TRIFURCA DE TAVERNA

 

Jubilat. Per fi: repòs, llibertat, lleure, aficions adormides, avorriment, i taverna: la rehòstia en vers, si no fos …………

Una cadena amb un imant a la punta per recollir la bola de ferro del terra. Cal cuidar l’esquena quan es juga a la petanca. Els esforços inútils son això: inútils.

Desprès d’una relaxant migdiada, hom farà la tarde a la taverna. Botifarra i una estona per garlar de collonades. Avui, a la televisió, no han parat de tocar els collons amb els pressupostos. Els polítics d’aquí no hi estan d’acord. Cony, ¡què estrany! Es donen el bec amb els del P.P. i ara s’hi foten de cul.

Fa dies que perdo la partida de botifarra; el company de joc, en Ferran, no en té ni puta idea. Prou que li marco l’arrossegament, però ell va a la seva.

Acabada la partida se li ha revolucionat la llengua. Està cremat com la pipa d’un indi, perquè fa uns dies a Mallorca un jubilat va començar una vaga de fam.

Diu que els catalans vivim en un femer amb merda fins el cul; que no es merda seca ni merda de la muntanya ni merda de caganer nadalenc. Es merda d’espoli, de corrupció, de mentides i de polítics i banquers malparits i …….

Diu que aquest jubilat mallorquí és un beneït que regala un xupa-xup a la premsa i al govern; que la televisió i els diaris necessiten d’aquest tipus d’històries histriòniques per distreure el personal.

S’ha escalfat tot sol i se’l veu un xic exaltat. Segueix dient, amb un to de veu cada cop més alt, que no s’ha de parlar tant, que de garlar, els jubilats en sabem un colló, però que està segur que aquest jubilat mallorquí s’haurà d’empassar la ràbia continguda i vetllar per la seva salut, atès que si no ho fa s’anirà consumint en l’oblit i la desídia.

S’afegeix a la conversa el Manel. Aquest no juga mai; llegeix dos o tres diaris mentre es xarrupa un parell de carajillos i un caliquenyo de Juneda. No parla gaire, per això m’estranya que digui que tot plegat fa un xic de por. Diu que a Grècia un jubilat s’ha suïcidat perquè no estava disposat a acabar com un miserable.

¡ Redéu ! Això enfurisma encara més en Ferran i el galliner tavernari s’esvalota.

Faig un intent d’apaivagament. ¡Llamp de déu!, dic. Tota la vida s’han produït casos semblants. Voleu dir que no en fem un gra massa? Des de sempre hom té la sensació de sentir-se espoliat quan neix, quan estudia i treballa, quan compra i ven, quan riu i estima, quan resa i quan mor, quan ….En Ferran envermelleix com si hagués mastegat un bitxo murcià. S’embala. Fot un cop de puny damunt la taula.

“Nois: estem parlant de fets actuals, evidents i consumats; som un poble que pateix un espoli sistemàtic i crònic; ens estan aniquilant voluntats i possibilitats. Som autèntics zombis encantats i embolcallats en una fastigosa, generalitzada i irreductible corrupció. I ens hi fotem de cul?, ens rebel·lem?, com? Amb manifestacions, concentracions, indignacions, vagues sectorials i fins i tot una vaga general ………..d’un dia. Tot solucionat, oi? I una merda.”

Els espanyols, de tot això en diuen “sainetes de corrala”, confirma en Manel, que hi afegeix: ens tenen calats i saben de quin peu calcem. Arribaran més eleccions i tornarem a fer el mateix de sempre: l’imbècil.

En Ferran fa una escudella barrejada amb en Moragues, els Almogàvers, Macià i Salvador Puig Antic, catalans lluitadors, valents i compromesos.

“Què fotem els jubilats d’aquest país? Tenim la paella pel mànec i ens dediquem a jugar a cartes, a la petanca, a menjar i per si de cas queda alguna espurna d’energia intentem fotre algun clau, no fos el cas que l’aparell es rovellés i s’abotifarrés. Fotem pena, nois, quan tot se’n va en orris, nosaltres, com nens petits, reclamem privilegis i atencions que en justícia no ens corresponen, atès que malgrat tenir drets, no podem tancar els ulls a una realitat que també vam ajudar a construir.

Responc que es absolutament just que gaudim d’un estatus que ens hem guanyat, però els seus ulls semblen estelles de foc i desisteixo.

I ell segueix. “ Es que l’activitat que desenvolupen a Barcelona els iaio-flautes no ens incumbeix?”

A la taverna ja no juga ningú. Algú pregunta de què va això dels iaio-flautes. L’ambient s’està caldejant i prefereixo tocar el dos, no sense deixar la meva opinió: “ Veja’m: m’he jubilat amb una pensió de prop de mil euros, tinc una caseta amb garatge i un tros d’hort, tinc un cotxet que em porta a tot arreu. Soc del Barça i ara la brillem.¡Què cony m’expliqueu, colla de babaus ressentits! Els jubilats estem de puta mare. Tinc amics estratègicament situats, i un fill ben col·locat situat i ben casat, amb una casa que va pagant tranquil·lament, una bona dona i un nen que ara començarà a la universitat, un cocharro que déu ni do i la setmana santa se’n van a Punta Cana amb un creuer. ¡ Cony ! Es qüestió de saber-s’ho muntar i deixar que els que en saben, ho vagin arreglant. Avui tinc a dinar el fill, la dona i el net que es venen a acomiadar abans de fer el viatge. Així és que déu us empari. Adéu.”

 

-Pare, estem desesperats. Ahir l’empresa es va aprofitar de la nova reglamentació laboral i em van fotre fora de la feina amb una indemnització indecent. M’hauràs d’ajudar a pagar la hipoteca i el cotxe i veja’m si pots moure fils per tal que el nen no hagi de deixar els estudis.

 

L’endemà hom va fer cap a la taverna amb barretina i un trabuc rovellat que havia utilitzat el seu avi en temps del sometent. A la taverna va circular la falòrnia de que m’havia trastocat. Ningú jugava a la botifarra, i els iaio-flautes de Barcelona tornaven a estar sols en les seves reivindicacions.

 

 

 

Xavier Suescun

olot 15-4-2012