l'au cal·ligràfica
Creació
Lluèrnia. Festival del foc i de la llum
by Manel Quintana
El proper 10 de novembre, en ple estiuet de Sant Martí com remarquen els organitzadors, tindrà lloc a Olot un nou festival impulsat per la companyia de teatre PIM PAM PUM Foc, que té el títol de Lluèrnia i el subtítol Festival del foc i de la llum a Olot.
Llegint el seu programa es veu que es tracta d’una proposta modesta, com obliguen les circumstàncies econòmiques, que es concentra en només sis hores i en un espai relativament petit, Puig del Roser i Firalet, i que encomana la seva realització a gent de casa: AOAPIX, Xavier Bayona, Manel Quintana i Maria Camila Sanginés, Julià Carboneras, Toti Toronell, Anna Roca. Gent de casa però de solvència contrastada tot i que molts passin sovint desapercebuts entre nosaltres. La visualització en casa pròpia d’aquests cervells olotins és un primer punt a l’actiu d’aquest nou festival.
Una altre element extraordinàriament positiu que propicia Lluèrnia és la re-orientació de l’activitat de carrer del PIM PAM PUM Foc, que en aquest cas aposta pel foc incandescent com a protagonista de l’espectacle, en una mostra d’allò que se’n diu fer de la necessitat virtut després de l’enduriment de les mesures de seguretat al voltant de la pirotècnia. Pocs grups de diables han sabut fer aquest pas amb l’agilitat i rapidesa que ho ha fet PPPF, fet que configura el seu perfil com una companyia d’espectacles de carrer que no renuncia a la seva identitat, ja que mantindrà el correfoc com una altra possibilitat d’animació però no la única.
Hi ha més punts a l’actiu, perquè tot i la modèstia de la proposta, està pensada i fonamentada en tots i cada un dels seus punts: El foc com l’element natural que estimula l’evolució de l’espècie humana, el seu domini com l’embrió de la tecnologia, la cultura que emergeix i creix al seu voltant, la transmissió del coneixement, la cuina com element de cohesió, la llum com el conreu i domesticació del foc, el símil amb l’hort, les projeccions com l’evolució de les tradicionals ombres xineses, un homenatge pòstum a la bombeta incandescent, l’expressió de llibertat que ha permès la llum amb les projeccions de lasser graffitti a la façana de l’ajuntament, la voluntat de promoure la participació ciutadana amb l’environament de balcons i finestres amb espelmes, i finalment una acció que promet un resultat espectacular: Les llàgrimes de Sant Llorenç.
La relació d’Olot amb el foc és tant evident com ho són els seu volcans, només cal esperar que sigui certa la bonança de l’Estiuet de Sant Martí i que la meteorologia no esguerri la iniciativa. Tant de bo aquesta primera Lluèrnia tingui l’èxit i l’escalf que demana i que es pugui incorporar al nostre calendari anual com la cita cultural d’alta participació ciutadana tal com, salvant les distàncies, la Fête des Lumières a Lyon o el Festival Mapping de Ginebre on s’inspira Lluèrnia.
Pep Fargas. Director artístic de Lluèrnia
Quan bufa el ponent
Una ciutat de les dimensions d’Olot permet viure-la amb molta més intensitat que les grans metròpolis. Aquest és un dels trets característics que em va seduir, ara fa 30 anys, i que va decidir-nos a mi i a la meva família a instal·lar-nos-hi. També és cert que aquí les coses són d’una altra dimensió, més petita, molt menys espectacular però molt més a l’abast, molt més humana. Avui, que comencem a dubtar del creixement pel creixement, que col·lectivament comencem a entendre que ser el primer no vol dir ser el millor, que ser el més ric no vol dir ser el més feliç, la dimensió humana no és només una característica és una virtut, una qualitat cada cop més indefugible.
Cada dia la vida a la ciutat petita ens ofereix moments d’intensitat que serien ben improbables en un altre context: un festival com PNRM no és reproduïble fora d’Olot, la contestació davant el tancament de l’Espai Zer01, l’accessibilitat als responsables polítics, la intimitat en els processos creatius, son escenes no sempre positives però extraordinàriament intenses.
La darrere d’aquestes oportunitats m’ha permès implicar-me en un projecte francament engrescador, amb la modèstia de la dimensió petita, però que mobilitza un munt de conciutadans: la realització d’una sèrie televisiva a la qual hem posat el nom de “Quan bufa el ponent”, aquest mal vent que tot ho escalfa i asseca però que alguns asseguren que és la font d’aquest caràcter adust i tancat que ens atribueix el tòpic. Justament aquesta sèrie voldria ironitzar sobre aquests tòpics, alhora que en clau d’humor compara la visió d’una noia barcelonina, professora substituta a l’Escola d’Art, amb la dels olotins de tota la vida representats per un jubilat de banca, una mestressa de casa, un ramader expert en noves tecnologies, artistes, alumnes de l’escola… “Quan bufa el ponent” també vol explicar algunes diferències dialectals del garrotxí profund i donar a conèixer alguns fets històrics poc coneguts.
Per rodar el capítol pilot s’ha obert un compte a Verkami, una plataforma per facilitar el micro-finançament, on seguint aquest enllaç podreu fer la vostra petita aportació econòmica. Això, que es coneix amb el nom de crowfunding, és també una nova manera d’entendre el compromís i la implicació col·lectiva en el projectes, al marge a més enllà de les dificultats econòmiques del moment.
Us deixo un petit gag de Quan bufa el ponent i us emplaço a l’estrena pública pel proper mes d’octubre al Teatre Principal.
Pep Fargas
TRIFURCA DE TAVERNA
Jubilat. Per fi: repòs, llibertat, lleure, aficions adormides, avorriment, i taverna: la rehòstia en vers, si no fos …………
Una cadena amb un imant a la punta per recollir la bola de ferro del terra. Cal cuidar l’esquena quan es juga a la petanca. Els esforços inútils son això: inútils.
Desprès d’una relaxant migdiada, hom farà la tarde a la taverna. Botifarra i una estona per garlar de collonades. Avui, a la televisió, no han parat de tocar els collons amb els pressupostos. Els polítics d’aquí no hi estan d’acord. Cony, ¡què estrany! Es donen el bec amb els del P.P. i ara s’hi foten de cul.
Fa dies que perdo la partida de botifarra; el company de joc, en Ferran, no en té ni puta idea. Prou que li marco l’arrossegament, però ell va a la seva.
Acabada la partida se li ha revolucionat la llengua. Està cremat com la pipa d’un indi, perquè fa uns dies a Mallorca un jubilat va començar una vaga de fam.
Diu que els catalans vivim en un femer amb merda fins el cul; que no es merda seca ni merda de la muntanya ni merda de caganer nadalenc. Es merda d’espoli, de corrupció, de mentides i de polítics i banquers malparits i …….
Diu que aquest jubilat mallorquí és un beneït que regala un xupa-xup a la premsa i al govern; que la televisió i els diaris necessiten d’aquest tipus d’històries histriòniques per distreure el personal.
S’ha escalfat tot sol i se’l veu un xic exaltat. Segueix dient, amb un to de veu cada cop més alt, que no s’ha de parlar tant, que de garlar, els jubilats en sabem un colló, però que està segur que aquest jubilat mallorquí s’haurà d’empassar la ràbia continguda i vetllar per la seva salut, atès que si no ho fa s’anirà consumint en l’oblit i la desídia.
S’afegeix a la conversa el Manel. Aquest no juga mai; llegeix dos o tres diaris mentre es xarrupa un parell de carajillos i un caliquenyo de Juneda. No parla gaire, per això m’estranya que digui que tot plegat fa un xic de por. Diu que a Grècia un jubilat s’ha suïcidat perquè no estava disposat a acabar com un miserable.
¡ Redéu ! Això enfurisma encara més en Ferran i el galliner tavernari s’esvalota.
Faig un intent d’apaivagament. ¡Llamp de déu!, dic. Tota la vida s’han produït casos semblants. Voleu dir que no en fem un gra massa? Des de sempre hom té la sensació de sentir-se espoliat quan neix, quan estudia i treballa, quan compra i ven, quan riu i estima, quan resa i quan mor, quan ….En Ferran envermelleix com si hagués mastegat un bitxo murcià. S’embala. Fot un cop de puny damunt la taula.
“Nois: estem parlant de fets actuals, evidents i consumats; som un poble que pateix un espoli sistemàtic i crònic; ens estan aniquilant voluntats i possibilitats. Som autèntics zombis encantats i embolcallats en una fastigosa, generalitzada i irreductible corrupció. I ens hi fotem de cul?, ens rebel·lem?, com? Amb manifestacions, concentracions, indignacions, vagues sectorials i fins i tot una vaga general ………..d’un dia. Tot solucionat, oi? I una merda.”
Els espanyols, de tot això en diuen “sainetes de corrala”, confirma en Manel, que hi afegeix: ens tenen calats i saben de quin peu calcem. Arribaran més eleccions i tornarem a fer el mateix de sempre: l’imbècil.
En Ferran fa una escudella barrejada amb en Moragues, els Almogàvers, Macià i Salvador Puig Antic, catalans lluitadors, valents i compromesos.
“Què fotem els jubilats d’aquest país? Tenim la paella pel mànec i ens dediquem a jugar a cartes, a la petanca, a menjar i per si de cas queda alguna espurna d’energia intentem fotre algun clau, no fos el cas que l’aparell es rovellés i s’abotifarrés. Fotem pena, nois, quan tot se’n va en orris, nosaltres, com nens petits, reclamem privilegis i atencions que en justícia no ens corresponen, atès que malgrat tenir drets, no podem tancar els ulls a una realitat que també vam ajudar a construir.
Responc que es absolutament just que gaudim d’un estatus que ens hem guanyat, però els seus ulls semblen estelles de foc i desisteixo.
I ell segueix. “ Es que l’activitat que desenvolupen a Barcelona els iaio-flautes no ens incumbeix?”
A la taverna ja no juga ningú. Algú pregunta de què va això dels iaio-flautes. L’ambient s’està caldejant i prefereixo tocar el dos, no sense deixar la meva opinió: “ Veja’m: m’he jubilat amb una pensió de prop de mil euros, tinc una caseta amb garatge i un tros d’hort, tinc un cotxet que em porta a tot arreu. Soc del Barça i ara la brillem.¡Què cony m’expliqueu, colla de babaus ressentits! Els jubilats estem de puta mare. Tinc amics estratègicament situats, i un fill ben col·locat situat i ben casat, amb una casa que va pagant tranquil·lament, una bona dona i un nen que ara començarà a la universitat, un cocharro que déu ni do i la setmana santa se’n van a Punta Cana amb un creuer. ¡ Cony ! Es qüestió de saber-s’ho muntar i deixar que els que en saben, ho vagin arreglant. Avui tinc a dinar el fill, la dona i el net que es venen a acomiadar abans de fer el viatge. Així és que déu us empari. Adéu.”
-Pare, estem desesperats. Ahir l’empresa es va aprofitar de la nova reglamentació laboral i em van fotre fora de la feina amb una indemnització indecent. M’hauràs d’ajudar a pagar la hipoteca i el cotxe i veja’m si pots moure fils per tal que el nen no hagi de deixar els estudis.
L’endemà hom va fer cap a la taverna amb barretina i un trabuc rovellat que havia utilitzat el seu avi en temps del sometent. A la taverna va circular la falòrnia de que m’havia trastocat. Ningú jugava a la botifarra, i els iaio-flautes de Barcelona tornaven a estar sols en les seves reivindicacions.
Xavier Suescun
olot 15-4-2012
Audiència de Václav Havel
Qualsevol que es prengui massa seriosament corre el perill de fer el ridícul. Això no passa amb qui sempre és capaç de riure’s de si mateix. V.H.
Txecoslovàquia abans de la desfeta del comunisme. La dissidència es castiga amb la degradació pública, la infàmia i sovint la presó. Václav Havel, víctima ell mateix del sistema, recorre a l’humor sense acarnissament, no fa judicis morals, simplement presenta la realitat des de l’òptica esperpèntica de l’absurd.
Dos homes cara a cara, en una posició inicialment desigual, l’intel·lectual i el proletari, moguts per un interès material i mesquí, esquivar el buròcrata i fugir del fred.
Al final, el baf de la cervesa els agermana.
Sobta la ferotgia amb què Havel critica l’intel·lectual de paper, aquell que s’atrinxera cínicament rera els principis per dissimular la seva covardia.
amb Josep Jou i Pedro Carrizosa
Direcció: Xavier Ruscalleda
Estrena, dissabte, 25 de febrer a les 21 h.
Durant el mes de març*, a la Sala Bulbena, Valls Vells, 11 (Passeig de la Muralla)
Aforament limitat – Assegureu-vos l’entrada trucant al 972261328 i deixeu el missatge.
*Altres dates de representació:
Després de la tempesta
Autor desconegut
l'au cal·ligràfica 
