporània d’Olot, definint la seva aportació econòmica i suport en els tres propers anys.
2. Incloure l’Espai Zer01 en la relació de centres d’art de referència nacional.
3. Vetllar per la continuïtat i manteniment dels Centres d’Art a mig i llarg termini.
4. Aturar la destrucció del teixit productiu i difusor de l’art i el desmantellament del sistema artístic de titularitat pública a través de mesures conjunturals d’inversió i –si es dóna el cas- de rescat econòmic.

4. El nostre compromís

Els professionals, col.lectius, entitats i organitzacions que confluïm en aquesta iniciativa ens comprometem a mantenir-nos units per respondre de manera conjunta i solidària davant de qualsevol altre intent de desmantellament d’activitats i projectes d’art contemporani. De la mateixa manera, estem decidits a generar reflexió i propostes sobre les arts visuals i la cultura en el context social, econòmic i polític dels propers anys.

Olot, 8 de març de 2012.

Relació de col.lectius, entitats i organitzacions:

ACM Associació per a la Cultura i l’Art Contemporani.
A*Desk.
Associació Catalana de Crítics d’Art.
Associació d’Artistes Visuals de Catalunya.
Associació d’Arts i Oficis.
Associació Galeries Independents de Catalunya.
Associació de Museòlegs de Catalunya.
Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya.
Associació Valenciana de Crítics d’Art.
Centre d’Art i Natura de Farrera.
Cmssrt Comissariat.
Consejo de Críticos i Comisarios de las Artes Visuales.
Dilluns al sol.
Escola d’Art i Superior de Disseny Pau Gargallo, Badalona.
Escola d’Art i Superior de Disseny d’Olot.
Escola Llotja d’Art i Disseny de Barcelona.
Escola Massana, Barcelona.
Experimentem amb l’Art.
FIB art.
Fundació Forvm per la Fotografia.
Hangar.
H Associació per a les Arts Contemporànies.
Idensitat Id.
Informació Girona Art Contemporani (IGAC).
Instituto del Arte Contemporáneo.
NOVA Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona.
Priorat Centre d’Art.
Taller BDN, Badalona.
Unió d’Associacions d’Artistes Visuals.
Xarxa d’Espais de Producció d’Arts Visuals de Catalunya.
Suport Zer01 i 875 adhesions
Relació de professionals:

Cristian Añó Frohilich, sinapsis Laboratori de mediació, CA Tarragona.
Anna Capella, llicenciada en Història de l’Art i membre de l’AMC.
Montserrat Cortadellas, Priorat Centre d’Art.
Pep Dardanyà, director de Can Xalant, Mataró.
Cèlia del Diego, directora del CA Tarragona.
Antoni Jové, coordinador d’exposicions del Centre d’Art la Panera, Lleida.
Morizt Küng, comissari independent.
Teresa Llobet Illa, coordinadora de Roca Umbert, Fàbrica de les Arts, Granollers.
Lluís Llobet i Martí, Centre d’Art i Natura de Farrera.
Victor Lobo, Experimentem amb l’Art.
Bartomeu Marí, director del MACBA.
Jorge Luís Marzo, crític i comissari independent.
Antoni Mercader, historiador de l’art dels mèdia, investigador de la UB.
Ramon Parramon, director d’Idensitat Id.
Rosa Pera, directora de Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona.
Glòria Picazo, directora del Centre d’Art la Panera, Lleida.
Laurence Rassel, directora de la Fundació Antoni Tàpies.
Jordi Ribas, del Centre d’Art Tarragona.
Francesc Vidal, Priorat Centre d’Art.

LA CULTURA POPULAR ERA AIXÓ?, o l’indignant tancament de la Espai ZERO-1

Malauradament aquest dies hem pogut assistir indignats al tancament de l’Espai ZERO-1 i la Sala 15 i a l’improcedent acomiadament del seu responsable. Maldestres raons econòmiques han volgut maquillar la decisió presa per l’actual equip de govern de Convergència i Unió i amagar la naturalesa d’una acció de clara voluntat ideològica.

Quan en la darrera campanya de les municipals l’actual regidor de cultura, el sr Josep Berga, manifestava la voluntat del seu partit per retornar la ciutat als plàcids viaranys de la “cultura popular”, un cert regust de retòrica del passat, de populisme barat, traspuava de les seves declaracions. No han esperat massa temps per a fer-ho evident. I de fer-ho de la pitjor manera possible, o potser de la manera més transparent per a mostrar al ciutadans el que és una actuació autàrquica.

Els conservadors i els reaccionaris sempre s’han sentit amants defensors del que anomenen, amb una punta de supèrbia patrimonial, com a “cultura popular”, com si del que es referissin fos “la cultura que agrada al poble”. Des d’aquesta posició, l’adoctrinament sobre el que ens convé o el que no ens convé, forma part de les seves polítiques. Com en forma part negar i impossibilitar l’emergència de formes d’expressió múltiples, diverses, contradictòries, heterodoxes…, com expressions de la realitat múltiple, diversa, contradictòria, heterogènia… que vivim. Voler posar límits, censurar, clausurar o acomiadar improcedentment és el seu estil, la història, malauradament, n’està carregada d’exemples.

Cultura popular” i creació contemporània no són expressions contraposades, tot sovint la pròpia creació contemporània beu de la tradició popular, en són exemple les exposicions de Pedro G. Romero o Martí Guixé presentades a l’ESPAI Zero1, de la mateixa manera que no podem parlar de cultura popular sense referir-nos a la seva expressió contemporània.

L’ ESPAI Zero-1 projectava i capitalitzava la ciutat. Reconeguda com una de les apostes més significatives del sud d’Europa en l’art contemporani, el seu tancament i la manera com s’ha dut a terme no només ha indignat a amplis sectors de la vida social catalana i espanyola, sinó que suposa pels ciutadans la pèrdua d’un valuós capital cultural i de projecció de la ciutat.

La decisió presa és unilateral i no respon a un diàleg amb la comunitat, a una voluntat de consens o de compartir la construcció de la ciutat. És el clar exemple del dirigisme més funest, aquell que s’atorga el poder per a fer-ne ús pels seus interessos i voluntats.

La resposta, àmplia, representativa i diversa, de rebuig a la decisió de l’alcaldia és l’exemple clar de que la seva voluntat no se sustenta en la raó. També és un exemple clar d’on ens trobem i amb qui ens trobem, el silenci emès com resposta al diàleg que se’ls va plantejar ho corrobora.

Joan Serra Capallera

Zer01: Una desaparició sense sorpresa

Tinc sobre la taula papers que han vist la llum arran de la supressió de la sala Zer01. Estic al·lucinat. Creia, sincerament, que després de més de trenta-cinc anys de democràcia, el mapa ideològic i cultural dels diferents protagonistes polítics i socials, estava més que definit. Fora de tot dubte. Entenc el rebuig, la tristesa, el disgust… no entenc que, a aquesta alçada de la travessia, aflorin mostres d’estranyesa o d’incomprensió. La gent conservadora, quan governa, el primer que elimina és allò que a la llarga sap, i ho sap molt bé, que li costarà el càrrec i recolza allò que no li portarà cap maldecap. Conservador equival a adorar Vayreda i criminalitzar Tàpies. Ja m’enteneu. I no li doneu més voltes, no es tracta de cap malifeta atribuïble a algú determinat. Ningú no és culpable d’aquestes decisions. És un fet que es produeix automàticament, com un acte reflex que forma part de l’ADN d’aquesta gent. Absolutament imparable. Només cal consultar la història – antiga i moderna – on trobarem molts exemples com el de  l’església romana, catòlica i apostòlica, paradigma del conservadorisme, que en ple segle XX mantenia encara un índex de llibres prohibits – tenir-los i llegir-los – , on hi ha els títols més importants dels pensadors humanistes més avançats. O les cremes sistemàtiques de llibres per part dels bàrbars de tots els temps. Persecucions de bruixes n’hi ha hagut a manta. Si a tot això hi afegim el ritual propi de les nostres regidories de cultura, de tots els signes, que el primer que fan quan assoleixen el mandat, és desmantellar tot el que han fet les anteriors, doncs no sé que us provoca tanta sorpresa.

La posició més honesta seria respectar les obres anteriors (que en el seu dia els coetanis tampoc entenien) i recolzar els que aprofundeixen en nous camins perquè aquesta és la direcció que ens pot treure dels actuals atzucacs culturals. El progrés, precisament, és allò que espanta els conservadors. Són ben conscients que les idees avançades al seu temps proposen noves fórmules que els costaran, a la curta o a la llarga, la cadira. A nivell mundial, estem ara mateix assistint a un d’aquests espectacles que es donen molt de tant en tant. Un canvi de concepte de societat. La lluita entre els que creuen que cal apuntar cap a un nou cicle i els que busquen desesperadament tornar a velles maneres que han demostrat abastament que ja no són operatives. Els governs conservadors que porten les regnes d’aquesta sorprenent Europa, estan eludint qualsevol reforma a fons i van posant pedaços a pantalons que ja no tenen costures. Aquesta postura es pot extrapolar a tots els estadis: culturals, polítics, socials… Al senyor Esteve tot allò que no entén el molesta. Tot el zel d’aquest senyor es limita al camp del calaix. I posar els diners per davant de qualsevol altra consideració porta a lluitar per conservar la botiga tal com està i perseguir qui vulgui anar més lluny. Sobretot s’ha de destruir allò que atenta contra les seves conviccions… no fos cas que…

És evident que no es tracta d’estalviar dos euros per ciutadà. Per assolir aquest dineral hi ha mil solucions. Per exemple: encara els del club de futbol no deuen pagar ni un duro per utilitzar el camp municipal. Però l’esport no molesta, al contrari. Mentre insulten l’àrbitre no pensen en res més. I són molts vots. En canvi els quatre deliciosament tocats de l’ala que es dediquen a buscar nous corrents estètics… són quatre vots. I som tan tocats de l’ala que omplim papers mostrant estranyesa per aquesta manera tan fàcil, com punyent, d’estalviar.

Heu vist l’inefable PP català (?) a qui  ha proposat eliminar de la llista de subvencionats? A Òmnium Cultural. És d’una lògica esclafadora. Quan tot falla a la societat només li queden les institucions des d’on neixen les idees. Si aquestes són anorreades, als conservadors els queda llarga vida. Us adoneu de a qui apunten les més dures retallades? Universitats, ensenyança, recerca… entre altres. Dels nius on descansen els vells elefants de la política, els estómacs agraïts, els companys de viatge sense bitllet: senat, consells comarcals, diputacions…, també se’n parla… però no patiu, l’aigua no arribarà al mar. Diuen els més vells que les crisis, com les serps, només mosseguen els que van descalços.

Lamento que aquesta situació hagi perjudicat a un amic sensible, rigorós i conseqüent com en David. Va intentar plantar una llança a Flandes – llegeixis Olot – , i no pot ésser. Lamentaria que això l’obligués a abandonar. Però ho entendria. Cada dia és més àrid el paisatge de la creació a Olot, com per a renunciar a les seves iniciatives.

Trobo que mai s’ha de deixar, per cap concepte, de celebrar la trobada anual pessebrística. Seria com trair la tradició i això no es pot ni imaginar. Però que aquesta sigui la més important aportació artística del curs, defineix perfectament on està situada aquesta ciutat en el camp de la creació.

moli

La crisi i la por, o viceversa

 Por mucho que se niegue, la crisis europea ya no es sólo económica,es profundamente moral, cultural y política. Josep Ramoneda,

El País, 27/02/2012.

He decidit començar aquests escrit amb aquests extret de l’article de Josep Ramoneda per subratllar que aquells que vulguin comprendre que passa ara mateix, han de sortir del raonament exclusivament econòmic i economicista per explorar altres àrees i disciplines. En Ramoneda no ha pas fet curt, diu “profundament moral, cultural i política”.

Es clar que hi ha una crisi econòmica que és ben real. Però, ja comencem a intuir que la cosa no acaba pas aquí, falten peces, amb l’economia sol no arribem a comprendre ben be que passa. És pertinent parlar de desconcert.

Des de fa dies que sento a explicar al crisi o bé en termes psicològics o be en termes lingüístics. Es a dir, sentint algunes persones – i parlo de persones del carrer però també de polítics i mediàtics – hom pot arribar a tenir la sensació que la crisi és una qüestió de si en parlem poc o en parlem massa. De si som optimistes o pessimistes.  Per alguns, semblaria, que la crisi és qüestió de que en parlem massa – que jo crec que ja és veritat que en parlem massa, però encara més, s’en parla massa…malament, a deshora i enfocant aspectes laterals. Semblaria, si els fem cas, que la qüestió és no parlar-ne gaire que ens fa venir mal rotllo i ens deprimeix les ganes de gastar. Pura tàctica de l’estruç, cap sota l’ala i esperar que passi. No se vosaltres però a mi ja m’he trobat diverses vegades que algú em diu “ si et plau no parlem d’això” .  Una reacció de por : negar. Per altres, és una qüestió de ser optimistes. O de ser positius. No cal dir que ser positiu és un bon consell per afrontar aquesta crisi…i qualsevol altre cosa, per exemple, fer un ou ferrat. Si heu de fer un ou ferrat, us ho recomano vivament, feu-lo amb optimisme que us sortirà millor. En aquesta mateix bloc, fa dies es va publicar un escrit en el que el seu autor declarava que havia decidit afrontar la crisi treballant més i millor. Home, felicitats ! El treball sempre donà resultats però – i aquí volia arribar – adonem-nos que encara no hem començat a parlar de la crisi en si, de la seva forma, de les seves característiques, del seu moviment, de la seva gènesi i devenir. De les múltiples preguntes punyents que l’envolten i que avui – d’aquí el títol de l’escrit – ens fa por parlar.

Tot això es molt legítim, es clar, però lateral. Perquè a copia de preguntar-nos si en parlem massa o en parlem poc, de si som optimistes o pessimistes, ens arrisquem a acabar  creient que tot això és la substància d’aquesta crisi. I no, no ho és. Aquells que vulguin desenvolupar una comprensió substantiva d’aquesta crisi, hauran d’incorporar a les seves equacions una variable que no és pas econòmica, és de l’anima humana : la por, que alguns diuen, que és el major repte dels humans.

Avui, hi ha por a saber la veritat que intuïm punyent. Aquesta, si em permeteu la brometa, és una crisi de por. La por en si no és pas dolenta, com tot allò que forma l’ésser que som, si hi és per alguna cosa hi és. Ja és més perillós deixar-se dominar per la por. La por no acceptada i projectada cap a fora. En el món professional en el que jo em moc, ho sabem : la por negada et domina, la por sabuda, fins es pot convertir amb força i determinació. La por és un avisador, la por és un toc d’atenció. Com dir : desperta que això va de debò.

Es per la por que hem de veure les actituds de les que he començat parlant com a estratègies d’evitació, més que cap altra cosa. Es clar que l’optimisme pot ser genuí i que tenir una persona sincerament optimista al costat, a més d’agradable, és una bona ajuda. Però, no us deixeu enganyar, no és or tot el que llu. Hi ha molt d’optimisme que només es una vestidura presentable per la por. Us ho dic jo, que en aquest cas, sé de què parlo : guardeu-vos dels falsos optimistes perquè us arrisqueu a que us facin creure que no passa res. I sí que passa, fins comença a sortir als media, tan mediatitzats pels seus propietaris.

Capítol a part, mereixerien aquells a qui s’ha anomenat “els indignats” que segur que tenen molts defectes però no pas aquest. Els indignats han anat més enllà de la por. I s’han atrevit a mirar i a dir. Malgrat la parcialitat dels seus plantejaments i les seves mancances és un bon punt de sortida : qui esta indignat és que té dignitat. Després de la indignació, la lluita per la dignitat.

Així, doncs, per travessar la por, és imprescindible que deixem d’amagar l’ou – l’ou d’abans, si l’amaguem com el podem ferrar amb optimisme ?

Ens hem de fer les preguntes adequades i assajar respostes. Una d’important per mi, és com hem arribat fins aquí, a un deute no ja impagable sinó unes quantes vegades impagable? – com ens va explicar el catedràtic Niño Becerra en un Torín ple fins a la bandera, vaig trobar remarcable que hi hagués tanta gent – i tan variada ! – un divendres al vespre disposats a sentir una xapa sobre estructura econòmica i males notícies.

Ens faria entendre moltes coses. Les preguntes possibles i necessàries però son moltes més. L’ou més amagat, però, son les relacions de poder. Qüestió ara mateix tan crucial com quasi tabú i desapareguda de quasi tots els debats de més impacte públic. Qui exerceix, realment, i es beneficia ara mateix del poder, ara que veiem que als polítics algú els marca el pas? Aquesta crisi és un símbol que ens explica com hem viscut. I ni que sigui per passiva, ens pregunta com hem de viure i a què ens podem agafar que sigui de fiar. Aquesta crisi, s la qusl es refereix en Ramoneda, és plena de lliçons per aquells – ni tots, ni la majoria, només els més intrèpids – que les vulguin escoltar. Hem viscut llargament en l’immobilisme – sobretot en l’ambient polític – i això per compensació de forces – allò que se’n diu la llei del pèndol – anuncia una  transformació, potser, gran i dràstica. Aquesta crisi canviarà la faç del món, molt més enllà del que la caterva materialista s’atreveix a imaginar.

L’optimisme, si només és optimisme sense fonament en la comprensió del present, sense tenir els peus ben posats a terra, és molt banal i potencialment perillós. L’optimisme de veritat només és pot sustentar sobre una visió que encara que sigui dura i faci por, ens puguem fiar de la seva veracitat i així prendre decisions correctes. Si no sabem, com podem prendre decisions i assajar solucions ?

Només hi ha una classe de problemes que no tenen solució : els que no acceptem que tenim. Tot té solució si ens hi encarem, és a dir, si ho mirem de cara. Es l’hora dels atrevits, dels que s’atreveixen a mirar la cara de la por. Que més enllà de la por, hi ha premi : nosaltres mateixos, la nostre condició humana lliure i formosa, la meravellosa aventura de caminar les nostres veritats sobre aquesta terra i sota aquest sol.

 Cordialment,

Xavier Planagumà Soler,

PNL-Coach, nen etern, recol·lector de consciencia,sanador de l’ànima, aprenent d’alquimista, caminant còsmic i home.