LA CULTURA POPULAR ERA AIXÓ?, o l’indignant tancament de la Espai ZERO-1

Malauradament aquest dies hem pogut assistir indignats al tancament de l’Espai ZERO-1 i la Sala 15 i a l’improcedent acomiadament del seu responsable. Maldestres raons econòmiques han volgut maquillar la decisió presa per l’actual equip de govern de Convergència i Unió i amagar la naturalesa d’una acció de clara voluntat ideològica.

Quan en la darrera campanya de les municipals l’actual regidor de cultura, el sr Josep Berga, manifestava la voluntat del seu partit per retornar la ciutat als plàcids viaranys de la “cultura popular”, un cert regust de retòrica del passat, de populisme barat, traspuava de les seves declaracions. No han esperat massa temps per a fer-ho evident. I de fer-ho de la pitjor manera possible, o potser de la manera més transparent per a mostrar al ciutadans el que és una actuació autàrquica.

Els conservadors i els reaccionaris sempre s’han sentit amants defensors del que anomenen, amb una punta de supèrbia patrimonial, com a “cultura popular”, com si del que es referissin fos “la cultura que agrada al poble”. Des d’aquesta posició, l’adoctrinament sobre el que ens convé o el que no ens convé, forma part de les seves polítiques. Com en forma part negar i impossibilitar l’emergència de formes d’expressió múltiples, diverses, contradictòries, heterodoxes…, com expressions de la realitat múltiple, diversa, contradictòria, heterogènia… que vivim. Voler posar límits, censurar, clausurar o acomiadar improcedentment és el seu estil, la història, malauradament, n’està carregada d’exemples.

“Cultura popular” i creació contemporània no són expressions contraposades, tot sovint la pròpia creació contemporània beu de la tradició popular, en són exemple les exposicions de Pedro G. Romero o Martí Guixé presentades a l’ESPAI Zero1, de la mateixa manera que no podem parlar de cultura popular sense referir-nos a la seva expressió contemporània.

L’ ESPAI Zero-1 projectava i capitalitzava la ciutat. Reconeguda com una de les apostes més significatives del sud d’Europa en l’art contemporani, el seu tancament i la manera com s’ha dut a terme no només ha indignat a amplis sectors de la vida social catalana i espanyola, sinó que suposa pels ciutadans la pèrdua d’un valuós capital cultural i de projecció de la ciutat.

La decisió presa és unilateral i no respon a un diàleg amb la comunitat, a una voluntat de consens o de compartir la construcció de la ciutat. És el clar exemple del dirigisme més funest, aquell que s’atorga el poder per a fer-ne ús pels seus interessos i voluntats.

La resposta, àmplia, representativa i diversa, de rebuig a la decisió de l’alcaldia és l’exemple clar de que la seva voluntat no se sustenta en la raó. També és un exemple clar d’on ens trobem i amb qui ens trobem, el silenci emès com resposta al diàleg que se’ls va plantejar ho corrobora.

Joan Serra Capallera