l'au cal·ligràfica
Pep Fargas
Audiència de Václav Havel
Qualsevol que es prengui massa seriosament corre el perill de fer el ridícul. Això no passa amb qui sempre és capaç de riure’s de si mateix. V.H.
Txecoslovàquia abans de la desfeta del comunisme. La dissidència es castiga amb la degradació pública, la infàmia i sovint la presó. Václav Havel, víctima ell mateix del sistema, recorre a l’humor sense acarnissament, no fa judicis morals, simplement presenta la realitat des de l’òptica esperpèntica de l’absurd.
Dos homes cara a cara, en una posició inicialment desigual, l’intel·lectual i el proletari, moguts per un interès material i mesquí, esquivar el buròcrata i fugir del fred.
Al final, el baf de la cervesa els agermana.
Sobta la ferotgia amb què Havel critica l’intel·lectual de paper, aquell que s’atrinxera cínicament rera els principis per dissimular la seva covardia.
amb Josep Jou i Pedro Carrizosa
Direcció: Xavier Ruscalleda
Estrena, dissabte, 25 de febrer a les 21 h.
Durant el mes de març*, a la Sala Bulbena, Valls Vells, 11 (Passeig de la Muralla)
Aforament limitat – Assegureu-vos l’entrada trucant al 972261328 i deixeu el missatge.
*Altres dates de representació:
Manifest d’en Pep Torres contra els anys dolents
En Jaume Bach ens fa arribar aquest text extraordinari d’en Pep Torres, un incansable polifacètic, que ha presentat com a darrera i refrescant iniciativa el Miba. Museu d’Idees i Invents de Barcelona, inaugurat durant el 2011 i al qual us recomanem l’assídua visita presencial i també virtual.
Diuen que aquest 2012 tot anirà molt pitjor.
Fins i tot n’hi ha que diuen que al desembre s’acabarà el món.
Tal qual. S’acabat, c’est fini, bye bye; xim pum!
Què voleu que us digui, a mi no m’agrada aquest discurs derrotista,
aquest maleït llenguatge que dia rere dia dinamita qualsevol esperança de futur.
No vull seguir patint pel passat i començar un nou any patint i amb ganes de que s’acabi.
Avui dic prou, i decideixo fer un gir i anar definitivament contracorrent d’aquest sentiment general.
Diga’m inconscient, que no toco de peus a terra o de ser rar per no ser dels qui esperen que algú els hi solucioni la vida.
Avui em comprometo més que mai a tirar endavant pels meus propis mitjans els projectes. Peti qui peti.
Avui em refermo en el compromís de “fer” per comptes de parlar,
i de seguir ajudant altres persones a tirar endavant els seus projectes en la mida de les meves possibilitats.
Ara o mai lluitaré per les meves idees com si el món no s’hagués d’acabar aquest 2012 i aquest fós un gran any.
Serà 2012 el pitjor any de la història de la humanitat?
Doncs mala sort, si és així tots hi haurem de conviure.
Així que si ets dels que prefereixes queixar-te de tot i no moure un dit, tu mateix, queixa’t; però surt d’enmig.
Si pel contrari creus en les teves idees i ho vols intentar: apunta’t al carro.
Gira la teva vida ara mateix i ajuda els altres a fer-ho compartint aquest missatge.
I si s’acaba el món el proper desembre, que ens trobi ben drets i no asseguts al sofà treient-nos els mocs
Pep Torres
3 de gener 2012
Presentació d’Xcèntric. El cinema experimental
Estem molt acostumats a veure cinema comercial, els cinemes Olot n’ofereixen una cartellera convencional; cinema d’autor, que programa el Cine-Club i la Filmoteca; i el cinema documental que s’aplega en la mostra anual olot.doc que dirigeix en Jordi Teis bon coneixedor del gènere.
Ara, per primera vegada a Olot, es podrà veure una sessió de cinema experimental, és a dir, aquell que primordialment exposa la creació artística del seu director sense una pretensió evident d’entretenir l’espectador o documentar algun tema. Àngela Martínez, cap del Departament d’Audiovisuals del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i creadora de l’arxiu Xcèntric, en presentarà una selecció formada per dos curts: Rainbow Dance de Len Lye (1935) i La poulette grise de Norman McLaren (1947) i el documental Fragmentos para una historia del otro cine español d’Andrés Hispano (2010) que explica i clarifica les potencialitats artístiques i poètiques del cinema.
L’Arxiu Xcèntric va néixer a partir de l’exposició sobre cinema experimental «That’s Not Entertainment. El cinema respon al cinema», que va programar el CCCB a finals de 2006, primers de 2007, i aplega més de 700 títols d’aquest tipus de cinema.
La presentació d’Àngela Martínez es podrà veure el proper dissabte 21 de gener, a les 8 del vespre, a la Sala Bulbena.
Us hi esperem!
Quim Domene – Pep Fargas – Xavier Ruscalleda – Joan Serra
Culpables?
Tinc la sensació que aquesta crisi que, deixem-ho clar abans de res, és del tot real i d’abast general, s’està utilitzant de manera descarada per a reconstituir una bona quantitat de negocis i aportar beneficis als de sempre. Perdoneu, però algú ho havia de dir! que diu el personatge d’en Tardà quan posa lletra a a la música de les evidencies.
Tot i que no he cregut mai massa en teories conspiratòries, hi ha un conjunt d’actituds i posicionaments públics que semblen respondre a una estratègia deliberada per crear corrents d’opinió autolesives en amples capes de població i, fins i tot, incidir en l’àmbit més intim de l’ànim personal. Una legió d’opinadors i tertulians omplen les emissores radiofòniques amb discursos catastrofistes que, ja de bon matí, ens situen en una posició d’absoluta impotència en front la magnitud de la tragèdia que significa que el diferencial del deute espanyol respecte a l’alemany arribi més amunt dels 500 punts bàsics!! De cop tothom entén d’economia, cosa que no deixa de ser curiosa quan els economistes fa temps que s’han declarat incompetents en la seva pròpia matèria, i començant pels presentadors estrella de les ràdios públiques i privades godosianes, (de Godó), seguint pels tertulians, els entrevistats, els oients que truquen i els que ho comenten al cafè, clamen a una sola veu que això s’enfonsa, que s’acabat el viure en l’opulència i la disbauxa, i que ens esperen molts anys de misèria i privacions. N’hi ha que fins i tot parlen de la guerra com la única solució a tots els mals.
I podeu pensar: que és que no n’hi ha per tant? Que potser no estem amb l’aigua al coll? Que no és veritat que estem pitjor que mai? Que no és cert que estem pitjor que ningú?
Si sou molt joves, potser sí que mai no heu estat en un context econòmic tan negre, però si teniu més de 40 anys, us asseguro que n’heu passat de molt pitjors, o és que potser no us en recordeu? Pregunteu a casa vostra i segur que algun familiar havia de fer més d’un parell d’oficis per arribar malament a final de mes. Pregunteu quants viatges es feien, on passàvem les vacances, i quants cops anàvem a dinar al restaurant, per posar alguns exemples quotidians. I sobre estar pitjor que ningú, no perdem de vista que això és una crisi financera dels països europeus (diguem-ne opulents), i que el 90% de la població mundial saltaria de contenta amb una situació com la nostra.
Doncs bé, per què aquesta pressió mediàtica? Heu sentit a parlar mai de la por que paralitza? Un amic m’explicava que, aprofitant l’estat de xoc de la població americana després de l’11 S, es van aprovar un seguit de lleis i mesures que mai no s’haurien atrevit a defensar davant d’una opinió pública en estat normal. Per què cada dia hi ha més anuncis de clíniques i mútues privades? Quines empreses estan comprant els edificis de la Generalitat dels que després n’haurem de pagar lloguer? Què hagués passat si el govern tripartit no hagués pagat la paga de Nadal, hagués retingut l’IRPF de la paga no pagada de tots els funcionaris i no el liquidés a Hisenda? Com se’n diu d’això? Apropiació de sou? Presa de pèl? O simplement preparació de l’opinió pública per desactivar el sector públic en benefici dels negocis dels amics?
On és el senyor Fuentes, justicier mediàtic que no en deixa passar cap?On és La Vanguardia (ara en català), que no en perdonava cap a l’anterior govern?
Ah! sí, rebent el premi nacional de la comunicació de mans del Molt Honorable després d’haver-nos convençut, amb els seu sermó matiner, que tot plegat és culpa dels mercats i que, mira per on, els mercats som nosaltres, sí, sí, tu, tots, tothom!! És a dir nosaltres, incloent el 20% d’aturats, els desnonats, els hipotecats fins a les celles i per sempre més, els funcionaris que no cobren i els jubilats que no es poden jubilar, som els culpables d’aquesta crisi profunda.
Fa pocs mesos, el nostre premi nacional de comunicació va fer callar sense contemplacions i amb una mala educació memorable al catedràtic Vicenç Navarro. Doncs bé, si voleu llegir el seu darrer article a El Público, veureu que hi ha altres interpretacions sobre qui són els mercats i de qui és el culpable.
Mentrestant seguirem interpretant el paper del cornut i pagant el beure.
Pep Fargas
Un cap ple de Pedrals
Aquest dissabte, en plena jornada de reflexió, abans de la de contrició i dels quatre anys de penediment, ai las!, en Josep Pedrals va pujar a l’escenari de la Sala Bulbena per fer una autèntica exhibició d’això que en dèiem “la fisicitat del vers“, que va embadalir la concurrència.
Un autèntic devessall de paraules de vassall i de senyor, rodolins rodons rodonets, embarbussaments amb barba i perilla que perilla, rimes i “leyendas”, Gustavo Adolfos i golfos, i una taula de formatges per postres, van fer esclatar un espectador espectarrat: Noi tens el cap ple de Pedrals!
Les activitats a la seu de l’au cal·ligràfica seguiran el dimecres vinent dia 23, a 2/4 de 10 del vespre, amb la projecció de EL LEGADO TENEBROSO de Paul Leni, comentada per Jordi Teis, dins del cicle “Els orígens del terror” que va iniciar Joan Serra la setmana passada.
Us esperem!
Quim Domene – Pep Fargas – Xavier Ruscalleda – Joan Serra
Properes Activitats
Poc a poc, l’Au Cal·ligràfica alça el vol. Després del cicle de debats sobre la ciutat, en els que han participat 12 ponents i un públic variat, ara comencen un seguit d’activitats amb un component menys especulatiu que pretenen animar-vos en aquests moments de crisi convulsa.
No sé si per situar-nos en el context terrorífic que clamen cada matí els tertulians radiofònics, o bé per conèixer com va començar tot plegat, o simplement per passar una bona estona, en Joan Serra Capallera proposa una revisió a tres pel·lícules de terror que, segons ell, haurien definit l’origen del gènere:
HÄXAN / LA BRUJERÍA A TRAVÉS DE LOS TIEMPOS de Benjamin Christensen, comentada per el propi Joan Serra Capallera.
EL LEGADO TENEBROSO de Paul Leni, comentada per Jordi Teis.
VAMPYR de Carl Theodor Dreyer, comentada per David Santaulària.
Les tres sessions es podran veure tres dimecres consecutius el 16, 23 i 30 de novembre, a 2/4 de 10 del vespre a la Sala Bulbena, Carrer Valls Vells, 11 – Passeig de la Muralla, a Olot.
Per trencar la por, el dissabte 19 de novembre a 2/4 de 8, del vespre, al mateix lloc, és a dir, al local social de l’Au Cal·ligràfica es podrà seguir el RECITAL POÈTIC a càrrec de
JOSEP PEDRALS
poeta i recitador nascut a Barcelona l’any 1979, que des de 1997 es dedica a dur la poesia als escenaris, treballant sobretot la sonoritat i la fisicitat del vers. Ha actuat arreu dels Països Catalans i per Europa, Àsia i Amèrica.
Ha desenvolupat espais de poesia en ràdio i televisió (a Catalunya Cultura, Catalunya Ràdio, Icat FM, Ona FM, COMRadio i BTV) i ha col·laborat en espais d’art i cultura de diverses publicacions.
Coordina, amb Ferran Garcia, des de 2002, el cicle de recitals poètics del bar Horiginal de Barcelona des de l’associació HORINAL (Obrador de Recitacions I Noves Actituds Literàries). Escriu un sonet cada dia al diari Ara.
Ha estrenat diverses obres de teatre (entre elles: Estat major, Entremès, Ecs!…) i l’espectacle transdisciplinar Wamba va! (Mercat de les Flors, 2005), creat a vuit mans amb Gerard Altaió, Eduard Escoffet i Martí Sales.
Acaba d’estrenar Els comptes de la lletera, obra de creació desenvolupada amb Jordi Oriol, Carles Pedragosa i Àlex Aviñoa, dins el festival Temporada Alta 2011.
Formà part de la banda de funky-pop Explosion Bikini (1999-2004)
Actualment lidera el grup de pop irònic Els Nens Eutròfics, escrivint les cançons, cantant i tocant el clarinet.
Presentarà: Adrià Pujol Cruells
Us esperem a tots a l’envol de l’Au Cal·ligràfica
Quim Domene – Pep Fargas – Xavier Ruscalleda – Joan Serra.
Olot al punt [de mira] i III (crònica)
Ens cal la identificació d’allò que ens és genuí i l’elaboració d’un relat convincent per transformar la ciutat, però també caldrà molta imaginació i força per aplicar-nos en modificar la realitat.
El tercer debat d’Olot al punt [de mira], el que va tancar el cicle, va comptar amb la participació d’en Josep Quintana, més conegut per Quinto, un home d’un perfil professional molt ampli que abasta des de la gestió cultural a la comunicació audiovisual i que alhora impulsa múltiples iniciatives com ara el Zoomvi (festival de vídeoclips) i el Wevoo (westerns volcànics); la Clara Aulina, pedagoga, vinculada a diverses ONG i moviments socials de la ciutat; en David Santaulària, director de la Sala Zero1, sala municipal d’art contemporani; i en Lluís Riera, pastisser i vinculat també a iniciatives de tipus literari i polític, més que a Olot, a la Garrotxa, com ell mateix va precisar. Els quatre convidats es podrien inscriure en la generació immediatament posterior a la que va fornir els participants de les dues primeres taules, però els temes tractats no van marcar una diferència notable.
A tall d’introducció, David Santaulària va llegir fragments de la entrada [Olot] de la Wikipèdia farcits de tòpics i errades, especialment en la versió en castellà, que a més de fer riure a l’auditori van reiterar l’aspecte més rústic, fins i tot, frik de l’olotinisme ranci. En David es va mostrar sorprès que els amics que el visiten molt sovint abunden en el tòpic: Olot fa olor de llenya, esperava veure pintors a l’aire lliure, … i va concloure la primera intervenció declarant que la ciutat projecta a l’exterior un panorama singular.
En Quinto va sostenir que Olot és un bon lloc per viure. Segons ell, l’aïllament d’Olot l’havia preservat del creixement descontrolat del “desarrollismo” franquista dels anys 60 i 70 que van transformar el cinturó industrial de Barcelona, i especialment el seu Sant Boi natal, en una de les zones més lletges de Catalunya. Quan als anys 80 es van traslladar a Olot, els germans Quintana, trobaven una ciutat fantàstica on es podia jugar al carrer i fer amics amb facilitat.
La Clara Aulina va voler escapar-se dels referents al paisatge i l’art per centrar-se en les persones. Va definir Olot com un poble en el qual s’estableixen un tipus de relacions personals i vinculacions molt de poble, és a dir, molt properes i d’una gran familiaritat. En la seva etapa barcelonina va comprovar que la vida de ciutat era força diferent: s’estranyava que la gent no es saludés en entrar i sortir d’un lloc. Va declarar que la majoria d’olotins, especialment quan són fora se senten orgullosos de ser-ho i que sovint s’abunda en un sentiment identitari amb els gegants com a icona principal.
Lluís Riera va explicar que la seva relació amb Olot s’inscrivia en un binomi d’Amor/Odi de tal manera que tot i que treballava a Olot i que la ciutat era necessària per les seves relacions culturals, professional i polítiques, ell vivia a Batet, i es considerava més garrotxí que olotí. En aquest sentit va concretar que Olot no havia exercit mai la capitalitat i que els centres d’interès turístic són a Batet o Castellfollit. Va inscriure les relacions socials en l’herència de la Catalunya Vella en la qual el feudalisme encara hi perviu i per acabar va definir tres tipus d’olotins: Els que no han sortit mai d’Olot i que encara anirien al Ball Pla, els que han marxat i manifesten el seu orgull d’origen i, finalment aquells que han marxat però tornen, als quals va definir com autèntics herois que volen lluitar contra la ciutat feudal.
En David Santaulària es va mostrar en descord amb la idea que Olot no exercís la capitalitat i, tot i reconeixent que hi ha una proliferació de franquícies que propicien la igualtat entre ciutats, va deixar clar que ell no viuria a Blanes, Lloret o Santa Coloma. Segons ell la ciutat té una altres valors que la fan una ciutat còmoda, però això provoca un efecte negatiu quan desemboca en la dimissió de la societat civil en temes que no siguin genuïnament olotins.
En Quinto va enllaçar amb la controvèrsia poble-ciutat, posant en valor la mida mitjana que permet unes relacions molt més transversals que en les grans ciutats: aquí tots podem tenir amics i coneguts d’àmbits ben diferents dels nostres. Segons ell les relacions amor/odi són consubstancials en les relacions molt properes: és com amb els germans que t’hi enfades més que amb els altres. Va acceptar que potser s’estava perdent un cert tarannà olotí que havien mantingut les generacions anteriors, molt més crítiques i especialment iròniques i va posar d’exemple el Xucu-pà.
La Clara va generalitzar la tendència al comodisme: l’abandó per part dels joves és general, no només olotí. Allò que sí que considera genuïnament olotí és el tancament general que propicia les relacions en grups molt petits.
Riera va valorar la permeabilitat social que havia evidenciat en Quinto i es va posicionar molt aprop de tots aquells que lluiten per una ciutat millor i culturalment més rica que Blanes o Lloret, encara que siguin de generacions anteriors o posteriors. Per en Lluís hi ha però un Olot negre que no podem amagar: hi ha 2 regidors feixistes a de PxC a l’ajuntament, això vol dir que no avancem!
També es va manifestar crític en la pèrdua d’oportunitats i la manca d’una idea de ciutat. Segons ell s’han mort moltes iniciatives per culpa d’aquesta desorientació: PNRM, Fira de Sant Lluc… La solució està en trobar allò que ens és genuí i abundar en una mateixa línia.
En Quinto va intervenir mostrant-se crític amb la necessitat imperiosa de sortir als mapes: es pot ser feliç a Olot sense sortir al Què fem? de La Vanguardia, però si Olot no té l’element catalitzador és perquè políticament no s’hi ha cregut. Segons ell cal dir ben clar, com deia la Tena en la taula anterior, que políticament s’han perdut deu anys. Coincideix amb en Lluís Riera en la necessitat de ser genuí i si transcendeix i surt als diaris, perfecte!.
En David, com a agent cultural, es mostra partidari de les programacions davant dels festivals i més que una pèrdua de 10 anys considera que no s’ha sabut construir un relat convincent per la ciutat, perduts en una mena de política de curt termini que ha aprofitat les oportunitats amb excessiva urgència. Sobre la genuïnitat no entén com es desaprofita el segell mediambiental que propicia el Parc Natural. És aquí on s’hauria d’elaborar el relat, no tant aprofitant el paisatge en si mateix, però si com a marc de la creació d’indústries mediambientals.
Quintana vol deixar clar que s’ha perdut el tren, mai més ben dit, i també l’oportunitat de fer un centre de la ciutat atractiu. Es modifiquen les façanes però no es transforma la vida al barri.
Santaulària coincideix amb Ramon Vilalta que, en la primera de les tres taules, apreciava que la manca de pressupost evitaria segons quins canvis salvatges.
Finalment la Clara Aulina va identificar-se com a veïna del Barri Vell per dir que tothom en parla però que la gent només hi ve els caps de setmana.
A partir d’aquí es va obrir un debat amb tots els assistents que va concloure Domènec Moli: Molt bé, les dotze intervencions de les tres taules han estat clarividents, heu fet un retrat absolutament fidel del que és la ciutat, però ara què? Necessitem imaginació i força per aplicar-nos en modificar aquesta realitat.
Doncs això! Salut i força.
Pep Fargas
Cicle “els orígens del terror” [cinema clàssic]
Conscients de que no tot és teoria i debat, després de les tres taules rodones d’Olot [al punt de mira], des de l’Au Cal·ligràfica ens proposem iniciar un seguit d’activitats culturals de caràcter més artístic obertes a tothom. Per això hem programat un cicle de cinema clàssic en el qual analitzarem els orígens del gènere de terror a partir de tres films imprescindibles:
HÄXAN / LA BRUJERÍA A TRAVÉS DE LOS TIEMPOS de Benjamin Christensen, comentada per Joan Serra Capallera. Dimecres 16 de novembre a 2/4 de 10 del vespre.
EL LEGADO TENEBROSO de Paul Leni, comentada per Jordi Teis. Dimecres 23 a 2/4 de 10 del vespre.
VAMPYR de Carl Theodor Dreyer, comentada per David Santaulària. Dimecres 30 de novembre a 2/4 de 10 del vespre.
Les tres sessions es projectaran al local social de l’entitat, Sala Bulbena, al carrer Valls Vells, 11 (Passeig de la muralla)
Olot al punt [de mira] II (crònica)
Els olotins som rústics? Acrítics? Hem deixat passar massa oportunitats? Hem oblidat el nostre passat?
O bé, vivim en una Arcàdia feliç, el país del “tu rai”, envoltat d’un entorn natural envejable?
Aquest va ser l’eix del debat de la segona taula rodona “Olot al punt [de mira]” que va reunir en Josep Murlà, la Tena Busquets, en Quim Domene i en Luis Gonzalez, i que va centrar la reflexió sobre la ciutat en els aspectes més socials. Si la primera havia plantejat l’estructura urbana, els diversos plans d’urbanisme, l’arquitectura i la relació amb l’entorn, com elements que conformen la manera de ser i, especialment, les oportunitats per un futur aprofitant la singularitat i la qualitat de vida per fer d’Olot una ciutat atractiva per a professionals dels sectors creatius; la reflexió d’aquest segon debat va circular a l’entorn de la personalitat dels olotins i de la validesa dels tòpics sobre el tancament, el ruralisme i la pervivència d’un cert olotinisme.
En Quim Domene va obrir el debat afirmant que, contràriament allò que s’havia dit en aquest mateix espai quinze dies abans, Olot i els olotins són força diferents dels naturals d’altres indrets. Tot i que els tòpics generalitzen i solen portar-nos a l’exageració, el secular aïllament de comunicacions i, fins i tot, la conformació geogràfica entre muntanyes ha fet que el caràcter sigui molt conservador. Va comparar Olot amb Figueres o Vic, ciutats amb les quals històricament rivalitzàvem i que en l’actualitat la seva obertura, ja sigui pel turisme o per les millors comunicacions, les ha situat molt per davant de la nostra especialment a nivell comercial. Sintetitzant va definir el caràcter olotí com a rústic, contraposat al cosmopolitisme d’altres capitals, i va afirmar que aquest tret era extrapolable a Catalunya en general.
La Tena Busquets va manifestar que tenia la sensació de viure en el país del “tu rai”, frase amb la qual els forans reben qualsevol queixa sobre la situació olotina, i va admetre que de fet ella havia “desertat” de la ciutat anant a viure als Hostalets per poder estar molt més a prop de la natura. Tot i que molt probablement aquest “tu rai” manifesta una visió idíl·lica d’Olot i especialment del seu entorn, ella ho viu com la ciutat de “les ocasions perdudes”. S’han deixat passar oportunitats a nivell educatiu o cultural, i no s’ha acabat mai de definir un model de ciutat en el que es valori un desenvolupament integral. Va posar com exemple d’aquesta poca sensibilitat cap al model de ciutat, la incomprensió que va generar la proposta d’en Llorenç Planagumà, candidat d’ICV en les passades eleccions municipals, de construir com a equipament cultural un gran aparcament dissuasiu que facilités l’ús peatonal de la ciutat.
Josep Murlà, va afirmar-se com a olotí de soca arrel el qual està enamorat de la seva ciutat. Va observar que la ciutat d’avui no té res a veure amb la de fa trenta o cinquanta anys, quan ell era petit, i vivia justament en el barri vell que és un dels que més ha sofert els canvis. Va recordar una ciutat i un barri amb una gran activitat de petites fàbriques, tallers i botigues en contrast amb la situació d’abandó actual. De fet, hem abandonat el centre per anar a viure a barris que són urbanitzacions sense cap encant ni condició. Va mostrar-se crític amb la poca voluntat conservacionista dels responsables municipals, afirmant que en els darrers anys s’ha perdut una bona part del patrimoni arquitectònic que podia evocar el nostre passat fabril. Murlà va reconèixer que, al seu gust, era molt millor un Olot de 18000 habitants, més a l’abast i més humà, que l’actual de 35000, que ja el segle passat va haver de fer un gran esforç d’integració de les onades migratòries dels anys 60 i 70, i que ara afronta un nou repte amb la nova immigració.
Luís González va començar per qüestionar la seva representativitat respecte al moviment dels “indignats” i va aclarir que, en tot cas, ell es manifestava per ell mateix. Natural de Bilbao, González va instal·lar-se fa uns anys a la Garrotxa atret pel seu entorn natural, i va viure molt de temps allunyat de la ciutat. Va ser justament, la seva participació en manifestacions contra la guerra d’Irak i especialment en l’ocupació de la plaça Major per part del moviment 15J, que l’hi ha donat l’oportunitat de sentir-se seu aquest espai públic i les relacions que s’hi han viscut. Va afirmar que, al seu entendre, el caràcter dels garrotxins és un caràcter molt poc comunicatiu i especialment tancat a casa seva, que contrasta amb el caràcter basc on el carrer i el bar és el punt de trobada i relació social. Així mateix va constatar com a tret característic la tendència a no voler reconèixer el conflicte, tot i la seva existència, i va explicar com davant una recollida de signatures per tal de fer una reclamació col·lectiva amb els seus veïns, no volien entendre’l literalment, ell encara no parlava el català, per tal de no comprometre’s.
La setmana vinent, el dijous 20, es tancarà el cicle de debats sobre la ciutat amb la darrera d’aquestes taules rodones on participaran
Josep Quintana – Quinto. Gestor Cultural, Comunicador Audiovisual, Dj,…
Lluís Riera – Pastisser, activista cultural
Clara Aulinas – Pedagoga
David Santaularia – Director de la Sala Zero1
L’acte es celebrarà a 2/4 de 10 del vespre a la Sala Bulbena (seu de l’Au Cal·ligràfica) al carrer dels Valls Vells, 11 (Passeig de la Muralla). Us hi esperem!
Pep Fargas
l'au cal·ligràfica 
