l'au cal·ligràfica
Multimèdia
Lluèrnia. Festival del foc i de la llum
by Manel Quintana
El proper 10 de novembre, en ple estiuet de Sant Martí com remarquen els organitzadors, tindrà lloc a Olot un nou festival impulsat per la companyia de teatre PIM PAM PUM Foc, que té el títol de Lluèrnia i el subtítol Festival del foc i de la llum a Olot.
Llegint el seu programa es veu que es tracta d’una proposta modesta, com obliguen les circumstàncies econòmiques, que es concentra en només sis hores i en un espai relativament petit, Puig del Roser i Firalet, i que encomana la seva realització a gent de casa: AOAPIX, Xavier Bayona, Manel Quintana i Maria Camila Sanginés, Julià Carboneras, Toti Toronell, Anna Roca. Gent de casa però de solvència contrastada tot i que molts passin sovint desapercebuts entre nosaltres. La visualització en casa pròpia d’aquests cervells olotins és un primer punt a l’actiu d’aquest nou festival.
Una altre element extraordinàriament positiu que propicia Lluèrnia és la re-orientació de l’activitat de carrer del PIM PAM PUM Foc, que en aquest cas aposta pel foc incandescent com a protagonista de l’espectacle, en una mostra d’allò que se’n diu fer de la necessitat virtut després de l’enduriment de les mesures de seguretat al voltant de la pirotècnia. Pocs grups de diables han sabut fer aquest pas amb l’agilitat i rapidesa que ho ha fet PPPF, fet que configura el seu perfil com una companyia d’espectacles de carrer que no renuncia a la seva identitat, ja que mantindrà el correfoc com una altra possibilitat d’animació però no la única.
Hi ha més punts a l’actiu, perquè tot i la modèstia de la proposta, està pensada i fonamentada en tots i cada un dels seus punts: El foc com l’element natural que estimula l’evolució de l’espècie humana, el seu domini com l’embrió de la tecnologia, la cultura que emergeix i creix al seu voltant, la transmissió del coneixement, la cuina com element de cohesió, la llum com el conreu i domesticació del foc, el símil amb l’hort, les projeccions com l’evolució de les tradicionals ombres xineses, un homenatge pòstum a la bombeta incandescent, l’expressió de llibertat que ha permès la llum amb les projeccions de lasser graffitti a la façana de l’ajuntament, la voluntat de promoure la participació ciutadana amb l’environament de balcons i finestres amb espelmes, i finalment una acció que promet un resultat espectacular: Les llàgrimes de Sant Llorenç.
La relació d’Olot amb el foc és tant evident com ho són els seu volcans, només cal esperar que sigui certa la bonança de l’Estiuet de Sant Martí i que la meteorologia no esguerri la iniciativa. Tant de bo aquesta primera Lluèrnia tingui l’èxit i l’escalf que demana i que es pugui incorporar al nostre calendari anual com la cita cultural d’alta participació ciutadana tal com, salvant les distàncies, la Fête des Lumières a Lyon o el Festival Mapping de Ginebre on s’inspira Lluèrnia.
Pep Fargas. Director artístic de Lluèrnia
Quan bufa el ponent
Una ciutat de les dimensions d’Olot permet viure-la amb molta més intensitat que les grans metròpolis. Aquest és un dels trets característics que em va seduir, ara fa 30 anys, i que va decidir-nos a mi i a la meva família a instal·lar-nos-hi. També és cert que aquí les coses són d’una altra dimensió, més petita, molt menys espectacular però molt més a l’abast, molt més humana. Avui, que comencem a dubtar del creixement pel creixement, que col·lectivament comencem a entendre que ser el primer no vol dir ser el millor, que ser el més ric no vol dir ser el més feliç, la dimensió humana no és només una característica és una virtut, una qualitat cada cop més indefugible.
Cada dia la vida a la ciutat petita ens ofereix moments d’intensitat que serien ben improbables en un altre context: un festival com PNRM no és reproduïble fora d’Olot, la contestació davant el tancament de l’Espai Zer01, l’accessibilitat als responsables polítics, la intimitat en els processos creatius, son escenes no sempre positives però extraordinàriament intenses.
La darrere d’aquestes oportunitats m’ha permès implicar-me en un projecte francament engrescador, amb la modèstia de la dimensió petita, però que mobilitza un munt de conciutadans: la realització d’una sèrie televisiva a la qual hem posat el nom de “Quan bufa el ponent”, aquest mal vent que tot ho escalfa i asseca però que alguns asseguren que és la font d’aquest caràcter adust i tancat que ens atribueix el tòpic. Justament aquesta sèrie voldria ironitzar sobre aquests tòpics, alhora que en clau d’humor compara la visió d’una noia barcelonina, professora substituta a l’Escola d’Art, amb la dels olotins de tota la vida representats per un jubilat de banca, una mestressa de casa, un ramader expert en noves tecnologies, artistes, alumnes de l’escola… “Quan bufa el ponent” també vol explicar algunes diferències dialectals del garrotxí profund i donar a conèixer alguns fets històrics poc coneguts.
Per rodar el capítol pilot s’ha obert un compte a Verkami, una plataforma per facilitar el micro-finançament, on seguint aquest enllaç podreu fer la vostra petita aportació econòmica. Això, que es coneix amb el nom de crowfunding, és també una nova manera d’entendre el compromís i la implicació col·lectiva en el projectes, al marge a més enllà de les dificultats econòmiques del moment.
Us deixo un petit gag de Quan bufa el ponent i us emplaço a l’estrena pública pel proper mes d’octubre al Teatre Principal.
Pep Fargas
Després de la tempesta
Autor desconegut
l'au cal·ligràfica 
