l'au cal·ligràfica
Jam d’escriptura
Text col·lectiu (Maribel Torres)
MARIBEL TORRES
Maribel Torres
CAPÍTOL PRIMER
Desembre del 2025. Ja fa gairebé 3 anys que la Sun Si ha donat un tomb de 180 graus al DESCANS DEL GUERRER. La consultora amb capital xinés i cervell olotí va tenir visió de futur quan va canviar els serveis sexuals purs per serveis familars. Ara ERUPCIONS VOLCÀNIQUES CONTROLADES no només és un negoci que gira milions, sinó que ha rebut la medalla de d’Or de Jasna Gora i estan esperant l’arribada del seu abat.
La Sun Si, que amb el seu màster sap que el servei s’ha de regenerar per no avorrir els clients, té la feixuga tasca de triar el càsting dels que seran els familiars d’aquells camioners que esperen trobar a la Vall d’en Bas el que han de deixar a casa.
La boira arrapada a terra fa més penós el fred. Un grup heterogeni de persones espera que obrin la porta de fusta del casalot de Can Trona, que acull les oficines d’Erupcions Volcàniques Controlades, SL.
– Quina fred!! Redéu- renega un home gran que s’abriga amb una manta sobre les espatlles.
– Brrrr. Passen baixos. Només faltava la boira
– Papa, jo vull anar al col.legi – protesta un nano que no arriba als quatre anys.
– Tu calles i t’esperes – intervé la mare,
– Home! No us fa vergonya portar la mainada a aquestes coses? – crida una dona molt gran que s’arrauleix prop del seu marit
– Sí, què hem de fer? La mainada cobra el doble. Esta quasi tan ben pagat com fer de cunyada
– Ah si mira. Però es clar, m’han dit que la cunyada o el cunyat també han d’oferir serveis sexuals, no?
– La Palmira de cal Marxant diu que no l’hi fa res… sempre ha set una mica “ligera”
El soroll del forrellat de la porta ha fet el silenci entre el grup que de manera espontània improvisa una cua. En Quel Roca, un home alt d’uns 70 ben portats, obre la gran portalada. Va vestit de guarda jurat, i malgrat els anys, presenta un aire xulesc prou consistent.
– A veure!!! Feu-me quatre cues: la mainada, els homes i dones de més de 60 anys, les dones de 40 a 60, i els cunyats i cunyades!! Vinga! Ràpid que no tenim tot el dia!-crida amb autoritat
– Perdona noi – li diu arran de nas una noia alta i ben plantada arrossegant exageradament el “noi” .- saps si per fer de cunyada s’ha de ser del país?
– Nooo, els únics que han de ser del país són els de la cuina.
– Així que si sóc portuguesa puc fer tots els papers?
– Això mateix! – conclou en Roca.
– Però, és clar, jo no cobro el subsidi d’indigènia, així és que no tinc més remei que agafar papers de cunyada
En Roca ha deixat la portuguesa amb les seves reflexions i comença a cridar:
– Com tenim aquestes cues!! Vinga que jo, fa anys, amb menys de mitja hora portava més de 3000 nens a la piscina! A veure si per fer quatre cues hi estarem tot el matí. Collons!
– Senyor Roca, senyor Roca – criden des de la cua de la mainada – els porros els hem de portar nosaltres o els posa l’empresa?
– Les preguntes per l’entrevista! – contesta amb mal humor – els porros i la ratafia us la porteu de casa. Aquí només posem el gel.
Dues dones molt elegants, vestits jaqueta fosc, mitges apretades i talons fins, s’acosten a les cues.
– Bon dia i moltes gràcies pel seu temps. Sóc Martina Feliu, de Haagen Dush Consulting, que hem estat contractats per Erupcions Volcàniques Controlades SL per fer la selecció de personal per la temporada 2025/26. Abans de seguir amb el procés de selecció, vull presentar-los la senyora Sun Si, CEO d’EVCSL i AM de RRHH que els vol dirigir unes paraules.
– Gràcies Martina. EVCSL se sent comprometa amb el seu entorn social i, per això, vol fer una oferta generosa, innovadora i sostenible, generant nous filons d’ocupació accessible per a totes les edats i compatibles amb els subsidis socials. Els volem agrair la confiança que dipositen a la nostra empresa i els demanem només un matí de paciència per sotmetre’s a aquestes breus entrevistes. Estem convençuts que tots els seleccionats acabaran incorporant els valors de la nostra empresa i sentiran allò que es coneix com orgull de marca. Esperen poder comptar amb tots vostès com a col.laboradors de la nostra empresa i els seus serveis. Vostès seran homes si dones eruptius / eruptives.
Després d’aquestes introduccions, en Quel Roca distribueix les cues en quatre sales d’espera diferenciades.
La de la mainada és plena de sofàs. Neveres plenes de pizzes i llaunes de coca-cola, versions evolucionades de la wii, “wii 7.0”
XXXXX
Mihail Foulokski venia de Bilbao amb els ous escaldats, no havia fet parada enlloc per por de quedar-se sense mare. Arrapat al volant, amb els ulls botits, la boca seca, furgava a banda i banda pendent dels radars, havia de ser a casa abans de les nou.
-Mute, mute
L’ull dret li vessava a raig. Va mal llegir Cabrera a Cervera I ja s’hi veia arrapat als mugrons sobre el sofà d’eskai, bevent un cacaolat calent, bavejant de dalt a baix per la Quimeta del Prat barbotejant ¡Mihail, reite, no floris”
MIhail ja veia Vic a la punta del nas. L’avisen pel comunicador que a Torelló la confraria porquesana de Sant Guiu para tot quisqui. Si t’enganxen amb peltrucs de Santiago pagues el doble.
-merda! Què deuen pagar les cues de bou. Són les 8.36. Bracons. Ja arribo
Parada obligatòria. La duana d’Osona està que rebenta. El guàrdia filipí que li controla els assumptes no és enlloc.
– obriu la portella, Mestre
– sóc com d’aquí. Sóc amic d’en SEng, ja m’entens
– t’entenc però no et comprenc, vinga, baixa
Mihail s’empassa un parell de renecs grossos, s’allibera del pitet de Bringston polsant el boto vermell i va baixar enrere fregant la ventrada amb el posapeus lluent de la cabina.
XXXXXXX
Mentre, en una de les casetes, la Sun Si ha regirat tot el mobiliari de la casa principal. Desesperada, surt a buscar l’Armel, la treballadora més antiga de l’empresa, després d’ella. No carbura massa fi, la va contractar perquè havia perdut el subsidi de indigenisme perquè s’havia descobert que les seves arrels olotines havien estat inflades fins a un punt difícilment creïble.
– Armel, Armel, on són les calcetes?
– Les cal…. Què?
– Les calcetes, Armel, calceeeeeetes!
– Ah les calcetes.
– Sí les calcetes
– Però per què vols les calcetes?
– L’abat…
– L’abat?
– Sí, l’abat.
– És de fora, de fora
– O sigui no és xinés
– Bé, no és clar
– O sigui que és fosc?
– És un abat!
– Ja, un abat.
– Armel, tens les calcetes?
– Les xines o les poloneses?
– No les de la mare de Déu de Chestochova
– Ella també porta calcetes?
– Diria que vermelles amb un petit dibuixet groc
– Groc sobre vermell? O vermell sobre groc?
– A on?
– A les calcetes!!
– De qui?
– De la mare de Deu
Desesperada, deixa l’Armel posant en ordre el que ella ha capgirat. Al passadís troba l’Abat, que es passeja per les instal.lacions com aquell que hi ha viscut tota la vida.
– -Senyor abat on té la medalla?
– La medalla de la xina?
– No! no no la medalla de la mare de Déu
– mare de qui?
– d’un senyor vingut de la xina, amic d’un colombià que escombra cada dia l’escala de casa seva i d’un senyor que parla polac i que no es diu Gustau.
– Doncs com es diu?
– Casimir!
– Casimir?
– Sí, Casimir
– Ah en Casimir!
– El mateix
– senyor abat em regala un puru?
– Com el de l’Aramburu?
– El que fuma un puru?
– Senyor abat, senyor abat, que em regala una medalla?
– La medalla d’or
Una llarga pausa transita lentament entre les parets de la casa de putes. Una llarga pausa transita llargament entre les recors de fills de puta. Els fills de puta.
– Els fills de puta!
– Qui? L’abat, en Casimir el senyor del puru o l’Aramburu?- La Sunsi no s’havia adonat que l’Armel seguia la conversa des de la porta, deixant, con sempre, de banda la feina
– -Armel!!!!!!!!. Calla i busca les calcetes!!
– Les calcetes?
– Sí, les calcetes nadalenques
– Cony de la mare de Déu
– El cony de la mare de Déu?
– NO! Les seves calcetes! Sun Si sembla que no siguis, avui!!
De darrera l’espatlla la Sun Si sent la respiració feixuga de l’abat, mentre una escalfor li vibra a la natja dreta
– Així on són les calcetes? – balbuceja l’abat
– De qui?
– Les seves
– Les meves?
– Jo no en pooooorto
– Jo tampoc.
– Doncs m’agraden les calcetes grogues amb unes franges vermelles.
La intervenció inesperada de la mare de deu de chestochova dilueix la tensió sexual entre ells. L’abat separa les mans de l’entrecuix de la Sun Si i es gira com mogut per un resort invisible
– nenaaaaa!
– Abaaaat!.
La Sun Si els veu desaparèixer cap a l’havitació on l’Armel ja ha deixat abandonada del tot l’endreça. Només uns minuts després els gemecs paren i des del passadís es pot sentir amb claredat les veus enfadades dels dos que han acabat ‘intercanvi de fluïts corporals
– Jo tardo més
– Jo soc ràpida
– Doncs no cardarem pas res
– No cardarem, no cardarem, que hem fet fa un moment?
La Sun Si es mira l’Armel, que està recolzada sobre la làmpada de peu del passadís, posant en perill la verticalitat de les dues,
– Una casa de putes és una casa de putes. I els fills de puta són uns fills de puta. Què hi farem!
– Quin Nadal, eh Armel?
– Com Olot enlloc.
– Qui et va parir! Olot, Olot, una merda, un cagarro de merda!
– Avui m’han demanat un “papa polac”
– Uhmmmmmmm! Un papa polac!!!!
– Sí. Ho poses endins, llavors en fora, gires i…
– Un papa polac!!!!
– Quin Nadal!!!
La Sum Si no sent el sospir que ha fet la seva companya, ocupada com està taral.lejant el fum, fum, fum.
– Un papa polac, una hòsita consagrada, el cony de la mare de déu… Sun Si, som tooooootaaaal una casa de putes garrotxina.
– Dos mil vint-i-cinc i La Garrotxa ja és per fi una gran casa de putes.
– La tradició, Sun si, la tradició… el fill de puta del galerista, el fill de puta de l’alcalde, el fill de puta del setmanari… un món ple de fills de puta. Visca les putes!!!
– Feia temps que no feia un papa polac
– Senyores, han vist la mare de deu? – l’abat sortia de l’habitació caminant de genollons. L’Armel se’l va mirar horroritzada.
– Quin Nadal, quin Nadal
– Un papa polac!!!! – es repetia la Sun Si quan al mòbil li va arribar el missatge que l’esperaven a recepció.
xxxxxxxx
A la recepció hi havia una quietud inusual. Sun Si discutia amb el gerent tibetà de RCR si posaven l’arç al mig del llit o en una punta. L’operari especialista en ferro brut era partidari de plantar-lo a al tassa del bidet per allò de la frescor. La mestressa en funcions no estava d’orgues i va imposar per pebrots que l’arbre de fons a l’entrada com feien els habitants d’en Bas cinquanta anys enrere.
A recepció la Cion adjudava un tortellaire a un viatjant de mandarines que volia aprendre d’una puta vegada a fer confitura de cireres d’arboç.
Sun Si no es treia de sobre l’operari de RCR que li volia vendre una transparència a preu de ferro colat, i ella es delia per saber què collons devia estar fent l’abat.
Al saló oriental els de la llar paraven parsimoniosament la taula. Estrenaven faixa blava; a tots els semblava que feien la primera comunió. Un tal Congost va introduir allò del fulard i la insígnia del mora pel àpats oficials. En LI Kou, l’alcalde, estava encantat. Un dels vigilants del pavelló de gel li havia parlat d’un parell d’avis que cantaven cançons tradicionals i va pensar que seria un detall pels 80 anys d’un ex-alcalde que havia revolucionat el pack demogràfic local
XXXXXX
25 de desenmbre del 25. Fosca nit de Nadal
A la casa de putes les putes dormen i els fills de puta pixen per la finestra amb la cara al vent gelat del nord.
Fosca nit de Nadal. Les llàgrimes de la mare de deu mullen la medalla d’or. Ja no portarà mai mes calcetes, ja no sentirà mai mes els llavis humits de l’abat sobre la pell, ja no hi haurà mai més Nadal. Tot per culpa del “papa polac” d’en Quintu.
L’Armel i la Sun Si beuen ratafia estirades al llit.
– No em toquis el meu Quintu!
– A en Quintu només el toca la Maribel, Armel
– L’abat a qui toca?
– Tocar-ho ho toca tot
– Has vist la mare de Deu?
– Despés de veure el papa polac s’ha fet budista.
– Calcetes, la medalla d’or, una mare de deu polaca, un abat calent, rentar els Diners, matar un pollastre, dormir a la palla…. Nadal, cony de Nadal. Nadal, cony de Nadal que m’està donant.
– He apagat els llums, ja han tornat per on han vingut. Només quedem 4 o5 putes garrotxines dormint amb camioners polacs. Tanco el llum?
– Un papa polac!!!!! Quintuuuuuu
A la foscor, la Sun Si sent la respiració entretallada de l’Armel.
– Sun Si, he apagat el llum i m’he tallat els venes.
.
Textos individuals (Joan Serra)
joan serra capallera / abat de jasna gora
Vista general Jam d'escriptura
– Armel? Armel! Armel!!! les calcetes, on tens les calcetes?
– Cal…, què?
– Calcetes Armel, calceeeetes!
– Ah! les calcetes.
– Si les calcetes.
– Però, per què vols les calcetes?
– L’abat…
– L’abat?
– Sí, l’abat!
– Oh! l’abat!
– És de fora, de fora, de fora!
– O sigui no és xinès.
– Bé, no és clar.
– O sigui és fosc?
– No, no és clar.
– Però, no és fosc, no és clar… està bo?
– És un abat!
– Ja, un abat.
– Armel, tens les calcetes?
– Les xines o les poloneses.
– No les de la Mare de Déu de Chestochova!
– Ella també porta calcetes?
– Diria que vermelles amb un petit dibuixet groc.
– Groc sobre vermell? o vermell sobre groc?
– A on?
– A les calcetes!
– De qui?
– De la Mare de Déu.
XXXXXX
– Senyor Abat on té la Medalla?
– La medalla de la xina?
– No!, no! no! la medalla d’or nadalenca.
– La tinc entre les calcetes de la mare de Déu.
– Mare de qui?
– D’un senyor vingut de la xina, amic d’un colombià que escombra cada dia l’escala de casa seva i d’un senyor que parla polac i que no es diu Gustau.
– Doncs com és diu?
– Casimir!
– Casimir?
– Sí, Casimir.
– Ah, en Casimir!
– El mateix.
– Senyor abat, senyor abat, senyor abat que em regala un puru?
– Com el de l’Aramburu?
– El que fuma un puru?
– Senyor abat, senyor abat, senyor abat que em regala una medalla?
– Una medalla d’or.
Una llarga pausa transita lentament entre les parets de la casa de putes. Una llarga pausa transita lentament entre els records de fills de puta. Els fills de puta.
– Els fills de puta!
– Qui? L’Abat, en Casimir, el senyor del puru o l’Aramburu?
XXXXXXXXXXXX
– Armel!!!!!!!!
– Les calcetes!
– Sí, les calcetes nadalenques.
– Cony de Mare de Déu!
– El cony de la mare de déu?
– No! les seves calcetes!
XXXXXXXXXXXXXXX
(l’abat) – així, on son les calcetes?
(sun si) – de qui?
(l’abat) – les seves
(sun si) – les meves?
(l’abat) – jo no en poooorto.
(sun si) – jo tampoc.
XXXXXXXXXXXX
(la mare de dèu de chestochova) – doncs m’agraden les calcetes grogues amb unes franges vermelles
(l’abat) – nena!
(la mare de dèu de chestochova) – abat!
(l’abat) – nenaaaaa!
(la mare de dèu…) – abaaaaaat!
(l’abat) jo tardo més (enfadat)
(la mare de dèu…) jo soc ràpida (enfadada)
(l’abat) doncs no cardarem pas res
(la mare de dèu…) no cardarem! no cardarem! què hem fet ara fa un moment? (enfadada)
(l’abat) sun siiiiiiiiiiii!
(sun si) felació o anal?
XXXXXXXXXXXXXX
Una casa de putes és una casa de putes. I els fills de puta són uns fills de puta. Què hi farem!
(sun si) – Quin Nadal!
(armel) – Com Olot enlloc!
(sun si) – Qui va et va parir! Olot, Olot, una merda, un cagarro de merda!
(armel) – Avui m’han demanat un “papa polac”
(sun si) – Uhmmmmm! Un papa polac!!!!!
(armel) – Sí. Ho poses endins, llavors en fora, gires i…
(sun si) – Un papa polac!!!!!!
(armel) – Quin Nadal (suspir profund)
(sun si) – Fum, fum, fum….
(armel) – Un papa polac, una hòstia consagrada, el cony de la mare de déu… Sun si, som una “toootaaaal” casa de putes garrotxina.
(sun si) – Dos mil vint-i-cinc i la garrotxa ja és per fi una gran casa de putes.
(armel) – La tradició Sun si, la tradició… el fill de puta del galerista, el fill de puta de l’alcalde, el fill de puta del setmanari… un món ple de fills de puta. Visca les putes!!!!!
(sun si) – Feia temps que no feia un papa polac.
(l’abat) – senyores, han vist a la mare de déu?
(sun si) – Quin Nadal!
(armel) – Senyor abat, senyor abat, senyor abat, em fa un petó.
(sun si) – Sí, sí, si…. un petó. Visca! un petó.
(l’abat)- Quin Nadal mare de déu, quin Nadal!!!
(sun si) – Ara matarem un pollastre
(l’abat) – I li tallarem el coll.
(armel) – Quin Nadal, quin Nadal!!!
(sun si) – Un papa polac!
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX
Vint- i cinc de desembre del vint-i-cinc. Nit. Fosca nit de Nadal.
A la casa de putes, les putes dormen i els fills de puta pixen per la finestra amb la cara al vent gelat del nord.
Fosca nit de Nadal. Les llàgrimes de la mare de déu mullen la medalla d’or. Ja no portarà mai més calcetes, ja no sentirà mai més els llabis humits de l’abat sobre la pell, ja no hi haurà mai més Nadal. Tot per culpa d’el “papa polac” d’en Quintu.
(armel) – No em toquis el meu Quintu!
(sun si) – A en Quintu només el toca la Maribel!
(armel) – L’abat a qui toca?
(sun si) – Tocar-ho ho toca tot.
(armel) – Has vist a la mare de dèu.
(sun si) – Després de descobrir el papa polac s’ha fet budista.
Fosca nit de Nadal. Trista nit de Nadal. Freda nit de Nadal. Les putes al llit i el fills de puta… què fan els fills de puta?
(sun si) – M’ha sortit un gra al cul.
(armel) – He trobat la crema per fer lluir els pels del nas.
(sun si) – M’ha sortit un….
(armel) – Sí, sí! ja ho sé, al cul! Quintuuuuuu!
(sun si) – Calcetes, medalla d’or, una mare de déu polaca, un abat calent, rentar el diners, matar un pollastre, dormir a la palla…. Nadal, cony de Nadal. Nadal, cony de Nadal que m’està acabant.
(armel) – He apagat els llums, ja han tornat per on han vingut. Només queden quatre o cinc putes garrotxines dormint amb camioners polacs. Tanco els llums?
(sun si) – Un “papa polac”!!!!!!! Quintuuuuu!
(armel) – He apagat els llums i m’he tallat les venes.
(sun si) – M’he tallat les venes i he deixat els llums oberts, mentre les putes dormen i els fills de puta… oh! els fills de puta.
FI
Textos individuals (Xavier Ruscalleda)
Xavier Ruscalleda
Xavier Ruscalleda
Mihail Foulokski venia de Bilbao amb els ous escaldats, no havia fet parada enlloc per por de quedar-se sense mare. Arrapat al volant, amb els ulls botits, la boca seca, furgava a banda i banda pendent dels radars, havia de ser a casa abans de les nou.
.- Mute, Mute!
L’ull dret li vessava a raig. Va mal llegir Cabrera a Cervera I ja s’hi veia, arrapat als mugrons sobre el sofà d’eskai, bevent un cacaolat calent, babejat de dalt a baix per la Quimeta del Prat barbotejant “Mihail, reiet, no ploris”.
A la Casa del cel hi havia una quietud inusual, Sun-si discutia amb el gerent tibetà de RCR si posaven l’arç al mig del llit o en una punta. L’operari especialista en ferro brut era partidari de plantar-lo a la tassa del bidet per allò de la frescor. La mestressa en funcions no estava d’orgues i va imposar per pebrots que l’arbre fos a l’entrada com feien els habitants d’en Bas cinquanta anys enrere.
A recepció, la Cion adjudicava un tortellaire a un viatjant de mandarines que volia aprendre d’una puta vegada a fer confitura de cireres d’arboç.
Mihail ja veia Vic a la punta del nas. L’avisen pel comunicador que a Torelló, la comfraria porquesana de Sant Guiu para tot quisqui. Si t’enganxen amb peltrucs de Santiago pagues doble.
.- Merda! Què deuen pagar les cues de bou?
Sun-si no es treia de sobre l’operari R dels RCR que li volia vendre una transparència a preu de ferro colat.
Al Saló oriental, els de la llar paraven parsimoniosament la taula. Estrenaven faixa blava; a tots els semblava que feien la primera comunió. Un tal Congost va introduir allò del fulard i la insígnia del moro pels àpats oficials. En Li Kou, l’alcalde, estava encantat. Un dels vigilants del Pavelló de gel li havia parlat d’un parell d’avis que cantaven cançons tradicionals i va pensar que seria un detall pels 80 anys d’un exalcalde que havia revolucionat el pack demogràfic local.
8:36. Bracons. Arribo.
Parada obligatòria. La duana d’Osona està que rebenta. El guàrdia filipí que li controla els assumptes no és enlloc.
.- Obriu la portella, mestre.
.- Sóc com d’aquí, jo. Sóc amic d’en Xeng, ja m’entens.
.- T’entenc però no et comprenc. Vinga, baixa.
Mihail s’empassà un parell de renecs grossos, s’alliberà del pitet de Bringston polsant el botó vermell i va baixar enrere fregant la ventrada amb el posapeus lluent de la cabina. Obrir comportes no era fàcil, la descompressió volia un minut llarg si no volia baixar la poliomelina acidural, i això eren pèrdues. Primera porta. El filtre de poniol a la merda. Segona porta. Gasa de muselina amb esperit de figa de moro. Irrecuperable. .- La mute que em va…
.- Tira, tira. Això put a carn magra.
.- És carn de primera, picada i ben basca.
.- Què cony és això?
.- Cues, cues de vaca genovesa, empeltada de…
.- Porta els papers…
.- Vinga, home, és tard, la mama m’espera.
Amb la punta dels dits
Textos individuals (Pep Fargas)
En Xavier Ruscalleda, en Pep Fargas i en Joan Serra, es varen posar d’acord per desenvolupar diferents fils narratius a partir del guió inicial, la Maribel Torres intentarà donar un cos argumental i narratiu comú. Aquest i els tres post següents, recullen les narracions individuals d’en Pep Fargas, en Xavier Ruscalleda i en Joan Serra, per aquest ordre i, finalment el relat conjunt de la Maribel Torres.
Pep Fargas
Pep Fargas / Càsting
La boira arrapada a terra fa més penós el fred. Un grup heterogeni de persones , espera que obrin la porta de fusta del casalot de Can Trona que acull les oficines d’Erupcions Volcàniques Controlades, S.L.
– Quina fred!! Redéu! – renega un home gran que s’abriga amb una manta sobre les espatlles.
– Brrrr. Passen baixos. Només faltava la boira
– Papa, jo vull anar al col·legi! – protesta un nano que no arriba als quatre anys.
– Tu calles! I t’esperes – intervé la mare, abans no pugui contestar l’home de la manta
– Home! No us fa vergonya portar la mainada a aquestes coses – crida una dona molt gran que s’arrauleix prop del seu marit.
– Sí, què hem de fer? la mainada cobra el doble. Està quasi tant ben pagat com fer de cunyada.
– Ah, sí mira. Però és clar, m’han dit que la cunyada o el cunyat també han d’oferir serveis sexuals, no?
– La Palmira de cal Marxant diu que no li fa res …. sempre ha set una mica „ligera“
El soroll del forrellat de la porta ha fet el silenci entre el grup que, de manera espontània, improvisa una cua. En Quel Roca, un home alt d’uns 70 ben portats, obra la gran portalada. Va vestit de guarda jurat, i malgrat els anys, presenta un aire xulesc prou consistent.
– A veure!! Feu-me quatre cues: La mainada, els homes i dones de més de 60 anys, les dones de 40 a 60, i els cunyats i cunyades!!, Vinga! Vinga! Ràpid que no tenim tot el dia! – crida amb autoritat
– Perdona noi – li diu arran de nas una noia alta i ben plantada, arrossegant exageradament el „noi“- saps si per fer de cunyada s’ha de ser del país?
– Nooo, els únics que han de ser del país són els de la cuina.
– Així que si sóc portuguesa puc fer tots els papers?
– Això mateix! – conclou en Roca
– Però és clar, jo no cobro el subsidi d’indigena, SI, així és que no tinc més remei que agafar papers de cunyada.
En Roca ha deixat la portuguesa amb les seves reflexions i comença a cridar impacient
– Com tenim aquestes cues?!. Vinga que jo, fa anys, amb menys de mitja hora portava més de 3000 nens a la piscina!. A veure si per fer quatre cues hi estarem tot el matí. Collons!
– Senyor Roca, senyor Roca – criden des de la cua de la mainada – els porros els hem de portar nosaltres o els posa l’empresa? – amb aire foteta.
– Les preguntes per l’entrevista! – contesta amb mal humor – els porros i la ratafia us la porteu de casa. Aquí només posem el gel.
Dues dones molt elegants, vestits jaqueta fosc, mitges apretades i talons fins, s’acosten a les cues.
– Bon dia i moltes gràcies pel seu temps. Sóc Martina Feliu, de Haagen Dush Consulting, que hem estat contractats per Erupcions Volcàniques Controlades, S.L. per fer la selecció de personal per la temporada 2025/2026. Abans de seguir amb el procés de selecció, vull presentar-los la senyora Sun Si, CEO d’EVCSL i AM de RRHH que els vol dirigir unes paraules.
– Gràcies Martina. EVSL se sent compromesa amb el seu entorn social i, per això vol fer una oferta generosa, innovadora i sostenible, generant nous filons d’ocupació accessibles per a totes les edats i compatibles amb els SI.
Els volem agrair la confiança que dipositen en la nostra empresa i els demanem només un matí de paciència per sotmetre’s a aquestes breus entrevistes. Estem convençuts que tots els seleccionats acabaran incorprant el valors de la nostra empresa i sentiran allò que es coneix amb el nom d’orgull de marca. Esperem poder comptar amb tots vostès com a col·laboradors de la nostra empresa i els seu serveis. Vostès seran homes i dones eruptius/eruptives.
Després d’aquestes introduccions, en Quel Roca distribueix les cues en quatre sales d’espera diferenciades.
La de la mainada és plena de sofàs, neveres plenes de pizzes, llaunes de cocacola, versions evolucionades de la wii „Wii.7.0“, pantalles 3D, mòbils integrats biònics, capsules d’onanisme sexual, …
Els candidats són convidats a instal·lar-se còmodament i se’ls explica que durant tot el matí seran enregistrats els seus moviments. Es primaran les actituds més passives, els que aconsegueixin embrutir més espai al seu voltant, els que passin de la 10 a. pantalla de la Wii.7.0, i els que puguin engolir més de quatre pizzes.
La de les dones i homes entre 30 i 50 anys és una sala d’espera convencional, i són cridats un a un per una entrevista personal.
– Joan Puig? Bé, díguim, com es veu integrat en la nostra empresa?
– Dona, verà…. Jo havia pensat que puc interpretar bé el paper del veí sorollós, oi?
– Bé, bé…. com ho concreta?
– Doncs miri, amb el temps he anat comprant totes les màquines que fan soroll i molesten als veïns: la segadora, la motoserra per la llenya, la màquina d’aigua a pressió, un equip de só, un filaberquí elèctric…
– Però l’instrumental el posarà vostè?
– Oi, tant!
………………………………
– Em dic Marta Ciuret, jo penso que puc fer molt bé el paper d’esposa cansada del marit, quan arribi el client puc passar-me una bona estona fent morros.
–
Jam d’escriptura (primer intent)
En aquesta primera prova de Jam d’escriptura comptarem amb quatre escriptors: Xavier Ruscalleda, Joan Serra, Maribel Torres i Pep Fargas, dos il·lustradors i en DjQ que a més de la música controlarà el dispositiu audio-visuals (càmeres, projectors, sonorització).
La sessió també servirà com a “prova de càrrega” del nou local social de l’Au Cal·ligràfica, la Sala Bulbena situada al carrer Valls Vells, 11 d’Olot.
Guió de partida
Espai: Hotel Puigsacalm (Can Trona)
Hotel Puigsacalm - Erupcions Volcàniques Controlades
Temps: Any 2025 (hem sortit de la crisi gràcies a la inversió/invasió xinesa)
Situació: El Túnel de Bracons ha estat desdoblat i acull el trànsit de camions de la península ibèrica cap a Europa. L’Hotel Puigsacalm va ser comprat el 2015 per una multinacional del sexe, de capital xinès, que va imposar una direcció/gerència estrangera del senyor Li Kou. El negoci, durant els primers anys va ser un èxit sense precedents que va eclipsar els puticlubs històrics instal·lats a la Jonquera. Els mètodes excessivament clàssics d’en Li Kou: mal tracte de les treballadores, wiski de garrafa, barra americana, i poca llum; van fer entrar en pèrdues el Club, fins que el consell d’administració de la multinacional va demanar a una empresa de consultoria catalana un pla de viabilitat i de re-orientació dels serveis, sota la nova direcció de la senyora Sun Si, una catalana de Torelló de nom Assumpció Pujol, que ha cursat un màster en màrqueting sexual a la Universitat de Shanghai, disposada a implementar les innovacions necessàries per tornar a ser líders del sector.
Vies de relat:
1. Els clients camioners/res busquen alguna cosa més que sexe: ambients familiars, festes i menjars ètnics.
2. La reproducció acurada d’ambients familiars obre un filó d’ocupació entre els garrotxins: senyores i senyors de més de 60 anys per fer de sogres o mares, pares i avis del camioner/ra, adolescents que actuïn com els fills, senyores o senyors per reproduir l’esposa o el marit. Càsting entre els garrotxins per a llogar personal.
3. El sexe no té un paper preponderant i sol ser servit per la senyora o senyor que interpreta el paper de la cunyada o del cunyat.
4. Visita de L’Abad de Jasna Góra, monestir catòlic polac, que acull la famosa Marededéu de Czestochova i que ha decidit donar un premi al puti club per la seva reproducció dels ritus familiars nadalencs, adreçats als camioners polacs. (dormir a la palla, rentar els diners, menjar específic, cançons especials…)
5. Sessió de treball de la consultoria per redactar el pla de viabilitat.
l'au cal·ligràfica 