l'au cal·ligràfica
Pep Fargas
Lluèrnia. Festival del foc i de la llum
by Manel Quintana
El proper 10 de novembre, en ple estiuet de Sant Martí com remarquen els organitzadors, tindrà lloc a Olot un nou festival impulsat per la companyia de teatre PIM PAM PUM Foc, que té el títol de Lluèrnia i el subtítol Festival del foc i de la llum a Olot.
Llegint el seu programa es veu que es tracta d’una proposta modesta, com obliguen les circumstàncies econòmiques, que es concentra en només sis hores i en un espai relativament petit, Puig del Roser i Firalet, i que encomana la seva realització a gent de casa: AOAPIX, Xavier Bayona, Manel Quintana i Maria Camila Sanginés, Julià Carboneras, Toti Toronell, Anna Roca. Gent de casa però de solvència contrastada tot i que molts passin sovint desapercebuts entre nosaltres. La visualització en casa pròpia d’aquests cervells olotins és un primer punt a l’actiu d’aquest nou festival.
Una altre element extraordinàriament positiu que propicia Lluèrnia és la re-orientació de l’activitat de carrer del PIM PAM PUM Foc, que en aquest cas aposta pel foc incandescent com a protagonista de l’espectacle, en una mostra d’allò que se’n diu fer de la necessitat virtut després de l’enduriment de les mesures de seguretat al voltant de la pirotècnia. Pocs grups de diables han sabut fer aquest pas amb l’agilitat i rapidesa que ho ha fet PPPF, fet que configura el seu perfil com una companyia d’espectacles de carrer que no renuncia a la seva identitat, ja que mantindrà el correfoc com una altra possibilitat d’animació però no la única.
Hi ha més punts a l’actiu, perquè tot i la modèstia de la proposta, està pensada i fonamentada en tots i cada un dels seus punts: El foc com l’element natural que estimula l’evolució de l’espècie humana, el seu domini com l’embrió de la tecnologia, la cultura que emergeix i creix al seu voltant, la transmissió del coneixement, la cuina com element de cohesió, la llum com el conreu i domesticació del foc, el símil amb l’hort, les projeccions com l’evolució de les tradicionals ombres xineses, un homenatge pòstum a la bombeta incandescent, l’expressió de llibertat que ha permès la llum amb les projeccions de lasser graffitti a la façana de l’ajuntament, la voluntat de promoure la participació ciutadana amb l’environament de balcons i finestres amb espelmes, i finalment una acció que promet un resultat espectacular: Les llàgrimes de Sant Llorenç.
La relació d’Olot amb el foc és tant evident com ho són els seu volcans, només cal esperar que sigui certa la bonança de l’Estiuet de Sant Martí i que la meteorologia no esguerri la iniciativa. Tant de bo aquesta primera Lluèrnia tingui l’èxit i l’escalf que demana i que es pugui incorporar al nostre calendari anual com la cita cultural d’alta participació ciutadana tal com, salvant les distàncies, la Fête des Lumières a Lyon o el Festival Mapping de Ginebre on s’inspira Lluèrnia.
Pep Fargas. Director artístic de Lluèrnia
Les ocasions perdudes
Al número 381 de l’Avenç – Juliol/Agost 2012 – es pot trobar un article d’en Jordi Borja, versió ampliada d’una conferència que l’autor va dictar l’any passat en el Congrés de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, que al meu entendre és un impagable exemple d’honestedat i un repàs argumentat a l’etapa històrica de la transició, que m’ha fet pensar en la necessitat d’un major activisme polític, social i cultural, si no volem viure la sensació inevitable d’haver perdut l’ocasió, un cop més, de trencar definitivament amb un passat oligàrquic, que s’entossudeix a reaparèixer en formats diversos: cas Palau, Bankia, corrupció política i judicial, desmantellament de l’Estat del Benestar. Elements que posen en evidència la feblesa democràtica.
L’honestedat de l’autor, un dels urbanistes més lúcids sobre la Barcelona actual, queda palesa ja des de la introducció, on justifica el seu subjectivisme lògic per la implicació directe que va tenir en episodis ben definitius d’aquella transició, quan ell era el responsable de Política Municipal i Moviment Popular del PSUC. Borja es pregunta: Era possible anar més enllà en la recuperació democràtica als ajuntaments? Va ser una manca d’audàcia renunciar a plantejaments més rupturistes? i reconeixent que encara ara en manté els dubtes, es nega a la resposta de blanc o negre: “la realitat és grisa” i confessa “no és però el canvi que volíem: pensàvem que tot just s’iniciava un procés transformador en tots els àmbits de la vida col·lectiva. I, ara, ens trobem amb una regressió de la democràcia que ens ha portat trenta anys enrere”.
El repàs no deixa res al tinter i, poc a poc, t’adones que la nostra història, potser és comú a la història de tots els pobles, ha estat una successió de renúncies, d’actituds (excessivament) prudents, d’ocasions perdudes per fer el pas definitiu cap una societat autènticament republicana, igualitària, que ha afeblit els sectors socials que, amb la seva mobilització, haurien de garantir el poder democràtic.
La memòria històrica, més ben dit, l’oblit de la història de la lluita anti-franquista durant la guerra i la dictadura, ha estat una decisió planificada pels governants, des de la transició fins ara. L’Argentina, Xile i altres països amb passats negres com el nostre, han sabut afrontar amb molta més valentia la inevitable tasca de la recuperació de la memòria i l’exigència de responsabilitats. Una negació sistemàtica de la veritat que estem pagant i pagarem molt cara. Borja posa com exemple d’aquesta connivència amb el passat franquista l’estat actual de la judicatura, els mitjans de comunicació, l’episcopat i les sectes ultres de l’Església, la cúpula empresarial i la força del PP, hereu directe del franquisme, que està encapçalant el govern més regressiu i reaccionari després de la dictadura.
En aquest moments, que la crisi de valors està arribant a límits realment impensables, quan es manlleven impunement drets i conquestes socials que han costat segles de conquerir, els hereus del franquisme continuen alimentant la minoria econòmica que roba directament els diners públics, emparats en la impunitat que els garanteixen uns tribunals corruptes i, finalment, són aplaudits pels poders mediàtics a sou.
Les ocasions perdudes han de servir per prendre consciència de la imperiosa necessitat de mobilització, d’entendre que com diu la cançó: “som molts més dels que ells volen i diuen” i que tenim una gran força més enllà dels vots a les eleccions. Per començar caldria recordar, com fa l’autor, els tres eixos en que es basava la lluita popular antifranquista:
1. La llibertat de les persones, és a dir, els drets polítics i civils iguals per a tots.
2. Els drets socials i econòmics, que es fan efectius mitjançant polítiques públiques.
3. El dret d’autodeterminació dels pobles de l’Estat.
Només el primer s’ha acomplert i encara parcialment, el segon i el tercer queden encara pendents al calaix de les ocasions perdudes. Depèn de nosaltres, de la nostra capacitat transformadora, de la voluntat de fer extensiva una actitud valenta d’indignació i reclamació de responsabilitats als nostres governants, de la implicació solidària en els moviments socials, de l’exigència de transparència de l’administració, del desenvolupament d’actituds crítiques que busquin més enllà dels eslògans polítics o mediàtics, depèn de nosaltres, que exercim de ciutadans i ciutadanes compromesos. Us ben asseguro que això fa molta por al poder com demostra abastament la història de la lluita antifranquista que es vol amagar.
Pep Fargas
Quan bufa el ponent
Una ciutat de les dimensions d’Olot permet viure-la amb molta més intensitat que les grans metròpolis. Aquest és un dels trets característics que em va seduir, ara fa 30 anys, i que va decidir-nos a mi i a la meva família a instal·lar-nos-hi. També és cert que aquí les coses són d’una altra dimensió, més petita, molt menys espectacular però molt més a l’abast, molt més humana. Avui, que comencem a dubtar del creixement pel creixement, que col·lectivament comencem a entendre que ser el primer no vol dir ser el millor, que ser el més ric no vol dir ser el més feliç, la dimensió humana no és només una característica és una virtut, una qualitat cada cop més indefugible.
Cada dia la vida a la ciutat petita ens ofereix moments d’intensitat que serien ben improbables en un altre context: un festival com PNRM no és reproduïble fora d’Olot, la contestació davant el tancament de l’Espai Zer01, l’accessibilitat als responsables polítics, la intimitat en els processos creatius, son escenes no sempre positives però extraordinàriament intenses.
La darrere d’aquestes oportunitats m’ha permès implicar-me en un projecte francament engrescador, amb la modèstia de la dimensió petita, però que mobilitza un munt de conciutadans: la realització d’una sèrie televisiva a la qual hem posat el nom de “Quan bufa el ponent”, aquest mal vent que tot ho escalfa i asseca però que alguns asseguren que és la font d’aquest caràcter adust i tancat que ens atribueix el tòpic. Justament aquesta sèrie voldria ironitzar sobre aquests tòpics, alhora que en clau d’humor compara la visió d’una noia barcelonina, professora substituta a l’Escola d’Art, amb la dels olotins de tota la vida representats per un jubilat de banca, una mestressa de casa, un ramader expert en noves tecnologies, artistes, alumnes de l’escola… “Quan bufa el ponent” també vol explicar algunes diferències dialectals del garrotxí profund i donar a conèixer alguns fets històrics poc coneguts.
Per rodar el capítol pilot s’ha obert un compte a Verkami, una plataforma per facilitar el micro-finançament, on seguint aquest enllaç podreu fer la vostra petita aportació econòmica. Això, que es coneix amb el nom de crowfunding, és també una nova manera d’entendre el compromís i la implicació col·lectiva en el projectes, al marge a més enllà de les dificultats econòmiques del moment.
Us deixo un petit gag de Quan bufa el ponent i us emplaço a l’estrena pública pel proper mes d’octubre al Teatre Principal.
Pep Fargas
AMB L’ESGLÉSIA HEM TOPAT
Sembla que un grup, potser d’antics creuats de Crist o vés a saber si són membres de la congregació dels miracles, han aixecat el crit al cel perquè a la nostra biblioteca se’ls ha acudit recomanar com a lectura del mes – el març normalment es dedica a temes religiosos – , uns volums dedicats a l’ateisme i el laïcisme.
Al cel no se sap si hi ha arribat, el crit, però a alguns llocs de la terra sí i ha provocat unes certes reaccions. Primer cal dir que la polèmica és sana sempre. Gràcies al contrast d’opinions s’han aclarit moltes coses i se n’han emmerdat unes quantes més. Del silenci mai no en surt res. De què es queixaven la bona gent? Essencialment, dedueixo que per un costat els dolia que en el si d’una societat que durant molts anys fou – tant si et plau com no – , de disciplina obligada clarament catòlica-romana-cristiana, sortís una entitat casi paramunicipal a invitar a llegir textos clarament apòstates, en lloc de recomanar, com seria normal ( per a ells) els edificants textos històrics que ha protagonitzat al llarg dels anys la santa mare església. Hauria, sens dubte, estat més edificant invitar els infants, i no tant, a conèixer la història dels papats quan enviaven les seves tropes sota els estendards eclesiàstics a matar infidels a terres llunyanes. O quan perseguien la bruixeria i rostien pobra gent ( no se sap de cap bruixot adinerat) a vegades, quasi sempre, deliciosament tocada de l’ala. O quan varen sofregir tot el poble càtar utilitzant per a reconèixer-los aquella màgica fórmula de: “mateu-los i Déu ja els triarà”. En el camp de les idees podríem parlar de les teories sobre el masclisme delirant i el feminisme que en ple segle XXI encara estan vigents, o sobre les declaracions ex-càtedra, o sobre el control de la natalitat predicada pel sant pare de Roma, en països on moren 10.000.000 de nens cada any de fred, de fam i de mosques… Aquestes sí que són històries realment exemplars i cristianes. No cal anar tan lluny, molts encara tenim memòria de com portaven els purpurats, senyors d’aquesta terra, a Franco sota pal·li, de com Pius XII beneïa els canons de Mussolini… Podríem allargar aquesta llista de greuges, sempre contra els pobres, però hi ha una història innegable que encara explica més l’autèntica realitat del paper de les religions: a mesura que el fanatisme religiós (de qualsevol religió) ha anat reculant en el si d’algunes societats, aquestes han anat guanyant en allò que és realment important: llibertat. El fet és que en aquells grups humans on l’esperit religiós s’imposa pel cim del laïcisme, encara segueixen immersos en l’edat mitjana, edat d’ombres i silencis de la qual sortosament vàrem sortir aviat farà quaranta anys. Només si la gent és capaç de conèixer i triar, si és lliure, el sentit del civisme, el respecte per TOTS els altres, assoleix un paper protagonista en la vida dels pobles. La imposició de qualsevol religió és el retorn a les cavernes.
A més aquesta intransigència és una manca de respecte envers els llibres i els escriptors que els fan possibles. Cap llibre és dolent si el que el llegeix està format i té criteri. No existeixen mals llibres sinó mals lectors. I això només s’evita des del coneixement. Algú ha dit que el dret a la vida és el més important de l’home. Discrepo. El dret a la llibertat porta implícits tots els drets. Si tens llibertat vol dir que tens dret a viure, a pensar, a llegir… Els ocells, dins la gàbia, també gaudeixen del dret de viure i ja ho veuen, de què els serveix? La gàbia de la religió ha de tenir les portes ben obertes si vol subsistir. Calen catòlics que coneguin què és el laïcisme i l’ateisme i el mahometisme i el budisme… si no no són creients… són autòmats.
La notícia d’aquesta trifulga m’ha arribat per via oral, per la qual cosa desconec qui va tirar la primera pedra contra la iniciativa de la biblioteca. Espero, sincerament, que no sigui ningú a qui per qüestions del càrrec se li suposin coneixements i sentit comú. Ja està prou desacreditada la classe dirigent d’aquest país per altres qüestions perquè a més es fiqui en aquests jardins.
moli
TRIFURCA DE TAVERNA
Jubilat. Per fi: repòs, llibertat, lleure, aficions adormides, avorriment, i taverna: la rehòstia en vers, si no fos …………
Una cadena amb un imant a la punta per recollir la bola de ferro del terra. Cal cuidar l’esquena quan es juga a la petanca. Els esforços inútils son això: inútils.
Desprès d’una relaxant migdiada, hom farà la tarde a la taverna. Botifarra i una estona per garlar de collonades. Avui, a la televisió, no han parat de tocar els collons amb els pressupostos. Els polítics d’aquí no hi estan d’acord. Cony, ¡què estrany! Es donen el bec amb els del P.P. i ara s’hi foten de cul.
Fa dies que perdo la partida de botifarra; el company de joc, en Ferran, no en té ni puta idea. Prou que li marco l’arrossegament, però ell va a la seva.
Acabada la partida se li ha revolucionat la llengua. Està cremat com la pipa d’un indi, perquè fa uns dies a Mallorca un jubilat va començar una vaga de fam.
Diu que els catalans vivim en un femer amb merda fins el cul; que no es merda seca ni merda de la muntanya ni merda de caganer nadalenc. Es merda d’espoli, de corrupció, de mentides i de polítics i banquers malparits i …….
Diu que aquest jubilat mallorquí és un beneït que regala un xupa-xup a la premsa i al govern; que la televisió i els diaris necessiten d’aquest tipus d’històries histriòniques per distreure el personal.
S’ha escalfat tot sol i se’l veu un xic exaltat. Segueix dient, amb un to de veu cada cop més alt, que no s’ha de parlar tant, que de garlar, els jubilats en sabem un colló, però que està segur que aquest jubilat mallorquí s’haurà d’empassar la ràbia continguda i vetllar per la seva salut, atès que si no ho fa s’anirà consumint en l’oblit i la desídia.
S’afegeix a la conversa el Manel. Aquest no juga mai; llegeix dos o tres diaris mentre es xarrupa un parell de carajillos i un caliquenyo de Juneda. No parla gaire, per això m’estranya que digui que tot plegat fa un xic de por. Diu que a Grècia un jubilat s’ha suïcidat perquè no estava disposat a acabar com un miserable.
¡ Redéu ! Això enfurisma encara més en Ferran i el galliner tavernari s’esvalota.
Faig un intent d’apaivagament. ¡Llamp de déu!, dic. Tota la vida s’han produït casos semblants. Voleu dir que no en fem un gra massa? Des de sempre hom té la sensació de sentir-se espoliat quan neix, quan estudia i treballa, quan compra i ven, quan riu i estima, quan resa i quan mor, quan ….En Ferran envermelleix com si hagués mastegat un bitxo murcià. S’embala. Fot un cop de puny damunt la taula.
“Nois: estem parlant de fets actuals, evidents i consumats; som un poble que pateix un espoli sistemàtic i crònic; ens estan aniquilant voluntats i possibilitats. Som autèntics zombis encantats i embolcallats en una fastigosa, generalitzada i irreductible corrupció. I ens hi fotem de cul?, ens rebel·lem?, com? Amb manifestacions, concentracions, indignacions, vagues sectorials i fins i tot una vaga general ………..d’un dia. Tot solucionat, oi? I una merda.”
Els espanyols, de tot això en diuen “sainetes de corrala”, confirma en Manel, que hi afegeix: ens tenen calats i saben de quin peu calcem. Arribaran més eleccions i tornarem a fer el mateix de sempre: l’imbècil.
En Ferran fa una escudella barrejada amb en Moragues, els Almogàvers, Macià i Salvador Puig Antic, catalans lluitadors, valents i compromesos.
“Què fotem els jubilats d’aquest país? Tenim la paella pel mànec i ens dediquem a jugar a cartes, a la petanca, a menjar i per si de cas queda alguna espurna d’energia intentem fotre algun clau, no fos el cas que l’aparell es rovellés i s’abotifarrés. Fotem pena, nois, quan tot se’n va en orris, nosaltres, com nens petits, reclamem privilegis i atencions que en justícia no ens corresponen, atès que malgrat tenir drets, no podem tancar els ulls a una realitat que també vam ajudar a construir.
Responc que es absolutament just que gaudim d’un estatus que ens hem guanyat, però els seus ulls semblen estelles de foc i desisteixo.
I ell segueix. “ Es que l’activitat que desenvolupen a Barcelona els iaio-flautes no ens incumbeix?”
A la taverna ja no juga ningú. Algú pregunta de què va això dels iaio-flautes. L’ambient s’està caldejant i prefereixo tocar el dos, no sense deixar la meva opinió: “ Veja’m: m’he jubilat amb una pensió de prop de mil euros, tinc una caseta amb garatge i un tros d’hort, tinc un cotxet que em porta a tot arreu. Soc del Barça i ara la brillem.¡Què cony m’expliqueu, colla de babaus ressentits! Els jubilats estem de puta mare. Tinc amics estratègicament situats, i un fill ben col·locat situat i ben casat, amb una casa que va pagant tranquil·lament, una bona dona i un nen que ara començarà a la universitat, un cocharro que déu ni do i la setmana santa se’n van a Punta Cana amb un creuer. ¡ Cony ! Es qüestió de saber-s’ho muntar i deixar que els que en saben, ho vagin arreglant. Avui tinc a dinar el fill, la dona i el net que es venen a acomiadar abans de fer el viatge. Així és que déu us empari. Adéu.”
-Pare, estem desesperats. Ahir l’empresa es va aprofitar de la nova reglamentació laboral i em van fotre fora de la feina amb una indemnització indecent. M’hauràs d’ajudar a pagar la hipoteca i el cotxe i veja’m si pots moure fils per tal que el nen no hagi de deixar els estudis.
L’endemà hom va fer cap a la taverna amb barretina i un trabuc rovellat que havia utilitzat el seu avi en temps del sometent. A la taverna va circular la falòrnia de que m’havia trastocat. Ningú jugava a la botifarra, i els iaio-flautes de Barcelona tornaven a estar sols en les seves reivindicacions.
Xavier Suescun
olot 15-4-2012
Crisis? What crisis?
Avui, amb el papanatisme que els hi és característic, els de TV3 ens han mostrat unes imatges de carrer en les que uns quants adolescents intentaven donar una resposta a la pregunta que ja en 1975 es formulava el grup angles de rock Supertramp i amb la que encapçalo aquest esborrany d’opinió.
(Ni aquell temps ni la pròpia qüestió coincideixen amb els paràmetres d’aquestes ratlles). Ho justifico perquè, apart de contactar musicalment amb aquell conjunt, aquell any ens va regalar a molts de la meva generació la satisfacció irrepetible de cantar les absoltes a l’assassí que viatjava sota pali.)
L’enquesta enxampava els adolescents en moments d’imbecil·litat conspiradora. Balbucejant i titubejant, responien amb frases inconnexes i d’una simplicitat alarmant.
Clar que utilitzant una petita dosi de bonhomia i comprensió, hom els considera encara en el temps de l’aprenentatge.
El súmmum de la estupidesa es fa palès quan el locutor, espavilat i llicenciat en la matèria, ens confirma tot cofoi, que la resposta de la gent gran coincideix amb la dels nois i noies prèviament enquestats.
Una vegada més, meritíssimus a la nostra ? TV.
Crisis!. De què parlem? De crisis alimentària del nivell de la fam africana? o de la crisis que ens suposa anar a sopar a una braseria de sota casa enlloc de sopar en un “Michelin” de forquilles? De la comoditat que suposa recórrer a peu, i a vegades descalços, centenars de kilòmetres per trobar aigua? o de la crisis que ens angoixa per no poder canviar el cotxe aquest any? De viure cada dia amb el neguit i el terror de que en un instant tu i els teus fills restareu destrossats en qualsevol racó? o de la crisi que ens suposarà un increment en el preu de la llum?
Etc, ETC, EtC, etc ……..
Estic fent puta demagògia, sí; però no ho penso esborrar.
Doncs: “ crisis what crisis?”
De què parlem? De l’atur ?, de les lleis imposades ?, de fosques i nul·les esperances ?, de corrupció a gran, mitjana i petita escala?, d’increment i bogeria de la violència ?, d’una Església que, essent la multinacional de la mentida i el luxe, ofereix als aturats feina que pagarà amb els diners que paguem tots mitjançant les vergonyoses aportacions pressupostàries ?, dels polítics que sense la més mínima preparació moral, intel·lectual ni empírica decideixen qüestions de màxima rellevància jugant al mentider ?.
Etc, ETC, EtC, etc……..
No sé si encara faig demagògia o estic vomitant bilis, però tampoc ho vull esborrar.
Crisis: crec que jamai un mot havia gaudit de tanta universalitat ni varietat conceptual. Un mot desagradable per la seva negativa transcendència i versatilitat. Però real i cancerigen, mortal.
M’excita fer un brindis al sol i esbrinar on rau l’inici vital d’aquest virus destructiu.
I crec estar en el bon camí en proposar la lectura d’un fragment del discurs que va fer en Federico Garcia Lorca en la inauguració d’una biblioteca d’un petit poble de Granada. Entre altres afirmacions deia: “ yo, si tuviera hambre i estuviera desvalido en la calle, no pediría un pan, sino que pediría medio pan y un libro” i més “ bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan. Que gocen todos los frutos del espíritu humano porque lo contrario es convertirlos en máquinas al servicio del Estado, es convertirlos en esclavos de una terrible organización social. ¡Libros! ¡Libros! ”.
Es fa indispensable adoptar una posició d’humilitat per enfonsar-se en aquest pou incommensurable, equívoc, universal i contenidor de tots els sentits i contrasentits imaginables. Res més adient per argumentar i discutir que fer-ho sota la convicció de la nostra pròpia imbecil·litat.
Hi ha objectivitat suficient per elaborar un concepte, una tesis honesta de “crisis”? ; qui en son els subjectes?. Hom està d’acord en que es produeixen situacions crítiques diverses i múltiples de la mateixa manera que hi han simptomatologies i diversitat de subjectes de crisis.
Es fa indispensable i feixuc buscar la mare de totes les crisis. L’origen, la filosofia, les premisses, les idees, els subjectes actius i els passius ………
Si algú creia que hom, un imbècil més del tarter, estava en condicions tan sols d’insinuar una resposta aproximada a crisis what crisis? li acceptaré la reprensió justa per posar-me a opinar sense aportar una resposta contundent, categòrica.
Però faig propostes: en primer lloc i condició sine qua non, reconstruir i adequar la més ètica escala de valors. Segonament, i dins un àmbit general, proposo una lectura detinguda i atenta de les 10 estratègies de manipulació mediàtica de Noam Chomsky; tercera proposta: a nivell més local i pròxim, obviar aquest provincianisme caspós que ens obliga a una contemplació mística del propi melic, i reordenar, si cal, mai eliminar espais de coneixement i cultura de demostrat interès internacional que sí dignifiquen l’entorn social i polític on estan ubicats.
Si, malgrat tot, hom arriba a la conclusió de que la crisis està malauradament enquistada i el verí es mortal de necessitat, cal pensar en combatre-la amb quelcom tan pacífic, ètic i natural com pot ser ….la insubmissió.
Se sent el silenci estrident de la imbecil·litat i hom enveja els que dubten.
xavier suescun
olot 17-3-2012
Manifest d’Olot per a l’art contemporani
Publiquem el *”Manifest d’Olot per a l’art contemporani”* que, avui mateix, hem lliurat al Conseller de Cultura Ferran Mascarell, a l’alcalde d’Olot Josep Maria Corominas i a la premsa en general.
Aquest manifest s’ha redactat a partir de l’assemblea que es va celebrar a Olot, el passat dissabte, i que va aplegar un centenar de representants de diversos col·lectius relacionats amb la creació i l’art contemporani de tot Catalunya, i de molts ciutadans usuaris de l’Espai Zer01. Com veureu, el manifest ha rebut el suport de vint-i-vuit associacions i col·lectius així com l’adhesió dels directors de pràcticament tots els centres d’art del país.
Manifest d’Olot per a l’Art Contemporani
Els professionals, col.lectius, entitats i organitzacions artístiques que hem confluït el dissabte 3 de març de 2012 a la trobada celebrada a Olot, reiterem el nostre suport a l’Espai Zer01 i, per extensió, insistim en la defensa del respecte i suport públic que necessita la creació i l’art contemporani arreu de Catalunya.
Considerem que amb el tancament de l’Espai Zer01 i de tot el programa, es vulneren els drets culturals dels usuaris i ciutadans i els seus drets d’accés a la creació i al pensament contemporani, i es desmantella un servei públic cultural d’alt valor, no només per a la ciutat d’Olot, ja que no existeix cap altre programa amb una oferta i una projecció similars en un ampli radi d’acció.
1. Trajectòria i abast del programa de l’Àrea de Creació Contemporània d’Olot.
Els centres d’art són peces claus del sistema artístic i cultural. Assumeixen una complexa funció de recerca, producció i difusió de l’art i el pensament més experimental i innovador. Activen la creació local (que no localista) i la confronten amb la d’altres contextos. Presenten l’art contemporani als públics i enriqueixen la cultura visual del seu context. Creen, coprodueixen, intercanvien amb altres centres i agents locals i forans i creen xarxes. Fan, en definitiva, una tasca que ni el mercat de l’art ni el
museu poden o volen assumir.
En aquest sentit, la trajectòria de l’Espai Zer01 i la del programa de l’Àrea de Creació Contemporània d’Olot és brillant, coherent i rigorosa. Es tracta d’un programa integral que ateny a tota la cadena: formació, atenció a l’art emergent local, motor de la recerca i producció, difusió social activació de diferents col.lectius i sectors de la ciutat, de la zona i del país, i –en diverses ocasions- projecció internacional. Ha donat molts fruits i, amb la seva consolidació i maduresa presentava un enorme potencial de futur.
2. A l’Ajuntament d’Olot.
La decisió de l’Ajuntament d’Olot, de rescindir el contracte del director del programa, David Santaeulària, posar fi a l’Àrea de Creació Contemporània i tancar –per tant- L’Espai Zer01 és precipitada, injusta i equivocada. Si –com s’ha dit- la dificultat era d’ordre econòmic, calia obrir converses amb el seu responsable i elaborar un Pla de Viabilitat que contemples les necessitats bàsiques i imprescindibles del programa, l’optimització dels recursos disponibles i l’establiment de diverses vies de finançament públic (Ajuntament, Diputació, Generalitat) i privat.
Ans al contrari, la decisió de l’Ajuntament és antieconòmica i molt cara doncs interromp una inversió de recursos acumulada en molts anys, dilapida un gran capital social acumulat i prescindeix d’importants valors intangibles que identificaven la ciutat amb la creació, la innovació i la reflexió crítica sobre la contemporaneïtat.
La decisió presa sense una avaluació rigorosa i independent del programa, respon a una mirada perversa que identifica el llegat de l’Espai Zero1 com una actuació partidista dels governs anteriors que cal esborrar del present i la memòria. Massa sovint, models i projectes consolidats amb molt d’esforç i que necessiten una continuïtat i perspectiva per créixer i desplegar-se estratègicament, són absurdament sacrificats pel sectarisme partidista. Una decisió que contradiu el que estableix el Pla de Cultura de la Ciutat d’Olot on s’indicava la inserció en la contemporaneïtat com un dels eixos que calia treballar i desenvolupar.
Per justificar aquest tancament s’ha fet ús d’arguments discutibles o, fins i tot, demagògics com la impossibilitat de disposar de recursos supramunicipals o una lectura esbiaixada del mai aplicat Decret de la Xarxa Pública de Centres d’Arts Visuals.
S’ha incidit reiteradament en l’aspecte econòmic però en cap moment s’ha especificat que en les xifres aportades s’hi comptabilitzen els ingressos previstos més enllà del propi Ajuntament d’Olot (habitualment oscil·len entre els 30 i 50 mil euros, és a dir, entre un terç i la meitat de l’estalvi que preveu el consistori olotí). Els 75.000 o 100.000 euros suposen la programació de dos espais (Espai Zer01 i Sala 15, unes deu exposicions de producció pròpia o coproducció), les beques d’arts visuals, les publicacions, les activitats pedagògiques, la producció, els honoraris a artistes i el sou del seu director. Per altra banda, el sou del tècnic que portava aquesta àrea no depenia de cap subvenció ni de cap aportació suplementària cosa que fa discutible i arbitrària la seva destitució i més si atenem a la seva situació laboral (oposicions i contracte indefinit).
DEMANEM:
1) Recuperar la relació laboral amb David Santaeulària.
2) Elaborar un Pla de Viabilitat Econòmica per a l’Àrea de Creació Contemporània d’Olot.
3) Obrir converses amb la resta d’administracions públiques i, especialment, amb el departament de Cultura de la Generalitat per tal de garantir la continuïtat de l’Espai Zer01 i del programa establert.
3. Al departament de Cultura de la Generalitat
El govern de la Generalitat ha de vetllar pels drets culturals dels ciutadans de tot el país i garantir el seu exercici. Ha de tenir una especial cura del teixit artístic i cultural d’excel·lència i s’ha d’implicar amb aquelles iniciatives que actuen sobre un context que depassa els termes geogràfics d’un municipi i abasten una comarca, el país sencer i la projecció internacional.
El govern ha d’incentivar i complementar l’esforç que fan alguns ajuntaments i entitats garantint la seva viabilitat econòmica i continuïtat.
Entre d’altres actuacions ha d’impulsar una decidida política de suport als Centres d’Art. Ha de garantir la autonomia dels projectes artístics, evitar ingerències i fer observar les recomanacions del Document de Bones Pràctiques als Museus i Centres d’Art. Ha de propiciar una veritable xarxa, autònoma, horitzontal i basada en la cooperació natural entre centres. Ha de reconèixer als directors dels Centres d’Art i a les associacions i col.lectius com a interlocutors vàlids per a la definició de les polítiques que els afecten i interessen.
En aquest sentit, el departament de Cultura de la Generalitat ha de coresponsabilitzar-se del programa de l’Àrea de Creació i Pensament Contemporani d’Olot.
DEMANEM:
1. La implicació del departament de Cultura amb l’Àrea de Creació Contemporània d’Olot, definint la seva aportació econòmica i suport en els tres propers anys.
2. Incloure l’Espai Zer01 en la relació de centres d’art de referència nacional.
3. Vetllar per la continuïtat i manteniment dels Centres d’Art a mig i llarg termini.
4. Aturar la destrucció del teixit productiu i difusor de l’art i el desmantellament del sistema artístic de titularitat pública a través de mesures conjunturals d’inversió i –si es dóna el cas- de rescat econòmic.
4. El nostre compromís
Els professionals, col.lectius, entitats i organitzacions que confluïm en aquesta iniciativa ens comprometem a mantenir-nos units per respondre de manera conjunta i solidària davant de qualsevol altre intent de desmantellament d’activitats i projectes d’art contemporani. De la mateixa manera, estem decidits a generar reflexió i propostes sobre les arts visuals i la cultura en el context social, econòmic i polític dels propers anys.
Olot, 8 de març de 2012.
Relació de col.lectius, entitats i organitzacions:
ACM Associació per a la Cultura i l’Art Contemporani.
A*Desk.
Associació Catalana de Crítics d’Art.
Associació d’Artistes Visuals de Catalunya.
Associació d’Arts i Oficis.
Associació Galeries Independents de Catalunya.
Associació de Museòlegs de Catalunya.
Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya.
Associació Valenciana de Crítics d’Art.
Centre d’Art i Natura de Farrera.
Cmssrt Comissariat.
Consejo de Críticos i Comisarios de las Artes Visuales.
Dilluns al sol.
Escola d’Art i Superior de Disseny Pau Gargallo, Badalona.
Escola d’Art i Superior de Disseny d’Olot.
Escola Llotja d’Art i Disseny de Barcelona.
Escola Massana, Barcelona.
Experimentem amb l’Art.
FIB art.
Fundació Forvm per la Fotografia.
Hangar.
H Associació per a les Arts Contemporànies.
Idensitat Id.
Informació Girona Art Contemporani (IGAC).
Instituto del Arte Contemporáneo.
NOVA Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona.
Priorat Centre d’Art.
Taller BDN, Badalona.
Unió d’Associacions d’Artistes Visuals.
Xarxa d’Espais de Producció d’Arts Visuals de Catalunya.
Suport Zer01 i 875 adhesions
Relació de professionals:
Cristian Añó Frohilich, sinapsis Laboratori de mediació, CA Tarragona.
Anna Capella, llicenciada en Història de l’Art i membre de l’AMC.
Montserrat Cortadellas, Priorat Centre d’Art.
Pep Dardanyà, director de Can Xalant, Mataró.
Cèlia del Diego, directora del CA Tarragona.
Antoni Jové, coordinador d’exposicions del Centre d’Art la Panera, Lleida.
Morizt Küng, comissari independent.
Teresa Llobet Illa, coordinadora de Roca Umbert, Fàbrica de les Arts, Granollers.
Lluís Llobet i Martí, Centre d’Art i Natura de Farrera.
Victor Lobo, Experimentem amb l’Art.
Bartomeu Marí, director del MACBA.
Jorge Luís Marzo, crític i comissari independent.
Antoni Mercader, historiador de l’art dels mèdia, investigador de la UB.
Ramon Parramon, director d’Idensitat Id.
Rosa Pera, directora de Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona.
Glòria Picazo, directora del Centre d’Art la Panera, Lleida.
Laurence Rassel, directora de la Fundació Antoni Tàpies.
Jordi Ribas, del Centre d’Art Tarragona.
Francesc Vidal, Priorat Centre d’Art.
l'au cal·ligràfica 