//
Arxius

l'au cal·ligràfica

l'au cal·ligràfica has written 29 posts for l'au cal·ligràfica

LA CULTURA POPULAR ERA AIXÓ?, o l’indignant tancament de la Espai ZERO-1

Malauradament aquest dies hem pogut assistir indignats al tancament de l’Espai ZERO-1 i la Sala 15 i a l’improcedent acomiadament del seu responsable. Maldestres raons econòmiques han volgut maquillar la decisió presa per l’actual equip de govern de Convergència i Unió i amagar la naturalesa d’una acció de clara voluntat ideològica.

Quan en la darrera campanya de les municipals l’actual regidor de cultura, el sr Josep Berga, manifestava la voluntat del seu partit per retornar la ciutat als plàcids viaranys de la “cultura popular”, un cert regust de retòrica del passat, de populisme barat, traspuava de les seves declaracions. No han esperat massa temps per a fer-ho evident. I de fer-ho de la pitjor manera possible, o potser de la manera més transparent per a mostrar al ciutadans el que és una actuació autàrquica.

Els conservadors i els reaccionaris sempre s’han sentit amants defensors del que anomenen, amb una punta de supèrbia patrimonial, com a “cultura popular”, com si del que es referissin fos “la cultura que agrada al poble”. Des d’aquesta posició, l’adoctrinament sobre el que ens convé o el que no ens convé, forma part de les seves polítiques. Com en forma part negar i impossibilitar l’emergència de formes d’expressió múltiples, diverses, contradictòries, heterodoxes…, com expressions de la realitat múltiple, diversa, contradictòria, heterogènia… que vivim. Voler posar límits, censurar, clausurar o acomiadar improcedentment és el seu estil, la història, malauradament, n’està carregada d’exemples.

Cultura popular” i creació contemporània no són expressions contraposades, tot sovint la pròpia creació contemporània beu de la tradició popular, en són exemple les exposicions de Pedro G. Romero o Martí Guixé presentades a l’ESPAI Zero1, de la mateixa manera que no podem parlar de cultura popular sense referir-nos a la seva expressió contemporània.

L’ ESPAI Zero-1 projectava i capitalitzava la ciutat. Reconeguda com una de les apostes més significatives del sud d’Europa en l’art contemporani, el seu tancament i la manera com s’ha dut a terme no només ha indignat a amplis sectors de la vida social catalana i espanyola, sinó que suposa pels ciutadans la pèrdua d’un valuós capital cultural i de projecció de la ciutat.

La decisió presa és unilateral i no respon a un diàleg amb la comunitat, a una voluntat de consens o de compartir la construcció de la ciutat. És el clar exemple del dirigisme més funest, aquell que s’atorga el poder per a fer-ne ús pels seus interessos i voluntats.

La resposta, àmplia, representativa i diversa, de rebuig a la decisió de l’alcaldia és l’exemple clar de que la seva voluntat no se sustenta en la raó. També és un exemple clar d’on ens trobem i amb qui ens trobem, el silenci emès com resposta al diàleg que se’ls va plantejar ho corrobora.

Joan Serra Capallera

Zer01: Una desaparició sense sorpresa

Tinc sobre la taula papers que han vist la llum arran de la supressió de la sala Zer01. Estic al·lucinat. Creia, sincerament, que després de més de trenta-cinc anys de democràcia, el mapa ideològic i cultural dels diferents protagonistes polítics i socials, estava més que definit. Fora de tot dubte. Entenc el rebuig, la tristesa, el disgust… no entenc que, a aquesta alçada de la travessia, aflorin mostres d’estranyesa o d’incomprensió. La gent conservadora, quan governa, el primer que elimina és allò que a la llarga sap, i ho sap molt bé, que li costarà el càrrec i recolza allò que no li portarà cap maldecap. Conservador equival a adorar Vayreda i criminalitzar Tàpies. Ja m’enteneu. I no li doneu més voltes, no es tracta de cap malifeta atribuïble a algú determinat. Ningú no és culpable d’aquestes decisions. És un fet que es produeix automàticament, com un acte reflex que forma part de l’ADN d’aquesta gent. Absolutament imparable. Només cal consultar la història – antiga i moderna – on trobarem molts exemples com el de  l’església romana, catòlica i apostòlica, paradigma del conservadorisme, que en ple segle XX mantenia encara un índex de llibres prohibits – tenir-los i llegir-los – , on hi ha els títols més importants dels pensadors humanistes més avançats. O les cremes sistemàtiques de llibres per part dels bàrbars de tots els temps. Persecucions de bruixes n’hi ha hagut a manta. Si a tot això hi afegim el ritual propi de les nostres regidories de cultura, de tots els signes, que el primer que fan quan assoleixen el mandat, és desmantellar tot el que han fet les anteriors, doncs no sé que us provoca tanta sorpresa.

La posició més honesta seria respectar les obres anteriors (que en el seu dia els coetanis tampoc entenien) i recolzar els que aprofundeixen en nous camins perquè aquesta és la direcció que ens pot treure dels actuals atzucacs culturals. El progrés, precisament, és allò que espanta els conservadors. Són ben conscients que les idees avançades al seu temps proposen noves fórmules que els costaran, a la curta o a la llarga, la cadira. A nivell mundial, estem ara mateix assistint a un d’aquests espectacles que es donen molt de tant en tant. Un canvi de concepte de societat. La lluita entre els que creuen que cal apuntar cap a un nou cicle i els que busquen desesperadament tornar a velles maneres que han demostrat abastament que ja no són operatives. Els governs conservadors que porten les regnes d’aquesta sorprenent Europa, estan eludint qualsevol reforma a fons i van posant pedaços a pantalons que ja no tenen costures. Aquesta postura es pot extrapolar a tots els estadis: culturals, polítics, socials… Al senyor Esteve tot allò que no entén el molesta. Tot el zel d’aquest senyor es limita al camp del calaix. I posar els diners per davant de qualsevol altra consideració porta a lluitar per conservar la botiga tal com està i perseguir qui vulgui anar més lluny. Sobretot s’ha de destruir allò que atenta contra les seves conviccions… no fos cas que…

És evident que no es tracta d’estalviar dos euros per ciutadà. Per assolir aquest dineral hi ha mil solucions. Per exemple: encara els del club de futbol no deuen pagar ni un duro per utilitzar el camp municipal. Però l’esport no molesta, al contrari. Mentre insulten l’àrbitre no pensen en res més. I són molts vots. En canvi els quatre deliciosament tocats de l’ala que es dediquen a buscar nous corrents estètics… són quatre vots. I som tan tocats de l’ala que omplim papers mostrant estranyesa per aquesta manera tan fàcil, com punyent, d’estalviar.

Heu vist l’inefable PP català (?) a qui  ha proposat eliminar de la llista de subvencionats? A Òmnium Cultural. És d’una lògica esclafadora. Quan tot falla a la societat només li queden les institucions des d’on neixen les idees. Si aquestes són anorreades, als conservadors els queda llarga vida. Us adoneu de a qui apunten les més dures retallades? Universitats, ensenyança, recerca… entre altres. Dels nius on descansen els vells elefants de la política, els estómacs agraïts, els companys de viatge sense bitllet: senat, consells comarcals, diputacions…, també se’n parla… però no patiu, l’aigua no arribarà al mar. Diuen els més vells que les crisis, com les serps, només mosseguen els que van descalços.

Lamento que aquesta situació hagi perjudicat a un amic sensible, rigorós i conseqüent com en David. Va intentar plantar una llança a Flandes – llegeixis Olot – , i no pot ésser. Lamentaria que això l’obligués a abandonar. Però ho entendria. Cada dia és més àrid el paisatge de la creació a Olot, com per a renunciar a les seves iniciatives.

Trobo que mai s’ha de deixar, per cap concepte, de celebrar la trobada anual pessebrística. Seria com trair la tradició i això no es pot ni imaginar. Però que aquesta sigui la més important aportació artística del curs, defineix perfectament on està situada aquesta ciutat en el camp de la creació.

moli

La crisi i la por, o viceversa

 Por mucho que se niegue, la crisis europea ya no es sólo económica,es profundamente moral, cultural y política. Josep Ramoneda,

El País, 27/02/2012.

He decidit començar aquests escrit amb aquests extret de l’article de Josep Ramoneda per subratllar que aquells que vulguin comprendre que passa ara mateix, han de sortir del raonament exclusivament econòmic i economicista per explorar altres àrees i disciplines. En Ramoneda no ha pas fet curt, diu “profundament moral, cultural i política”.

Es clar que hi ha una crisi econòmica que és ben real. Però, ja comencem a intuir que la cosa no acaba pas aquí, falten peces, amb l’economia sol no arribem a comprendre ben be que passa. És pertinent parlar de desconcert.

Des de fa dies que sento a explicar al crisi o bé en termes psicològics o be en termes lingüístics. Es a dir, sentint algunes persones – i parlo de persones del carrer però també de polítics i mediàtics – hom pot arribar a tenir la sensació que la crisi és una qüestió de si en parlem poc o en parlem massa. De si som optimistes o pessimistes.  Per alguns, semblaria, que la crisi és qüestió de que en parlem massa – que jo crec que ja és veritat que en parlem massa, però encara més, s’en parla massa…malament, a deshora i enfocant aspectes laterals. Semblaria, si els fem cas, que la qüestió és no parlar-ne gaire que ens fa venir mal rotllo i ens deprimeix les ganes de gastar. Pura tàctica de l’estruç, cap sota l’ala i esperar que passi. No se vosaltres però a mi ja m’he trobat diverses vegades que algú em diu “ si et plau no parlem d’això” .  Una reacció de por : negar. Per altres, és una qüestió de ser optimistes. O de ser positius. No cal dir que ser positiu és un bon consell per afrontar aquesta crisi…i qualsevol altre cosa, per exemple, fer un ou ferrat. Si heu de fer un ou ferrat, us ho recomano vivament, feu-lo amb optimisme que us sortirà millor. En aquesta mateix bloc, fa dies es va publicar un escrit en el que el seu autor declarava que havia decidit afrontar la crisi treballant més i millor. Home, felicitats ! El treball sempre donà resultats però – i aquí volia arribar – adonem-nos que encara no hem començat a parlar de la crisi en si, de la seva forma, de les seves característiques, del seu moviment, de la seva gènesi i devenir. De les múltiples preguntes punyents que l’envolten i que avui – d’aquí el títol de l’escrit – ens fa por parlar.

Tot això es molt legítim, es clar, però lateral. Perquè a copia de preguntar-nos si en parlem massa o en parlem poc, de si som optimistes o pessimistes, ens arrisquem a acabar  creient que tot això és la substància d’aquesta crisi. I no, no ho és. Aquells que vulguin desenvolupar una comprensió substantiva d’aquesta crisi, hauran d’incorporar a les seves equacions una variable que no és pas econòmica, és de l’anima humana : la por, que alguns diuen, que és el major repte dels humans.

Avui, hi ha por a saber la veritat que intuïm punyent. Aquesta, si em permeteu la brometa, és una crisi de por. La por en si no és pas dolenta, com tot allò que forma l’ésser que som, si hi és per alguna cosa hi és. Ja és més perillós deixar-se dominar per la por. La por no acceptada i projectada cap a fora. En el món professional en el que jo em moc, ho sabem : la por negada et domina, la por sabuda, fins es pot convertir amb força i determinació. La por és un avisador, la por és un toc d’atenció. Com dir : desperta que això va de debò.

Es per la por que hem de veure les actituds de les que he començat parlant com a estratègies d’evitació, més que cap altra cosa. Es clar que l’optimisme pot ser genuí i que tenir una persona sincerament optimista al costat, a més d’agradable, és una bona ajuda. Però, no us deixeu enganyar, no és or tot el que llu. Hi ha molt d’optimisme que només es una vestidura presentable per la por. Us ho dic jo, que en aquest cas, sé de què parlo : guardeu-vos dels falsos optimistes perquè us arrisqueu a que us facin creure que no passa res. I sí que passa, fins comença a sortir als media, tan mediatitzats pels seus propietaris.

Capítol a part, mereixerien aquells a qui s’ha anomenat “els indignats” que segur que tenen molts defectes però no pas aquest. Els indignats han anat més enllà de la por. I s’han atrevit a mirar i a dir. Malgrat la parcialitat dels seus plantejaments i les seves mancances és un bon punt de sortida : qui esta indignat és que té dignitat. Després de la indignació, la lluita per la dignitat.

Així, doncs, per travessar la por, és imprescindible que deixem d’amagar l’ou – l’ou d’abans, si l’amaguem com el podem ferrar amb optimisme ?

Ens hem de fer les preguntes adequades i assajar respostes. Una d’important per mi, és com hem arribat fins aquí, a un deute no ja impagable sinó unes quantes vegades impagable? – com ens va explicar el catedràtic Niño Becerra en un Torín ple fins a la bandera, vaig trobar remarcable que hi hagués tanta gent – i tan variada ! – un divendres al vespre disposats a sentir una xapa sobre estructura econòmica i males notícies.

Ens faria entendre moltes coses. Les preguntes possibles i necessàries però son moltes més. L’ou més amagat, però, son les relacions de poder. Qüestió ara mateix tan crucial com quasi tabú i desapareguda de quasi tots els debats de més impacte públic. Qui exerceix, realment, i es beneficia ara mateix del poder, ara que veiem que als polítics algú els marca el pas? Aquesta crisi és un símbol que ens explica com hem viscut. I ni que sigui per passiva, ens pregunta com hem de viure i a què ens podem agafar que sigui de fiar. Aquesta crisi, s la qusl es refereix en Ramoneda, és plena de lliçons per aquells – ni tots, ni la majoria, només els més intrèpids – que les vulguin escoltar. Hem viscut llargament en l’immobilisme – sobretot en l’ambient polític – i això per compensació de forces – allò que se’n diu la llei del pèndol – anuncia una  transformació, potser, gran i dràstica. Aquesta crisi canviarà la faç del món, molt més enllà del que la caterva materialista s’atreveix a imaginar.

L’optimisme, si només és optimisme sense fonament en la comprensió del present, sense tenir els peus ben posats a terra, és molt banal i potencialment perillós. L’optimisme de veritat només és pot sustentar sobre una visió que encara que sigui dura i faci por, ens puguem fiar de la seva veracitat i així prendre decisions correctes. Si no sabem, com podem prendre decisions i assajar solucions ?

Només hi ha una classe de problemes que no tenen solució : els que no acceptem que tenim. Tot té solució si ens hi encarem, és a dir, si ho mirem de cara. Es l’hora dels atrevits, dels que s’atreveixen a mirar la cara de la por. Que més enllà de la por, hi ha premi : nosaltres mateixos, la nostre condició humana lliure i formosa, la meravellosa aventura de caminar les nostres veritats sobre aquesta terra i sota aquest sol.

 Cordialment,

Xavier Planagumà Soler,

PNL-Coach, nen etern, recol·lector de consciencia,sanador de l’ànima, aprenent d’alquimista, caminant còsmic i home.

Després de la tempesta

Després de la tempesta

Autor desconegut

Paraula de déu – II

En la meva anterior meditació em lamentava de la transformació que ha sofert “la paraula” en haver esdevingut instrument causal de la mentida en que ens rebolquem sense remordiments ni pudors. Finalitzava escrivint: Algú menteix.

Algú amb majúscula difereix absolutament d’algú en minúscula, malgrat l’intent acadèmic de presentar aquest mot com a pronom indefinit. Son potser consubstancials?

El Pare, el Fill i l’Esperit Sant dels catòlics sí son consubstancials, per que son la mateixa substància (això diuen).

Però Algú és oposat i contrari a algú. Algú en majúscula no es indefinit ni es abstracte. És llastimosament humà encara que ell es cregui diví, és pols i es creu diamant, es mortal i creu en la resurrecció de la carn, es vesteix de blanc, va sota pal-li, ordena guerres en nom del déu que més li agrada, la pau mai convé als seus bruts interessos, atresora banalitats, poder i vici…; també s’amaga darrere sigles, combinacions i noms maquiavèl·liques i de dolorós i fastigós record: CIA, Bush, FMI, ONU (drets humans?) Ratzinger, Vaticà, Franco, (son molts i més)…… Aquest es l’Algú que humilia, que provoca dolor i misèria, que fa lleis i religions, que destrueix l’univers…És el que menteix.

Tu i jo i uns quants milions més som algú en minúscula. Som els súbdits, els pobres, els petits, els minúsculs. Som alguns que per més desgràcia som la raó de ser d’Algú.

Pertànyer a la majúscula o a la minúscula es una privilegiada i simple elecció sense riscos. Ara bé, si esculls associar-te amb alguns seràs un Mentider i si et mantens com algú seràs un enganyat.

Es clar que com diu la dita popular: a la fi, tots al pot.

Xavier Suescun

Olot 7-2-2012

Lluita per la vida

My Family – Fascinació – Lluna Plena


Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Paraula de déu

Per més que m’hi escarrassi no puc recordar com i quan he escoltat aquesta mena de sentència. La lògica més que la intuïció em fa pensar que pot pertànyer a qualsevol moment de la litúrgia catòlica de la que n’estic força allunyat. El que sí sé es que va ser l’única exclamació que vaig escopir en observar a la televisió aquell espantall cerimonial d’ultratomba que pretenia ser la missa negra en honor d’un assassí despietat i no confés. Va ser en acabar en Rouco el seu enfilall de mala baba, que vaig sentenciar, com si d’un escolanet es tractés: “paraula de déu”. Acte seguit vaig iniciar una palla mental filo-filosòfica:

En un context de semàntica tradicional m’agrada considerar la “paraula” com un símbol (expressió, significat i referent) especialment necessari i adient per generar qualsevol moment filosòfic dirigit a la recerca de la saviesa. Però la quotidianitat m’obliga a reconèixer que la “paraula”, un dels elements característics de la persona, s’ha convertit en un instrument al servei de la ignorància, de la niciesa, de l’engany i de la maldat.

La filosofia que és l’amor per la saviesa deixa de ser preferent i hom perd la capacitat de filosofar i de pensar. Es en aquelles relacions i ocasions en que flueix l’amor que la “paraula” adquireix la seva autenticitat i bellesa.

En els moments en els que ens ha tocat viure, la paraula que no fa pas gaire segellava per sí mateixa tractes, convenis, ensenyament, amor i poesia es converteix alhora en un instrument fatídicament pèrfid i enganyós. Un instrument al servei del mal perfectament lubrificat per cervells sinistres i tenebrosos.

Discursos, oratòria de brams i udols, notícies tendencioses, sermons filo-satànics, publicacions que enalteixen el luxe i la ganduleria, ensenyament de la burreria, declaracions, contractes i oracions a deus i sants perversos……..¡porqueria!

Fins i tot t’estimo cal posar-ho en quarantena perquè fins i tot Eros ha après a mentir.

Realment cal filosofar parlant i pensant en la “paraula”?.

Retrocedim fins el lamentable inici de la Creació, Antic Testament,: Gènesis 1-26 …….Déu va dir: fem l’home a imatge i semblança nostra.

Va mentir i va embolicar la troca. Si tota aquesta trepa que som els humans som una imatge i semblança de déu ……………… La palla mental no m’ha conduit enlloc perquè Algú menteix.

Xavier Suescun

Olot 29-1-2012

La dansa de les esferes

No és màgia, només és física.

La dansa de les esferes

Josep Lluís Pallarés

Reflexions poètiques

Primer post de ESPAI ZEN, nova secció del Blog de l’Au Cal·ligràfica, animada i administrada per Josep Lluís Pallarés. Els continguts, majoritàriament gràfics i multimèdia, es seleccionaran sota els següents criteris

L’humanització de la recerca del coneixement, del bé, de la veritat, del amor, la calma, la generositat.

Platò deia: “Hem d’anar vers:  1. – la Veritat suprema. 2. – el Bé suprem. 3. – la Bellesa suprema

Reflexions poètiques

Josep Lluís Pallarés