l'au cal·ligràfica
Archive for
AMB L’ESGLÉSIA HEM TOPAT
Sembla que un grup, potser d’antics creuats de Crist o vés a saber si són membres de la congregació dels miracles, han aixecat el crit al cel perquè a la nostra biblioteca se’ls ha acudit recomanar com a lectura del mes – el març normalment es dedica a temes religiosos – , uns volums dedicats a l’ateisme i el laïcisme.
Al cel no se sap si hi ha arribat, el crit, però a alguns llocs de la terra sí i ha provocat unes certes reaccions. Primer cal dir que la polèmica és sana sempre. Gràcies al contrast d’opinions s’han aclarit moltes coses i se n’han emmerdat unes quantes més. Del silenci mai no en surt res. De què es queixaven la bona gent? Essencialment, dedueixo que per un costat els dolia que en el si d’una societat que durant molts anys fou – tant si et plau com no – , de disciplina obligada clarament catòlica-romana-cristiana, sortís una entitat casi paramunicipal a invitar a llegir textos clarament apòstates, en lloc de recomanar, com seria normal ( per a ells) els edificants textos històrics que ha protagonitzat al llarg dels anys la santa mare església. Hauria, sens dubte, estat més edificant invitar els infants, i no tant, a conèixer la història dels papats quan enviaven les seves tropes sota els estendards eclesiàstics a matar infidels a terres llunyanes. O quan perseguien la bruixeria i rostien pobra gent ( no se sap de cap bruixot adinerat) a vegades, quasi sempre, deliciosament tocada de l’ala. O quan varen sofregir tot el poble càtar utilitzant per a reconèixer-los aquella màgica fórmula de: “mateu-los i Déu ja els triarà”. En el camp de les idees podríem parlar de les teories sobre el masclisme delirant i el feminisme que en ple segle XXI encara estan vigents, o sobre les declaracions ex-càtedra, o sobre el control de la natalitat predicada pel sant pare de Roma, en països on moren 10.000.000 de nens cada any de fred, de fam i de mosques… Aquestes sí que són històries realment exemplars i cristianes. No cal anar tan lluny, molts encara tenim memòria de com portaven els purpurats, senyors d’aquesta terra, a Franco sota pal·li, de com Pius XII beneïa els canons de Mussolini… Podríem allargar aquesta llista de greuges, sempre contra els pobres, però hi ha una història innegable que encara explica més l’autèntica realitat del paper de les religions: a mesura que el fanatisme religiós (de qualsevol religió) ha anat reculant en el si d’algunes societats, aquestes han anat guanyant en allò que és realment important: llibertat. El fet és que en aquells grups humans on l’esperit religiós s’imposa pel cim del laïcisme, encara segueixen immersos en l’edat mitjana, edat d’ombres i silencis de la qual sortosament vàrem sortir aviat farà quaranta anys. Només si la gent és capaç de conèixer i triar, si és lliure, el sentit del civisme, el respecte per TOTS els altres, assoleix un paper protagonista en la vida dels pobles. La imposició de qualsevol religió és el retorn a les cavernes.
A més aquesta intransigència és una manca de respecte envers els llibres i els escriptors que els fan possibles. Cap llibre és dolent si el que el llegeix està format i té criteri. No existeixen mals llibres sinó mals lectors. I això només s’evita des del coneixement. Algú ha dit que el dret a la vida és el més important de l’home. Discrepo. El dret a la llibertat porta implícits tots els drets. Si tens llibertat vol dir que tens dret a viure, a pensar, a llegir… Els ocells, dins la gàbia, també gaudeixen del dret de viure i ja ho veuen, de què els serveix? La gàbia de la religió ha de tenir les portes ben obertes si vol subsistir. Calen catòlics que coneguin què és el laïcisme i l’ateisme i el mahometisme i el budisme… si no no són creients… són autòmats.
La notícia d’aquesta trifulga m’ha arribat per via oral, per la qual cosa desconec qui va tirar la primera pedra contra la iniciativa de la biblioteca. Espero, sincerament, que no sigui ningú a qui per qüestions del càrrec se li suposin coneixements i sentit comú. Ja està prou desacreditada la classe dirigent d’aquest país per altres qüestions perquè a més es fiqui en aquests jardins.
moli
TRIFURCA DE TAVERNA
Jubilat. Per fi: repòs, llibertat, lleure, aficions adormides, avorriment, i taverna: la rehòstia en vers, si no fos …………
Una cadena amb un imant a la punta per recollir la bola de ferro del terra. Cal cuidar l’esquena quan es juga a la petanca. Els esforços inútils son això: inútils.
Desprès d’una relaxant migdiada, hom farà la tarde a la taverna. Botifarra i una estona per garlar de collonades. Avui, a la televisió, no han parat de tocar els collons amb els pressupostos. Els polítics d’aquí no hi estan d’acord. Cony, ¡què estrany! Es donen el bec amb els del P.P. i ara s’hi foten de cul.
Fa dies que perdo la partida de botifarra; el company de joc, en Ferran, no en té ni puta idea. Prou que li marco l’arrossegament, però ell va a la seva.
Acabada la partida se li ha revolucionat la llengua. Està cremat com la pipa d’un indi, perquè fa uns dies a Mallorca un jubilat va començar una vaga de fam.
Diu que els catalans vivim en un femer amb merda fins el cul; que no es merda seca ni merda de la muntanya ni merda de caganer nadalenc. Es merda d’espoli, de corrupció, de mentides i de polítics i banquers malparits i …….
Diu que aquest jubilat mallorquí és un beneït que regala un xupa-xup a la premsa i al govern; que la televisió i els diaris necessiten d’aquest tipus d’històries histriòniques per distreure el personal.
S’ha escalfat tot sol i se’l veu un xic exaltat. Segueix dient, amb un to de veu cada cop més alt, que no s’ha de parlar tant, que de garlar, els jubilats en sabem un colló, però que està segur que aquest jubilat mallorquí s’haurà d’empassar la ràbia continguda i vetllar per la seva salut, atès que si no ho fa s’anirà consumint en l’oblit i la desídia.
S’afegeix a la conversa el Manel. Aquest no juga mai; llegeix dos o tres diaris mentre es xarrupa un parell de carajillos i un caliquenyo de Juneda. No parla gaire, per això m’estranya que digui que tot plegat fa un xic de por. Diu que a Grècia un jubilat s’ha suïcidat perquè no estava disposat a acabar com un miserable.
¡ Redéu ! Això enfurisma encara més en Ferran i el galliner tavernari s’esvalota.
Faig un intent d’apaivagament. ¡Llamp de déu!, dic. Tota la vida s’han produït casos semblants. Voleu dir que no en fem un gra massa? Des de sempre hom té la sensació de sentir-se espoliat quan neix, quan estudia i treballa, quan compra i ven, quan riu i estima, quan resa i quan mor, quan ….En Ferran envermelleix com si hagués mastegat un bitxo murcià. S’embala. Fot un cop de puny damunt la taula.
“Nois: estem parlant de fets actuals, evidents i consumats; som un poble que pateix un espoli sistemàtic i crònic; ens estan aniquilant voluntats i possibilitats. Som autèntics zombis encantats i embolcallats en una fastigosa, generalitzada i irreductible corrupció. I ens hi fotem de cul?, ens rebel·lem?, com? Amb manifestacions, concentracions, indignacions, vagues sectorials i fins i tot una vaga general ………..d’un dia. Tot solucionat, oi? I una merda.”
Els espanyols, de tot això en diuen “sainetes de corrala”, confirma en Manel, que hi afegeix: ens tenen calats i saben de quin peu calcem. Arribaran més eleccions i tornarem a fer el mateix de sempre: l’imbècil.
En Ferran fa una escudella barrejada amb en Moragues, els Almogàvers, Macià i Salvador Puig Antic, catalans lluitadors, valents i compromesos.
“Què fotem els jubilats d’aquest país? Tenim la paella pel mànec i ens dediquem a jugar a cartes, a la petanca, a menjar i per si de cas queda alguna espurna d’energia intentem fotre algun clau, no fos el cas que l’aparell es rovellés i s’abotifarrés. Fotem pena, nois, quan tot se’n va en orris, nosaltres, com nens petits, reclamem privilegis i atencions que en justícia no ens corresponen, atès que malgrat tenir drets, no podem tancar els ulls a una realitat que també vam ajudar a construir.
Responc que es absolutament just que gaudim d’un estatus que ens hem guanyat, però els seus ulls semblen estelles de foc i desisteixo.
I ell segueix. “ Es que l’activitat que desenvolupen a Barcelona els iaio-flautes no ens incumbeix?”
A la taverna ja no juga ningú. Algú pregunta de què va això dels iaio-flautes. L’ambient s’està caldejant i prefereixo tocar el dos, no sense deixar la meva opinió: “ Veja’m: m’he jubilat amb una pensió de prop de mil euros, tinc una caseta amb garatge i un tros d’hort, tinc un cotxet que em porta a tot arreu. Soc del Barça i ara la brillem.¡Què cony m’expliqueu, colla de babaus ressentits! Els jubilats estem de puta mare. Tinc amics estratègicament situats, i un fill ben col·locat situat i ben casat, amb una casa que va pagant tranquil·lament, una bona dona i un nen que ara començarà a la universitat, un cocharro que déu ni do i la setmana santa se’n van a Punta Cana amb un creuer. ¡ Cony ! Es qüestió de saber-s’ho muntar i deixar que els que en saben, ho vagin arreglant. Avui tinc a dinar el fill, la dona i el net que es venen a acomiadar abans de fer el viatge. Així és que déu us empari. Adéu.”
-Pare, estem desesperats. Ahir l’empresa es va aprofitar de la nova reglamentació laboral i em van fotre fora de la feina amb una indemnització indecent. M’hauràs d’ajudar a pagar la hipoteca i el cotxe i veja’m si pots moure fils per tal que el nen no hagi de deixar els estudis.
L’endemà hom va fer cap a la taverna amb barretina i un trabuc rovellat que havia utilitzat el seu avi en temps del sometent. A la taverna va circular la falòrnia de que m’havia trastocat. Ningú jugava a la botifarra, i els iaio-flautes de Barcelona tornaven a estar sols en les seves reivindicacions.
Xavier Suescun
olot 15-4-2012
l'au cal·ligràfica 