Gàrgola

AMB L’ESGLÉSIA HEM TOPAT

Sembla que un grup, potser d’antics creuats de Crist o vés a saber si són membres de la congregació dels miracles, han aixecat el crit al cel perquè a la nostra biblioteca se’ls ha acudit recomanar com a lectura del mes – el març normalment es dedica a temes religiosos – , uns volums dedicats a l’ateisme i el laïcisme.

Al cel no se sap si hi ha arribat, el crit, però a alguns llocs de la terra sí i ha provocat unes certes reaccions. Primer cal dir que la polèmica és sana sempre. Gràcies al contrast d’opinions s’han aclarit moltes coses i se n’han emmerdat unes quantes més. Del silenci mai no en surt res. De què es queixaven la bona gent? Essencialment, dedueixo que per un costat els dolia que en el si d’una societat que durant molts anys fou – tant si et plau com no – , de disciplina obligada clarament catòlica-romana-cristiana, sortís una entitat casi paramunicipal a invitar a llegir textos clarament apòstates, en lloc de recomanar, com seria normal ( per a ells) els edificants textos històrics que ha protagonitzat al llarg dels anys la santa mare església. Hauria, sens dubte, estat més edificant invitar els infants, i no tant, a conèixer la història dels papats quan enviaven les seves tropes sota els estendards eclesiàstics a matar infidels a terres llunyanes. O quan perseguien la bruixeria i rostien pobra gent ( no se sap de cap bruixot adinerat) a vegades, quasi sempre, deliciosament tocada de l’ala. O quan varen sofregir tot el poble càtar utilitzant per a reconèixer-los aquella màgica fórmula de: “mateu-los i Déu ja els triarà”. En el camp de les idees podríem parlar de les teories sobre el masclisme delirant i el feminisme que en ple segle XXI encara estan vigents, o sobre les declaracions ex-càtedra, o sobre el control de la natalitat predicada pel sant pare de Roma, en països on moren 10.000.000 de nens cada any de fred, de fam i de mosques… Aquestes sí que són històries realment exemplars i cristianes. No cal anar tan lluny, molts encara tenim memòria de com portaven els purpurats, senyors d’aquesta terra, a Franco sota pal·li, de com Pius XII beneïa els canons de Mussolini… Podríem allargar aquesta llista de greuges, sempre contra els pobres, però hi ha una història innegable que encara explica més l’autèntica realitat del paper de les religions: a mesura que el fanatisme religiós (de qualsevol religió) ha anat reculant en el si d’algunes societats, aquestes han anat guanyant en allò que és realment important: llibertat. El fet és que en aquells grups humans on l’esperit religiós s’imposa pel cim del laïcisme, encara segueixen immersos en l’edat mitjana, edat d’ombres i silencis de la qual sortosament vàrem sortir aviat farà quaranta anys. Només si la gent és capaç de conèixer i triar, si és lliure, el sentit del civisme, el respecte per TOTS els altres, assoleix un paper protagonista en la vida dels pobles. La imposició de qualsevol religió és el retorn a les cavernes.

A més aquesta intransigència és una manca de respecte envers els llibres i els escriptors que els fan possibles. Cap llibre és dolent si el que el llegeix està format i té criteri. No existeixen mals llibres sinó mals lectors. I això només s’evita des del coneixement. Algú ha dit que el dret a la vida és el més important de l’home. Discrepo. El dret a la llibertat porta implícits tots els drets. Si tens llibertat vol dir que tens dret a viure, a pensar, a llegir… Els ocells, dins la gàbia, també gaudeixen del dret de viure i ja ho veuen, de què els serveix? La gàbia de la religió ha de tenir les portes ben obertes si vol subsistir. Calen catòlics que coneguin què és el laïcisme i l’ateisme i el mahometisme i el budisme… si no no són creients… són autòmats.

La notícia d’aquesta trifulga m’ha arribat per via oral, per la qual cosa desconec qui va tirar la primera pedra contra la iniciativa de la biblioteca. Espero, sincerament, que no sigui ningú a qui per qüestions del càrrec se li suposin coneixements i sentit comú. Ja està prou desacreditada la classe dirigent d’aquest país per altres qüestions perquè a més es fiqui en aquests jardins.

moli

Zer01: Una desaparició sense sorpresa

Tinc sobre la taula papers que han vist la llum arran de la supressió de la sala Zer01. Estic al·lucinat. Creia, sincerament, que després de més de trenta-cinc anys de democràcia, el mapa ideològic i cultural dels diferents protagonistes polítics i socials, estava més que definit. Fora de tot dubte. Entenc el rebuig, la tristesa, el disgust… no entenc que, a aquesta alçada de la travessia, aflorin mostres d’estranyesa o d’incomprensió. La gent conservadora, quan governa, el primer que elimina és allò que a la llarga sap, i ho sap molt bé, que li costarà el càrrec i recolza allò que no li portarà cap maldecap. Conservador equival a adorar Vayreda i criminalitzar Tàpies. Ja m’enteneu. I no li doneu més voltes, no es tracta de cap malifeta atribuïble a algú determinat. Ningú no és culpable d’aquestes decisions. És un fet que es produeix automàticament, com un acte reflex que forma part de l’ADN d’aquesta gent. Absolutament imparable. Només cal consultar la història – antiga i moderna – on trobarem molts exemples com el de  l’església romana, catòlica i apostòlica, paradigma del conservadorisme, que en ple segle XX mantenia encara un índex de llibres prohibits – tenir-los i llegir-los – , on hi ha els títols més importants dels pensadors humanistes més avançats. O les cremes sistemàtiques de llibres per part dels bàrbars de tots els temps. Persecucions de bruixes n’hi ha hagut a manta. Si a tot això hi afegim el ritual propi de les nostres regidories de cultura, de tots els signes, que el primer que fan quan assoleixen el mandat, és desmantellar tot el que han fet les anteriors, doncs no sé que us provoca tanta sorpresa.

La posició més honesta seria respectar les obres anteriors (que en el seu dia els coetanis tampoc entenien) i recolzar els que aprofundeixen en nous camins perquè aquesta és la direcció que ens pot treure dels actuals atzucacs culturals. El progrés, precisament, és allò que espanta els conservadors. Són ben conscients que les idees avançades al seu temps proposen noves fórmules que els costaran, a la curta o a la llarga, la cadira. A nivell mundial, estem ara mateix assistint a un d’aquests espectacles que es donen molt de tant en tant. Un canvi de concepte de societat. La lluita entre els que creuen que cal apuntar cap a un nou cicle i els que busquen desesperadament tornar a velles maneres que han demostrat abastament que ja no són operatives. Els governs conservadors que porten les regnes d’aquesta sorprenent Europa, estan eludint qualsevol reforma a fons i van posant pedaços a pantalons que ja no tenen costures. Aquesta postura es pot extrapolar a tots els estadis: culturals, polítics, socials… Al senyor Esteve tot allò que no entén el molesta. Tot el zel d’aquest senyor es limita al camp del calaix. I posar els diners per davant de qualsevol altra consideració porta a lluitar per conservar la botiga tal com està i perseguir qui vulgui anar més lluny. Sobretot s’ha de destruir allò que atenta contra les seves conviccions… no fos cas que…

És evident que no es tracta d’estalviar dos euros per ciutadà. Per assolir aquest dineral hi ha mil solucions. Per exemple: encara els del club de futbol no deuen pagar ni un duro per utilitzar el camp municipal. Però l’esport no molesta, al contrari. Mentre insulten l’àrbitre no pensen en res més. I són molts vots. En canvi els quatre deliciosament tocats de l’ala que es dediquen a buscar nous corrents estètics… són quatre vots. I som tan tocats de l’ala que omplim papers mostrant estranyesa per aquesta manera tan fàcil, com punyent, d’estalviar.

Heu vist l’inefable PP català (?) a qui  ha proposat eliminar de la llista de subvencionats? A Òmnium Cultural. És d’una lògica esclafadora. Quan tot falla a la societat només li queden les institucions des d’on neixen les idees. Si aquestes són anorreades, als conservadors els queda llarga vida. Us adoneu de a qui apunten les més dures retallades? Universitats, ensenyança, recerca… entre altres. Dels nius on descansen els vells elefants de la política, els estómacs agraïts, els companys de viatge sense bitllet: senat, consells comarcals, diputacions…, també se’n parla… però no patiu, l’aigua no arribarà al mar. Diuen els més vells que les crisis, com les serps, només mosseguen els que van descalços.

Lamento que aquesta situació hagi perjudicat a un amic sensible, rigorós i conseqüent com en David. Va intentar plantar una llança a Flandes – llegeixis Olot – , i no pot ésser. Lamentaria que això l’obligués a abandonar. Però ho entendria. Cada dia és més àrid el paisatge de la creació a Olot, com per a renunciar a les seves iniciatives.

Trobo que mai s’ha de deixar, per cap concepte, de celebrar la trobada anual pessebrística. Seria com trair la tradició i això no es pot ni imaginar. Però que aquesta sigui la més important aportació artística del curs, defineix perfectament on està situada aquesta ciutat en el camp de la creació.

moli

A propòsit d’una carta oberta del senyor Esteve Roure sobre l’edifici del nou arxiu municipal

Tinc una predisposició absoluta per entendre i acceptar l’opinió, el criteri, els raonaments de qualsevol persona que comenci amb un “jo penso…” o “jo crec…”, “jo opino…”, “em sembla que…” En canvi l’experiència i la història m’han fet taxativament escèptic davant aquelles asseveracions que pretenen dictar judici sobre fets determinats amb intencionalitat de fer de jutge infalible. Els santpares de Roma s’equivoquen. Durant cinc cents anys mantingueren que el mon no era rodó. I en tantes i tantes altres coses. I això que parlen urbi et orbi. Fins i tot el rei s’equivoca quan diu que la justícia és igual per a tothom. I ja veieu, són gent ben ensenyada i assessorada. També es varen equivocar, i de quina manera, aquells prohoms de la burgesia catalana que edificaren els seus palauets a l’eixample barceloní i un dia es varen anar a queixar, en comissió, a l’ajuntament de que s’estava construint un edifici que desvalorava la zona i els seus esplèndids nous habitacles. Apunti: era Gaudí que aixecava la Pedrera. Com també ens vàrem equivocar els empordanesos quan als anys quaranta i cinquanta fèiem mofa, literal, de l’obra de Dalí, o els francesos quan menyspreaven els impressionistes, o els homes del neandertal quan acollonaven al tocat de l’ala que feia grafits a les parets de les seves coves… Sempre, sempre ens equivoquem quan fem de jutges. Només hi ha un jutge inapel·lable, inexorable, irrecusable: el temps. Mai, que consti en el llibre de la història, els habitants d’aquest planeta hem sabut establir una relació de comprensió amb l’obra dels creadors coetanis… sobre tot la d’aquells que caminen uns passos per davant: alguns pintors, músics, escultors… arquitectes, perquè no? Sí que hem entès i moltes vegades sobrevalorat aquelles manifestacions que encara que realitzades en aquests temps pertanyen al passat. I, cregui, el llibre de la història, el temps, mai les ha posat ni en els museus, ni en les pinacoteques, ni els catàlegs dels edificis a salvar. Podem dir això no ens agrada. Faltaria més. Podem dir penso que aquest edifici… sempre limitant-nos a expressar un sentiment que és el màxim a que podem aspirar. Això, a més és un acte de valentia, que si surt be, és per presumir-ne. Ara parlar amb termes absoluts de profanació, pecat, sacrilegi, disbarat, degradació…, sense esperar el veredicte de la història, el temps, em sembla una temeritat inacceptable. Tenim moltes i moltes experiències. Però en posaré d’exemple una de molt recent. A les darreries del segle passat, la bona gent, els advocats dels pobres i els savis de vilatriste ens vàrem, ja veu que m’hi poso, estripar els vestits davant les terribles barbaritats que un jovent “marginal i mal educat” estava pintant, sobre les parets provisionals i no tant de les ciutats, uns impresentables grafits. La majoria justificava la presó pels autors. Avui estan als museus i les busquen les galeries. Perquè? Doncs perquè aquelles pintures explicaven un temps i una societat. I als museus i als llocs on es serva la nostra història, només hi entren aquelles obres que com a primer requisit són testimoni d’un temps i d’una societat. Aquestes obres, a la fi, ens ofereixen la possibilitat de resseguir el rastre del nostre pas sobre aquest planeta. Ja sigui literatura, arts plàstiques, música, urbanisme, arquitectura… finalment aquesta és la seva raó d’esser. A través d’aquestes disciplines artístiques és possible llegir el passat. Fitxis que em guardaré prou de dir si a mi m’agrada o no l’edifici del Puig del Roser, entre altres coses perquè això és el de menys. Les opinions es donen i per això no valen res. El temps, el temps, té ara la paraula. Sí que em permeto donar-li un consell: vagi, encara que sigui amb els ulls embenats, a l’arxiu, vostè, que estima aquestes coses, tindrà ocasió de veure unes instal·lacions fabuloses. Més de les que mai podíem haver somiat heure a la nostra ciutat. I si res més no, veurà que el contingut justificaria qualsevol continent… si és que calgués. Cregui’m, esperem el catàleg de l’any 3000 per a qualificar l’obra. Per cert, mentre tant, s’ha fitxat que cada dia es veu més ferro per aquests mons de deu, com element de construcció? Una altra cosa és si el seu rebuig és perquè la nova fàbrica ens amaga aquell temple de la cultura, el respecte i el humanisme que és la plaça de braus. Si és aquest el cas, no he dit res.

Moli