AMB L’ESGLÉSIA HEM TOPAT

Sembla que un grup, potser d’antics creuats de Crist o vés a saber si són membres de la congregació dels miracles, han aixecat el crit al cel perquè a la nostra biblioteca se’ls ha acudit recomanar com a lectura del mes – el març normalment es dedica a temes religiosos – , uns volums dedicats a l’ateisme i el laïcisme.

Al cel no se sap si hi ha arribat, el crit, però a alguns llocs de la terra sí i ha provocat unes certes reaccions. Primer cal dir que la polèmica és sana sempre. Gràcies al contrast d’opinions s’han aclarit moltes coses i se n’han emmerdat unes quantes més. Del silenci mai no en surt res. De què es queixaven la bona gent? Essencialment, dedueixo que per un costat els dolia que en el si d’una societat que durant molts anys fou – tant si et plau com no – , de disciplina obligada clarament catòlica-romana-cristiana, sortís una entitat casi paramunicipal a invitar a llegir textos clarament apòstates, en lloc de recomanar, com seria normal ( per a ells) els edificants textos històrics que ha protagonitzat al llarg dels anys la santa mare església. Hauria, sens dubte, estat més edificant invitar els infants, i no tant, a conèixer la història dels papats quan enviaven les seves tropes sota els estendards eclesiàstics a matar infidels a terres llunyanes. O quan perseguien la bruixeria i rostien pobra gent ( no se sap de cap bruixot adinerat) a vegades, quasi sempre, deliciosament tocada de l’ala. O quan varen sofregir tot el poble càtar utilitzant per a reconèixer-los aquella màgica fórmula de: “mateu-los i Déu ja els triarà”. En el camp de les idees podríem parlar de les teories sobre el masclisme delirant i el feminisme que en ple segle XXI encara estan vigents, o sobre les declaracions ex-càtedra, o sobre el control de la natalitat predicada pel sant pare de Roma, en països on moren 10.000.000 de nens cada any de fred, de fam i de mosques… Aquestes sí que són històries realment exemplars i cristianes. No cal anar tan lluny, molts encara tenim memòria de com portaven els purpurats, senyors d’aquesta terra, a Franco sota pal·li, de com Pius XII beneïa els canons de Mussolini… Podríem allargar aquesta llista de greuges, sempre contra els pobres, però hi ha una història innegable que encara explica més l’autèntica realitat del paper de les religions: a mesura que el fanatisme religiós (de qualsevol religió) ha anat reculant en el si d’algunes societats, aquestes han anat guanyant en allò que és realment important: llibertat. El fet és que en aquells grups humans on l’esperit religiós s’imposa pel cim del laïcisme, encara segueixen immersos en l’edat mitjana, edat d’ombres i silencis de la qual sortosament vàrem sortir aviat farà quaranta anys. Només si la gent és capaç de conèixer i triar, si és lliure, el sentit del civisme, el respecte per TOTS els altres, assoleix un paper protagonista en la vida dels pobles. La imposició de qualsevol religió és el retorn a les cavernes.

A més aquesta intransigència és una manca de respecte envers els llibres i els escriptors que els fan possibles. Cap llibre és dolent si el que el llegeix està format i té criteri. No existeixen mals llibres sinó mals lectors. I això només s’evita des del coneixement. Algú ha dit que el dret a la vida és el més important de l’home. Discrepo. El dret a la llibertat porta implícits tots els drets. Si tens llibertat vol dir que tens dret a viure, a pensar, a llegir… Els ocells, dins la gàbia, també gaudeixen del dret de viure i ja ho veuen, de què els serveix? La gàbia de la religió ha de tenir les portes ben obertes si vol subsistir. Calen catòlics que coneguin què és el laïcisme i l’ateisme i el mahometisme i el budisme… si no no són creients… són autòmats.

La notícia d’aquesta trifulga m’ha arribat per via oral, per la qual cosa desconec qui va tirar la primera pedra contra la iniciativa de la biblioteca. Espero, sincerament, que no sigui ningú a qui per qüestions del càrrec se li suposin coneixements i sentit comú. Ja està prou desacreditada la classe dirigent d’aquest país per altres qüestions perquè a més es fiqui en aquests jardins.

moli