//
Arxius

democràcia

This tag is associated with 11 posts

Les ocasions perdudes

Al número 381 de l’Avenç – Juliol/Agost 2012 – es pot trobar un article d’en Jordi Borja, versió ampliada d’una conferència que l’autor va dictar l’any passat en el Congrés de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, que al meu entendre és un impagable exemple d’honestedat i un repàs argumentat a l’etapa històrica de la transició, que m’ha fet pensar en la necessitat d’un major activisme polític, social i cultural, si no volem viure la sensació inevitable d’haver perdut l’ocasió, un cop més, de trencar definitivament amb un passat oligàrquic, que s’entossudeix a reaparèixer en formats diversos: cas Palau, Bankia, corrupció política i judicial, desmantellament de l’Estat del Benestar. Elements que posen en evidència la feblesa democràtica.

L’honestedat de l’autor, un dels urbanistes més lúcids sobre la Barcelona actual, queda palesa ja des de la introducció, on justifica el seu subjectivisme lògic per la implicació directe que va tenir en episodis ben definitius d’aquella transició, quan ell era el responsable de Política Municipal i Moviment Popular del PSUC. Borja es pregunta: Era possible anar més enllà en la recuperació democràtica als ajuntaments? Va ser una manca d’audàcia renunciar a plantejaments més rupturistes? i reconeixent que encara ara en manté els dubtes, es nega a la resposta de blanc o negre: “la realitat és grisa” i confessa “no és però el canvi que volíem: pensàvem que tot just s’iniciava un procés transformador en tots els àmbits de la vida col·lectiva. I, ara, ens trobem amb una regressió de la democràcia que ens ha portat trenta anys enrere”.

El repàs no deixa res al tinter i, poc a poc, t’adones que la nostra història, potser és comú a la història de tots els pobles, ha estat una successió  de renúncies, d’actituds (excessivament) prudents, d’ocasions perdudes per fer el pas definitiu cap una societat autènticament republicana, igualitària, que ha afeblit els sectors socials que, amb la seva mobilització, haurien de garantir el poder democràtic.

La memòria històrica, més ben dit, l’oblit de la història de la lluita anti-franquista durant la guerra i la dictadura, ha estat una decisió planificada pels governants, des de la transició fins ara. L’Argentina, Xile i altres països amb passats negres com el nostre, han sabut afrontar amb molta més valentia la inevitable tasca de la recuperació de la memòria i l’exigència de responsabilitats. Una negació sistemàtica de la veritat que estem pagant i pagarem molt cara. Borja posa com exemple d’aquesta connivència amb el passat franquista l’estat actual de la judicatura, els mitjans de comunicació, l’episcopat i les sectes ultres de l’Església, la cúpula empresarial i la força del PP, hereu directe del franquisme, que està encapçalant el govern més regressiu i reaccionari després de la dictadura.

En aquest moments, que la crisi de valors està arribant a límits realment impensables, quan es manlleven impunement drets i conquestes socials que han costat segles de conquerir, els hereus del franquisme continuen alimentant la minoria econòmica que roba directament els diners públics, emparats en la impunitat que els garanteixen uns tribunals corruptes i, finalment, són aplaudits pels poders mediàtics a sou.

Les ocasions perdudes han de servir per prendre consciència de la imperiosa necessitat de mobilització, d’entendre que com diu la cançó: “som molts més dels que ells volen i diuen” i que tenim una gran força més enllà dels vots a les eleccions. Per començar caldria recordar, com fa l’autor, els tres eixos en que es basava la lluita popular antifranquista:

1. La llibertat de les persones, és a dir, els drets polítics i civils iguals per a tots.

2. Els drets socials i econòmics, que es fan efectius mitjançant polítiques públiques.

3. El dret d’autodeterminació dels pobles de l’Estat.

Només el primer s’ha acomplert i encara parcialment, el segon i el tercer queden encara pendents al calaix de les ocasions perdudes. Depèn de nosaltres, de la nostra capacitat transformadora, de la voluntat de fer extensiva una actitud valenta d’indignació i reclamació de responsabilitats als nostres governants, de la implicació solidària en els moviments socials, de l’exigència de transparència de l’administració, del desenvolupament d’actituds crítiques que busquin més enllà dels eslògans polítics o mediàtics, depèn de nosaltres, que exercim de ciutadans i ciutadanes compromesos. Us ben asseguro que això fa molta por al poder com demostra abastament la història de la lluita antifranquista que es vol amagar.

Pep Fargas

AMB L’ESGLÉSIA HEM TOPAT

Sembla que un grup, potser d’antics creuats de Crist o vés a saber si són membres de la congregació dels miracles, han aixecat el crit al cel perquè a la nostra biblioteca se’ls ha acudit recomanar com a lectura del mes – el març normalment es dedica a temes religiosos – , uns volums dedicats a l’ateisme i el laïcisme.

Al cel no se sap si hi ha arribat, el crit, però a alguns llocs de la terra sí i ha provocat unes certes reaccions. Primer cal dir que la polèmica és sana sempre. Gràcies al contrast d’opinions s’han aclarit moltes coses i se n’han emmerdat unes quantes més. Del silenci mai no en surt res. De què es queixaven la bona gent? Essencialment, dedueixo que per un costat els dolia que en el si d’una societat que durant molts anys fou – tant si et plau com no – , de disciplina obligada clarament catòlica-romana-cristiana, sortís una entitat casi paramunicipal a invitar a llegir textos clarament apòstates, en lloc de recomanar, com seria normal ( per a ells) els edificants textos històrics que ha protagonitzat al llarg dels anys la santa mare església. Hauria, sens dubte, estat més edificant invitar els infants, i no tant, a conèixer la història dels papats quan enviaven les seves tropes sota els estendards eclesiàstics a matar infidels a terres llunyanes. O quan perseguien la bruixeria i rostien pobra gent ( no se sap de cap bruixot adinerat) a vegades, quasi sempre, deliciosament tocada de l’ala. O quan varen sofregir tot el poble càtar utilitzant per a reconèixer-los aquella màgica fórmula de: “mateu-los i Déu ja els triarà”. En el camp de les idees podríem parlar de les teories sobre el masclisme delirant i el feminisme que en ple segle XXI encara estan vigents, o sobre les declaracions ex-càtedra, o sobre el control de la natalitat predicada pel sant pare de Roma, en països on moren 10.000.000 de nens cada any de fred, de fam i de mosques… Aquestes sí que són històries realment exemplars i cristianes. No cal anar tan lluny, molts encara tenim memòria de com portaven els purpurats, senyors d’aquesta terra, a Franco sota pal·li, de com Pius XII beneïa els canons de Mussolini… Podríem allargar aquesta llista de greuges, sempre contra els pobres, però hi ha una història innegable que encara explica més l’autèntica realitat del paper de les religions: a mesura que el fanatisme religiós (de qualsevol religió) ha anat reculant en el si d’algunes societats, aquestes han anat guanyant en allò que és realment important: llibertat. El fet és que en aquells grups humans on l’esperit religiós s’imposa pel cim del laïcisme, encara segueixen immersos en l’edat mitjana, edat d’ombres i silencis de la qual sortosament vàrem sortir aviat farà quaranta anys. Només si la gent és capaç de conèixer i triar, si és lliure, el sentit del civisme, el respecte per TOTS els altres, assoleix un paper protagonista en la vida dels pobles. La imposició de qualsevol religió és el retorn a les cavernes.

A més aquesta intransigència és una manca de respecte envers els llibres i els escriptors que els fan possibles. Cap llibre és dolent si el que el llegeix està format i té criteri. No existeixen mals llibres sinó mals lectors. I això només s’evita des del coneixement. Algú ha dit que el dret a la vida és el més important de l’home. Discrepo. El dret a la llibertat porta implícits tots els drets. Si tens llibertat vol dir que tens dret a viure, a pensar, a llegir… Els ocells, dins la gàbia, també gaudeixen del dret de viure i ja ho veuen, de què els serveix? La gàbia de la religió ha de tenir les portes ben obertes si vol subsistir. Calen catòlics que coneguin què és el laïcisme i l’ateisme i el mahometisme i el budisme… si no no són creients… són autòmats.

La notícia d’aquesta trifulga m’ha arribat per via oral, per la qual cosa desconec qui va tirar la primera pedra contra la iniciativa de la biblioteca. Espero, sincerament, que no sigui ningú a qui per qüestions del càrrec se li suposin coneixements i sentit comú. Ja està prou desacreditada la classe dirigent d’aquest país per altres qüestions perquè a més es fiqui en aquests jardins.

moli

Zer01: Una desaparició sense sorpresa

Tinc sobre la taula papers que han vist la llum arran de la supressió de la sala Zer01. Estic al·lucinat. Creia, sincerament, que després de més de trenta-cinc anys de democràcia, el mapa ideològic i cultural dels diferents protagonistes polítics i socials, estava més que definit. Fora de tot dubte. Entenc el rebuig, la tristesa, el disgust… no entenc que, a aquesta alçada de la travessia, aflorin mostres d’estranyesa o d’incomprensió. La gent conservadora, quan governa, el primer que elimina és allò que a la llarga sap, i ho sap molt bé, que li costarà el càrrec i recolza allò que no li portarà cap maldecap. Conservador equival a adorar Vayreda i criminalitzar Tàpies. Ja m’enteneu. I no li doneu més voltes, no es tracta de cap malifeta atribuïble a algú determinat. Ningú no és culpable d’aquestes decisions. És un fet que es produeix automàticament, com un acte reflex que forma part de l’ADN d’aquesta gent. Absolutament imparable. Només cal consultar la història – antiga i moderna – on trobarem molts exemples com el de  l’església romana, catòlica i apostòlica, paradigma del conservadorisme, que en ple segle XX mantenia encara un índex de llibres prohibits – tenir-los i llegir-los – , on hi ha els títols més importants dels pensadors humanistes més avançats. O les cremes sistemàtiques de llibres per part dels bàrbars de tots els temps. Persecucions de bruixes n’hi ha hagut a manta. Si a tot això hi afegim el ritual propi de les nostres regidories de cultura, de tots els signes, que el primer que fan quan assoleixen el mandat, és desmantellar tot el que han fet les anteriors, doncs no sé que us provoca tanta sorpresa.

La posició més honesta seria respectar les obres anteriors (que en el seu dia els coetanis tampoc entenien) i recolzar els que aprofundeixen en nous camins perquè aquesta és la direcció que ens pot treure dels actuals atzucacs culturals. El progrés, precisament, és allò que espanta els conservadors. Són ben conscients que les idees avançades al seu temps proposen noves fórmules que els costaran, a la curta o a la llarga, la cadira. A nivell mundial, estem ara mateix assistint a un d’aquests espectacles que es donen molt de tant en tant. Un canvi de concepte de societat. La lluita entre els que creuen que cal apuntar cap a un nou cicle i els que busquen desesperadament tornar a velles maneres que han demostrat abastament que ja no són operatives. Els governs conservadors que porten les regnes d’aquesta sorprenent Europa, estan eludint qualsevol reforma a fons i van posant pedaços a pantalons que ja no tenen costures. Aquesta postura es pot extrapolar a tots els estadis: culturals, polítics, socials… Al senyor Esteve tot allò que no entén el molesta. Tot el zel d’aquest senyor es limita al camp del calaix. I posar els diners per davant de qualsevol altra consideració porta a lluitar per conservar la botiga tal com està i perseguir qui vulgui anar més lluny. Sobretot s’ha de destruir allò que atenta contra les seves conviccions… no fos cas que…

És evident que no es tracta d’estalviar dos euros per ciutadà. Per assolir aquest dineral hi ha mil solucions. Per exemple: encara els del club de futbol no deuen pagar ni un duro per utilitzar el camp municipal. Però l’esport no molesta, al contrari. Mentre insulten l’àrbitre no pensen en res més. I són molts vots. En canvi els quatre deliciosament tocats de l’ala que es dediquen a buscar nous corrents estètics… són quatre vots. I som tan tocats de l’ala que omplim papers mostrant estranyesa per aquesta manera tan fàcil, com punyent, d’estalviar.

Heu vist l’inefable PP català (?) a qui  ha proposat eliminar de la llista de subvencionats? A Òmnium Cultural. És d’una lògica esclafadora. Quan tot falla a la societat només li queden les institucions des d’on neixen les idees. Si aquestes són anorreades, als conservadors els queda llarga vida. Us adoneu de a qui apunten les més dures retallades? Universitats, ensenyança, recerca… entre altres. Dels nius on descansen els vells elefants de la política, els estómacs agraïts, els companys de viatge sense bitllet: senat, consells comarcals, diputacions…, també se’n parla… però no patiu, l’aigua no arribarà al mar. Diuen els més vells que les crisis, com les serps, només mosseguen els que van descalços.

Lamento que aquesta situació hagi perjudicat a un amic sensible, rigorós i conseqüent com en David. Va intentar plantar una llança a Flandes – llegeixis Olot – , i no pot ésser. Lamentaria que això l’obligués a abandonar. Però ho entendria. Cada dia és més àrid el paisatge de la creació a Olot, com per a renunciar a les seves iniciatives.

Trobo que mai s’ha de deixar, per cap concepte, de celebrar la trobada anual pessebrística. Seria com trair la tradició i això no es pot ni imaginar. Però que aquesta sigui la més important aportació artística del curs, defineix perfectament on està situada aquesta ciutat en el camp de la creació.

moli

La crisi i la por, o viceversa

 Por mucho que se niegue, la crisis europea ya no es sólo económica,es profundamente moral, cultural y política. Josep Ramoneda,

El País, 27/02/2012.

He decidit començar aquests escrit amb aquests extret de l’article de Josep Ramoneda per subratllar que aquells que vulguin comprendre que passa ara mateix, han de sortir del raonament exclusivament econòmic i economicista per explorar altres àrees i disciplines. En Ramoneda no ha pas fet curt, diu “profundament moral, cultural i política”.

Es clar que hi ha una crisi econòmica que és ben real. Però, ja comencem a intuir que la cosa no acaba pas aquí, falten peces, amb l’economia sol no arribem a comprendre ben be que passa. És pertinent parlar de desconcert.

Des de fa dies que sento a explicar al crisi o bé en termes psicològics o be en termes lingüístics. Es a dir, sentint algunes persones – i parlo de persones del carrer però també de polítics i mediàtics – hom pot arribar a tenir la sensació que la crisi és una qüestió de si en parlem poc o en parlem massa. De si som optimistes o pessimistes.  Per alguns, semblaria, que la crisi és qüestió de que en parlem massa – que jo crec que ja és veritat que en parlem massa, però encara més, s’en parla massa…malament, a deshora i enfocant aspectes laterals. Semblaria, si els fem cas, que la qüestió és no parlar-ne gaire que ens fa venir mal rotllo i ens deprimeix les ganes de gastar. Pura tàctica de l’estruç, cap sota l’ala i esperar que passi. No se vosaltres però a mi ja m’he trobat diverses vegades que algú em diu “ si et plau no parlem d’això” .  Una reacció de por : negar. Per altres, és una qüestió de ser optimistes. O de ser positius. No cal dir que ser positiu és un bon consell per afrontar aquesta crisi…i qualsevol altre cosa, per exemple, fer un ou ferrat. Si heu de fer un ou ferrat, us ho recomano vivament, feu-lo amb optimisme que us sortirà millor. En aquesta mateix bloc, fa dies es va publicar un escrit en el que el seu autor declarava que havia decidit afrontar la crisi treballant més i millor. Home, felicitats ! El treball sempre donà resultats però – i aquí volia arribar – adonem-nos que encara no hem començat a parlar de la crisi en si, de la seva forma, de les seves característiques, del seu moviment, de la seva gènesi i devenir. De les múltiples preguntes punyents que l’envolten i que avui – d’aquí el títol de l’escrit – ens fa por parlar.

Tot això es molt legítim, es clar, però lateral. Perquè a copia de preguntar-nos si en parlem massa o en parlem poc, de si som optimistes o pessimistes, ens arrisquem a acabar  creient que tot això és la substància d’aquesta crisi. I no, no ho és. Aquells que vulguin desenvolupar una comprensió substantiva d’aquesta crisi, hauran d’incorporar a les seves equacions una variable que no és pas econòmica, és de l’anima humana : la por, que alguns diuen, que és el major repte dels humans.

Avui, hi ha por a saber la veritat que intuïm punyent. Aquesta, si em permeteu la brometa, és una crisi de por. La por en si no és pas dolenta, com tot allò que forma l’ésser que som, si hi és per alguna cosa hi és. Ja és més perillós deixar-se dominar per la por. La por no acceptada i projectada cap a fora. En el món professional en el que jo em moc, ho sabem : la por negada et domina, la por sabuda, fins es pot convertir amb força i determinació. La por és un avisador, la por és un toc d’atenció. Com dir : desperta que això va de debò.

Es per la por que hem de veure les actituds de les que he començat parlant com a estratègies d’evitació, més que cap altra cosa. Es clar que l’optimisme pot ser genuí i que tenir una persona sincerament optimista al costat, a més d’agradable, és una bona ajuda. Però, no us deixeu enganyar, no és or tot el que llu. Hi ha molt d’optimisme que només es una vestidura presentable per la por. Us ho dic jo, que en aquest cas, sé de què parlo : guardeu-vos dels falsos optimistes perquè us arrisqueu a que us facin creure que no passa res. I sí que passa, fins comença a sortir als media, tan mediatitzats pels seus propietaris.

Capítol a part, mereixerien aquells a qui s’ha anomenat “els indignats” que segur que tenen molts defectes però no pas aquest. Els indignats han anat més enllà de la por. I s’han atrevit a mirar i a dir. Malgrat la parcialitat dels seus plantejaments i les seves mancances és un bon punt de sortida : qui esta indignat és que té dignitat. Després de la indignació, la lluita per la dignitat.

Així, doncs, per travessar la por, és imprescindible que deixem d’amagar l’ou – l’ou d’abans, si l’amaguem com el podem ferrar amb optimisme ?

Ens hem de fer les preguntes adequades i assajar respostes. Una d’important per mi, és com hem arribat fins aquí, a un deute no ja impagable sinó unes quantes vegades impagable? – com ens va explicar el catedràtic Niño Becerra en un Torín ple fins a la bandera, vaig trobar remarcable que hi hagués tanta gent – i tan variada ! – un divendres al vespre disposats a sentir una xapa sobre estructura econòmica i males notícies.

Ens faria entendre moltes coses. Les preguntes possibles i necessàries però son moltes més. L’ou més amagat, però, son les relacions de poder. Qüestió ara mateix tan crucial com quasi tabú i desapareguda de quasi tots els debats de més impacte públic. Qui exerceix, realment, i es beneficia ara mateix del poder, ara que veiem que als polítics algú els marca el pas? Aquesta crisi és un símbol que ens explica com hem viscut. I ni que sigui per passiva, ens pregunta com hem de viure i a què ens podem agafar que sigui de fiar. Aquesta crisi, s la qusl es refereix en Ramoneda, és plena de lliçons per aquells – ni tots, ni la majoria, només els més intrèpids – que les vulguin escoltar. Hem viscut llargament en l’immobilisme – sobretot en l’ambient polític – i això per compensació de forces – allò que se’n diu la llei del pèndol – anuncia una  transformació, potser, gran i dràstica. Aquesta crisi canviarà la faç del món, molt més enllà del que la caterva materialista s’atreveix a imaginar.

L’optimisme, si només és optimisme sense fonament en la comprensió del present, sense tenir els peus ben posats a terra, és molt banal i potencialment perillós. L’optimisme de veritat només és pot sustentar sobre una visió que encara que sigui dura i faci por, ens puguem fiar de la seva veracitat i així prendre decisions correctes. Si no sabem, com podem prendre decisions i assajar solucions ?

Només hi ha una classe de problemes que no tenen solució : els que no acceptem que tenim. Tot té solució si ens hi encarem, és a dir, si ho mirem de cara. Es l’hora dels atrevits, dels que s’atreveixen a mirar la cara de la por. Que més enllà de la por, hi ha premi : nosaltres mateixos, la nostre condició humana lliure i formosa, la meravellosa aventura de caminar les nostres veritats sobre aquesta terra i sota aquest sol.

 Cordialment,

Xavier Planagumà Soler,

PNL-Coach, nen etern, recol·lector de consciencia,sanador de l’ànima, aprenent d’alquimista, caminant còsmic i home.

Xavier Planagumà presenta el “Colectivo Burbuja”

Crec que es molt significatiu i que es interessant perquè s’expliquen les coses de forma molt diferent al que es comú als mèdia, per be, que es un punt de vista cada cop més corrent en aquests espai de llibertat que son algunes zones de la Xarxa. Van emergint dos discursos, l’oficial – mèdia i institucions – i el popular – el carrer i la xarxa. Aquí es fa evident la distancia entre uns i altres.

Desitjo que el trobeu interessant.

Comunicado de (re)fundación de Colectivo Burbuja

Conscientes de la manipulación informativa a la que estamos siendo sometidos, la degradación de las condiciones de vida de la población y la falta de democracia en la organización y funcionamiento del Estado a todos sus niveles, un grupo de personas surgido de la interacción espontánea en las redes sociales hemos decidido crear una comunidad a la que hemos denominado Colectivo Burbuja (en adelante C\B) y cuyos objetivos son:

1. Informar.

La sociedad está sometida a una brutal manipulación informativa. Los medios de comunicación están controlados por las mismas élites político-financieras que controlan el Estado, la banca y las grandes empresas. Sistemáticamente se oculta la información a la población sobre la auténtica realidad de la crisis y se sesga la que se ofrece con el fin de favorecer los intereses de esas élites.

Como somos conscientes de que sin información no es posible la libertad ni la democracia C\B ha decidido desarrollar un medio de información alternativo, para lo que utilizará los siguientes medios:

-Un canal de radio por Internet, que comenzará a funcionar de forma inmediata, y en el que tendrán voz todas las organizaciones independientes del aparato del Estado que quieran participar.

-Difusión de libros electrónicos gratuitos escritos por miembros y colaboradores de C\B.

-Entrevistas a personalidades del mundo intelectual que igualmente manifiesten su independencia de pensamiento.

-Reuniones presenciales informativas y de debate, organizadas tanto en forma de asambleas como de conferencias formales.

2. Actuar, creando una comunidad de ayuda mutua.

Somos plenamente conscientes de la degradación que están sufriendo las condiciones de vida de buena parte de la población y del abandono que muchas personas están sufriendo por parte de un Estado cada vez más insensible y centrado en la autoprotección de las élites que detentan realmente el poder. Para ello creamos una comunidad-red de ayuda mutua en que los miembros y simpatizantes de C\B realizarán las siguientes actividades de forma totalmente gratuita:

-Orientación jurídica a las personas en una situación económica insostenible: desahucios, créditos impagados, embargos, quiebras de pequeños empresarios…

-Orientación laboral a las personas que van quedando en paro o cuyos pequeños negocios han fracasado.

-Orientación a los pequeños ahorradores ante la agresividad de las entidades financieras que amenaza con hacer perder los ahorros de millones de personas al invertir en los productos recomendados por estas entidades, que ya no velan por los ahorros de sus clientes sino por sus comisiones y los intereses de la élite político-empresarial.

Más adelante, cuando los medios de C\B lo permitan, nuestra intención

-Crear un banco de alimentos

-Crear un servicio de microcréditos sin intereses.

-Crear servicios médicos de atención primaria, según el Estado vaya abandonando a amplias capas de la población, con la colaboración de profesionales y organizaciones del sector sanitario.

3. Luchar por la democratización del Estado.

Vivimos en una grotesca pantomima de democracia, en que una élite controla los partidos políticos y a través de ellos el poder. Los votantes sólo tienen la oportunidad de refrendar lo que previamente los partidos han decidido. Tampoco existe la separación de poderes. Sabemos que sin auténtica democracia no son posibles ni la libertad ni una mayor igualdad, por lo que la consecución de la democracia forma parte de los objetivos básicos de C\B. Para ello llevaremos a cabo una labor informativa a través de los medios descritos anteriormente y en estrecha colaboración con otros grupos que persigan objetivos similares. También colaboraremos y promoveremos cualquier tipo de acción y movilización pacífica para presionar hacia la consecución de estos objetivos.

Reforma o revolució laboral

En plena crisi econòmica i amb un atur desbocat que supera el 21% de la població activa, les receptes dels analistes que els governs volen sentir, el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, recomanen més retallades socials, rebaixa de salaris, reforma de les pensions (vol dir rebaixa) i sobretot reforma laboral. En poques paraules: que la crisi la paguin els més dèbils. No hi fa res que totes les mesures que s’han pres fins ara hagin estat tan injustes com inútils. Els nostres governs, europeu, espanyol i català, segueixen escoltant únicament les veus dels economistes dels mercats és a dir, els economistes que cobren de les entitats financeres que són les que realment han entrat en crisi i que, d’una o altra manera, han estat salvades pel diner públic després que fracassessin les seves maniobres especulatives, a casa nostra majoritàriament vinculades a la bombolla immobiliària.

foto: Jaume d'Urgell

Ara, el cavall de batalla, és allò que en diuen la reforma laboral. Es tracta d’un eufemisme per abordar un seguit de propostes que redueixin els drets laborals dels treballadors, facin més fràgils i precaris els contractes i retallin les prestacions d’atur i les pensions. La justificació de tot plegat és que amb aquestes condicions les empreses generaran molt més treball i així disminuirà l’índex d’atur. Però em temo que és una falsedat o una falsa expectativa; els mals del teixit productiu del nostre país són molt més profunds, i no es poden resoldre amb quatre mesures per tal de competir amb mercats laborals llunyans però molt més precaris, que sempre podran competir amb salaris més baixos, contractes més fràgils i moltes menys garanties laborals.

Sense voler esmenar la plana als sindicats, els quals han quedat francament desbordats davant la tràgica situació, em sembla que cal encarar les relacions laborals des d’un escenari molt diferent i amb unes perspectives radicalment canviants. Tampoc crec tenir la solució definitiva, i encara menys m’agradaria caure en el tòpics que dibuixen els treballadors espanyols com a ganduls, poc productius i mal preparats, com sembla que la senyora Angela Merkel ens vol vendre per justificar les retallades. Porto un cert bagatge en el terreny sindical, i la veritat és que el tema m’interessa prou com per encetar un seguit de reflexions que promourien, no una reforma laboral, si no una autèntica revolució laboral.

Primerament em sembla que la tradició judeo-cristiana que considera el treball com una redempció dels pecats “et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”, que diu el Gènesi, no ajuda gaire a veure que allò essencial en una empresa, un taller, una fàbrica o una oficina, és la consecució de l’objectiu pel qual s’ha constituït, ja sigui la fabricació de productes o la prestació de serveis. Encara que ens pugui semblar estrany, anar a treballar no és sinònim, o no hauria de ser sinònim, d’anar a patir. És més, en els treballs ens ho hauríem d’anar a passar bé i sentir-nos satisfets de la feina feta.

Així mateix, sembla que després de tants anys de dictadura les estructures piramidals han quedat enquistades en les empreses: la sentència “el cap sempre té la raó” no ajuda a la consideració que la responsabilitat en el producte final d’una empresa és, o hauria de ser, compartida per a tots i cada un dels treballadors, des de qui obre la porta fins a qui dirigeix el laboratori d’innovació.

En una de les assemblees del indignats de la Plaça Catalunya de Barcelona, vaig captar una frase al vol, que no per ingènua resultava menys incontestable: “si repartim la feina tots en tindrem”. És evident que si tenim un 20% atur i cada un dels assalariats aporta una cinquena part del seu treball, reduint el seu horari i salari en una cinquena part, l’atur s’acaba amb quatre dies. Ja sé que no pot ser tan fàcil i ja he dit que el plantejament és ingenu, però no podem dir que no sigui una una via de solució  per resoldre el drama de l’atur.  A més, sembla que hi han experiències en aquest sentit que han donat resultats notables, com la setmana laboral de 35 hores a França i la seva incidència immediata en la rebaixa de l’index d’atur, o els orígens de la Cooperativa Eroski, per posar un parell d’exemples citats per l’Arcadi Oliveres.

Hi ha encara un seguit d’iniciatives que semblen menors i que podrien impulsar aquesta profunda revolució laboral com ara la racionalitat dels horaris: escalant l’entrada i la sortida s’evitarien embussos i col·lapses en el transport, la inútil prolongació de la jornada laboral: la qual sembla que té una relació inversament proporcional amb la productivitat (som el país d’horaris més llargs i d’una productivitat absolutament irrisòria), la conciliació familiar: no té cap sentit, i a més resulta nefast per la rendibilitat educativa que les escoles hagin de romandre obertes en funció dels horaris laborals dels pares, la participació democràtica en les decisions que marquen el futur de l’empresa, l’incentiu a la innovació de participativa reconeixent-ne l’autoria,  la participació econòmica en els beneficis, l’orgull de marca…

I naturalment i principalment, la formació continuada com una inversió per al treballador i per a l’empresa. Avui és molt més fàcil l’accés a la formació on-line i es poden personalitzar els currículums de manera que cada la formació pot ser la més idònia en cada moment i per a cada treballador. Cal però el canvi de mentalitat que pot fer canviar l’objectiu de l’empresa (a França algunes empreses productores de reactors  nuclears s’estan especialitzant en el desmantellament de les centrals a ran de la crisi del Japó), i que ben segur pot canviar les funcions dels seus treballadors i la seva situació en l’organigrama de producció diverses vegades durant tota la vida laboral.

El repte real, que ho és a totes les revolucions, és el canvi de mentalitat. Hem de passar d’admirar des de la distància les tècniques revolucionàries d’empreses com ara Google, o Apple, de les quals s’han mitificat les relacions laborals, per entendre que si la democràcia, la participació, la imaginació, la creativitat i la responsabilitat entra a la nostra empresa, haurem fet el primer pas d’aquesta imprescindible revolució.

Pep Fargas

 

És l’hora del compromís

Bé, ha arribat l’hora de la veritat. Fins ara la indignació ens ha aplegat en una catarsi col·lectiva de centenars de milers de ciutadans i ciutadanes, i ha generat adhesions de tota mena tal com ha demostrat l’èxit de convocatòria de la manifestació del passat diumenge. Davant d’una situació injusta, especialment si ens afecta amb menor o major mesura, resulta fàcil posar-se d’acord en denunciar-la, i tot i que ens ha costat anys, hem arribat al convenciment individual que val la pena sortir al carrer per formar part d’un col·lectiu que comparteix la mateixa opressió i que s’identifica en la mateixa queixa. Només per això, per haver-nos aixecat del sofà, aquest moviment dels indignats ja ha estat una autèntica revolució.

Val a dir que, contràriament a allò que els mitjans de comunicació convencionals ens han volgut fer creure, els acampats han desplegat a més de les tendes i els eslògans enginyosos una autèntica bateria de debats, alguns d’ells d’una ingenuïtat esparverant, però d’altres molt aprofundits,  amb la participació de figures del món acadèmic, cultural i econòmic, que en un ambient assembleari de respecte a totes les opinions, han anat posant ordre a la reivindicació d’una regeneració democràtica, a l’exigència de responsabilitats als veritables culpables de la crisi, al repartiment equitatiu del treball i del temps, a la consciència del compromís ètic individual per una nova política, i en definitiva a la reformulació dels valors comuns del context contemporani.

Però ara, desmantellats els campaments és l’hora del compromís, és l’hora de passar a l’acció, i aquí les unanimitats ja no seran possibles, fins i tot, no seran desitjables.  Perquè la única manera d’aconseguir allò que ara en diem la intel·ligència col·lectiva és amb la compilació de les més diverses aportacions en un espai col·laboratiu comú. Les Tecnologies de la Informació i el Coneixement, que des dels seus inicis han estat estretament lligades a aquest moviments contestataris, poden aportar les estratègies de la innovació oberta, el 2.0, el coneixement compartit, i la creació col·lectiva propiciant un laboratori viu, un living lab social que allunyi el col·lectiu ciutadà de la massa manipulable, estúpida i acrítica.

Malgrat les contradiccions, les acusacions d’obscures infiltracions i d’apropiació indeguda de l’essència revolucionària del moviment indignat, van sorgint diverses iniciatives com ara la que proposa un referèndum, a l’estil de les Consultes Sobiranistes, pel proper  15 d’octubre, la curiosa reclamació de la quota individual de la sobirania popular en les votacions del Congrés que s’aplega sota el nom de Democracia 4.0 , o una clàssica vaga general que fa empal·lidir d’enveja a les centrals sindicals, per posar alguns exemples.

De moment, qualsevol iniciativa aixeca un bon grapat d’adhesions i una bona part de crítiques. El repte estarà en la intel·ligència i claredat de la crítica, i sobretot en la capacitat d’integrar-la en el disseny i desenvolupament de les propostes majoritàries, enriquides amb les aportacions de les minories. Aquesta dinàmica, a la qual poden ajudar substancialment les TIC, serà una prova de foc pels nous valors democràtics que vol promoure aquesta revolta ciutadana. No serà fàcil, però canviar el món és una feina llarga, feixuga i apassionant.

Pep Fargas

Per què vaig abandonar ApG

Els darrers 8 anys he estat col·laborant amb el grup comarcal Alternativa per a la Garrotxa en la seva vessant més municipal a Olot. Vaig abandonar aquesta tasca el passat mes de novembre.

He deixat passar les recents eleccions per no interferir, ni que fos mínimament, en els resultats. Però vull fer pública, ara, la meva reflexió per a tots aquells que m’hi sabien i no he tingut l’oportunitat d’explicar-los els motius pels quals m’hi vaig afegir l’any 2002 i n’he plegat el 2010.

La idea d’una política de proximitat amb totes les persones dels municipis de la comarca em va semblar prou important com per dedicar-hi el meu esforç. La política, un terme, un fet,  tan desprestigiat aleshores, i tan malmès i indignant avui!.

Preteníem una altra manera de funcionar, diferent dels altres grups que es presentaven a les eleccions locals; preteníem ser assemblearis o sigui que la democràcia començava pel propi grup, per així poder traslladar millor les nostres propostes als ciutadans. Però, ah noi,  el grup estava format per persones i només si aquestes tenim una gran qualitat, en forma d’humilitat, generositat, rigorositat, racionalitat i capacitat de treball, enfront de la visceralitat i l’afany de protagonisme, es poden assolir  nivells satisfactoris en els objectius. En el nostre cas aquestes qualitats positives no hi eren, per això el grup ja es va començar a desmembrar al cap de poc, després d’haver aconseguit 9 regidors en el conjunt de pobles de  la comarca. Val a dir que els resultats obtinguts en la consecució de la democràcia interna, des del meu punt de vista, han estat nuls.

Durant l’any 2010, segon any d’estar en l’equip de govern de la ciutat d’Olot, la feina i les responsabilitats  eren  tantes i les possibilitats humanes de fer-les, tan escasses, que ens vàrem conjurar per buscar noves persones per enfortir el grup i així poder concórrer amb garanties a les properes eleccions. Entre l’octubre i el novembre passats, no només no s’havia enfortit el grup, sinó que encara s’havia desmembrat més, motiu pel qual, vaig deixar de treballar-hi, però no me’n vaig desvincular definitivament.

Alternativa per a la Garrotxa Olot, si ha aconseguit quelcom en el treball municipal, ha estat gràcies als propis regidors, no pas a la labor d’equip, com es pretenia. Tampoc hem aconseguit contactar amb la ciutadania i mantenir-la informada i corresponsabilitzada, tal com eren els nostres objectius inicials.

Va ser després, quan persones amb qui havia estat treballat en el si d’Alternativa, varen tenir una deriva cap a altres grups que s’han presentat a les darreres eleccions, quan vaig decidir que no valia la pena dedicar més esforços per materialitzar aquest noble projecte.

La fragmentació mostrada en presentar-se tres grups a Olot que podien, devien diria jo, estar en una sola formació, ha estat una manca de responsabilitat. La política no és un joc, encara que vistos alguns, ho sembli. Les males estratègies es paguen, en aquest cas en forma de cap regidor per cada un dels tres grups, quan en podien haver estat tres en presentar-se sota una sola formació. A més costa diners. Quant ha costat la campanya dels tres sumats? Intueixo que entre 25.000 i 40.000 € . Malaguanyats! Quantes coses es podrien fer amb aquests diners.

O m’ho miro malament, o el que es pretenia no era treure regidors sinó, simplement, que sonessin els noms dels partits. Aleshores servim amb safata tots els avantatges als grans partits i als xenòfobs.

Les utopies no estan en les idees sinó en creure’ns que les persones som prou intel·ligents com per a fer-les efectives.

Bé, em deixo molts detalls que allargarien massa, però per totes aquestes qüestions i per algunes altres que ara no vénen al cas, també estic indignat i també he deixat d’anar a votar.

Joan Pelàez Servià

De violències i coaccions

Un sol cop de puny et transporta automàticament a l’estat salvatge, però no pas al nazisme, com ha dit la Montserrat Tura. El cop de puny és un brot violent, una pulsió agressiva que pot tenir qualsevol persona amb l’ànim alterat, el nazisme és un programa de destrucció sistemàtica de l’altre.

Els diputats n’han fet un gra massa, han tancat files per protegir-se en nom de la democràcia, això sí. I han trobat l’excusa perfecta per desqualificar el moviment del 15 de maig.

Una escopinyada, a part de fàstic, no fa mal. I que jo sàpiga ningú va rebre un cop de pal a l’esquena, més enllà d’algunes empentes. Parlar de violència extrema, doncs, és francament exagerat.

La sola presència dels antiavalots, en canvi, constitueix en si mateixa una coacció i un acte de violència. Seria molt diferent tenir al davant un servei d’ordre desarmat i amb la cara descoberta com se sol fer en totes les concentracions multitudinàries d’inciativa popular.

I hi ha encara una violència més ferotge que la d’aquests esbojarrats que llançaven ampolles d’aigua a la policia. Una és la indiferència amb què els polítics en general s’han mirat el moviment dels indignats. Si bé els mitjans l’han magnificat, els polítics l’han menystingut. I la humiliació és un sentiment que fa mal i incita d’alguna manera a la violència. No he vist ni he sentit cap polític que hagi declarat obertament: Ep, que això és un avís seriós. La ciutadania (no quatre arreplegats) ens està enviant un missatge de fons, hem de moure fitxa ràpidament.

Tard o d’hora no hi haurà ni avís i el vandalisme i el pillatge s’estendran com la pólvora. I el que més atia la violència, per ara silenciosa i pacífica, és la prepotència i la supèrbia. No es pot demanar a ningú cap sacrifici que no siguis capaç d’imposar-te a tu mateix.

El malbaratament de recursos públics és tan escandalós que el que resulta estrany és que a hores d’ara no hagin cremat el Parlament. Quan un vaixell s’enfonsa, tots els salvavides són iguals. La crida a l’austeritat no pot ser d’aparador, ha de ser real.

Arribar a ser diputat del Parlament d’un país hauria de ser un privilegi per a la bona gent, una dignitat suficient, no pas un modus vivendi, sovint de per vida, i ni molt menys una palanca per al benefici personal.

La presidenta De Gispert es ventava d’haver reduït 2 milions d’euros del pressupost del Parlament que el 2010 era de 74,4 milions. Jo faig uns números molt senzills: a raó de 5000 euros bruts per diputat, surten 10,5 milions l’any. Si hi sumem personal i manteniment, a quant podria pujar? 20? 25 milions? La diferència és abismal.

Diputats i diputades, si voleu recuperar la credibilitat i la confiança de la ciutadania, renuncieu voluntàriament als privilegis, als sous inflats, a les primes, a les dietes, etc, etc. Altrament, quan sortiu al carrer haureu d’anar sempre amb paraigües… i amb escorta.

 

Xavier Ruscalleda

El “plumero” d’en Puig

Ahir al Parc de la Ciutadella de Barcelona es van produir/provocar uns fets tan previsibles com lamentables. Des dels seus inicis el moviment dels indignats, entre els quals m’hi conto, ha estat carregat d’una lloable i noble ingenuïtat, característica que d’una part ha generat una solidaritat i simpatia general i de l’altra l’ha posat, com ahir es va poder demostrar, en una absoluta feblesa per caure en mans de provocacions d’infiltrats i manipulacions de minories radicals que han servit de subterfugi immediat per a la repressió, la desqualificació, l’insult i l’amenaça. Els mitjans de comunicació han saltat com un ressort, en defensa unànime del Parlament Democràtic segrestat, segons diuen, per una minoria de radicals. Aquest mateixos mitjans, però, no han demostrat mai la mateixa unanimitat i contundència davant el segrest permanent de la democràcia en mans dels “mercats”, qui ningú no sap qui són però que en número són molt més minoritaris que els perro-flàutics, ni han denunciat per anti-demòcratiques  les retallades que resulten “inevitables” però que no consten en cap programa electoral, ni s’ha escandalitzat davant la violència permanent dels desnonaments, de l’atur o d’una falsa reforma laboral.

Avui el Molt Honorable President Artur Mas, s’ha permès donar-nos unes quantes lliçons de democràcia i ens ha parlat de línies vermelles que no es poden traspassar, mentre el seu Honorable Conseller Felip Puig veia noves formes de guerrilla urbana en el moviment del indignats i carregava contra l’Arcadi Oliveres, un sant baró, que no deu tenir res d’honorable però que és molt més honest que cap dels consellers, això sí, escollits democràticament.

Com que ni TV3, ni La Vanguardia, ni l’Avui ho faran, us deixo un enllaç al vídeo que potser molts ja haureu vist gràcies a les subversives xarxes socials,  que demostra com els infiltrats dels mossos varen ser els inductors dels episodis de violència que es van Provocar/produir ahir al Parlament. Ah, i l’Honorable Conseller que sàpiga que si bé la tècnica d’infiltrar policies entre els manifestants ja la feien en època franquista, quan ell era un tendre BoyScout, avui tothom té una càmera digital a la butxaca i una xarxa de difusió universal. Que se’ls hi ha vist el “plumero”.

Pep Fargas

PS. Espero que funcioni, aquest matí es podia trobar a Youtube i ara ja ha estat bloquejat