//
Arxius

Olot

This tag is associated with 21 posts

Lluèrnia. Festival del foc i de la llum

by Manel Quintana

El proper 10 de novembre, en ple estiuet de Sant Martí com remarquen els organitzadors, tindrà lloc a Olot un nou festival impulsat per la companyia de teatre PIM PAM PUM Foc, que té el títol de Lluèrnia i el subtítol Festival del foc i de la llum a Olot.

Llegint el seu programa es veu que es tracta d’una proposta modesta, com obliguen les circumstàncies econòmiques, que es concentra en només sis hores i en un espai relativament petit, Puig del Roser i Firalet, i que encomana la seva realització a gent de casa: AOAPIX, Xavier Bayona, Manel Quintana i Maria Camila Sanginés, Julià Carboneras, Toti Toronell, Anna Roca. Gent de casa però de solvència contrastada tot i que molts passin sovint desapercebuts entre nosaltres. La visualització en casa pròpia  d’aquests cervells olotins és un primer punt a l’actiu d’aquest nou festival.

Una altre element extraordinàriament positiu que propicia Lluèrnia és la re-orientació de l’activitat de carrer del PIM PAM PUM Foc, que en aquest cas aposta pel foc incandescent com a protagonista de l’espectacle, en una mostra d’allò que se’n diu fer de la necessitat virtut després de l’enduriment de les mesures de seguretat al voltant de la pirotècnia. Pocs grups de diables han sabut fer aquest pas amb l’agilitat i rapidesa que ho ha fet PPPF, fet que configura el seu perfil com una companyia d’espectacles de carrer que no renuncia a la seva identitat, ja que mantindrà el correfoc com una altra possibilitat d’animació però no la única.

Hi ha més punts a l’actiu,  perquè tot i la modèstia de la proposta, està pensada i fonamentada en tots i cada un dels seus punts: El foc com l’element natural que estimula l’evolució de l’espècie humana, el seu domini com l’embrió de la tecnologia, la cultura que emergeix i creix al seu voltant, la transmissió del coneixement, la cuina com element de cohesió, la llum com el conreu i domesticació del foc, el símil amb l’hort, les projeccions com l’evolució de les tradicionals ombres xineses, un  homenatge pòstum a la bombeta incandescent, l’expressió de llibertat que ha permès la llum amb les projeccions de lasser graffitti a la façana de l’ajuntament, la voluntat de promoure la participació ciutadana amb l’environament de balcons i finestres amb espelmes, i finalment una acció que promet un resultat espectacular: Les llàgrimes de Sant Llorenç.

La relació d’Olot amb el foc és tant evident com ho són els seu volcans, només cal esperar que sigui certa la bonança de l’Estiuet de Sant Martí i que la meteorologia no esguerri la iniciativa. Tant de bo aquesta primera Lluèrnia tingui l’èxit i l’escalf que demana i que es pugui incorporar al nostre calendari anual com la cita cultural d’alta participació ciutadana tal com, salvant les distàncies, la Fête des Lumières a Lyon o el Festival Mapping de Ginebre on s’inspira Lluèrnia.

Pep Fargas. Director artístic de Lluèrnia

Crisis? What crisis?

Avui, amb el papanatisme que els hi és característic, els de TV3 ens han mostrat unes imatges de carrer en les que uns quants adolescents intentaven donar una resposta a la pregunta que ja en 1975 es formulava el grup angles de rock Supertramp i amb la que encapçalo aquest esborrany d’opinió.

(Ni aquell temps ni la pròpia qüestió coincideixen amb els paràmetres d’aquestes ratlles). Ho justifico perquè, apart de contactar musicalment amb aquell conjunt, aquell any ens va regalar a molts de la meva generació la satisfacció irrepetible de cantar les absoltes a l’assassí que viatjava sota pali.)

L’enquesta enxampava els adolescents en moments d’imbecil·litat conspiradora. Balbucejant i titubejant, responien amb frases inconnexes i d’una simplicitat alarmant.

Clar que utilitzant una petita dosi de bonhomia i comprensió, hom els considera encara en el temps de l’aprenentatge.

El súmmum de la estupidesa es fa palès quan el locutor, espavilat i llicenciat en la matèria, ens confirma tot cofoi, que la resposta de la gent gran coincideix amb la dels nois i noies prèviament enquestats.

Una vegada més, meritíssimus a la nostra ? TV.

Crisis!. De què parlem? De crisis alimentària del nivell de la fam africana? o de la crisis que ens suposa anar a sopar a una braseria de sota casa enlloc de sopar en un “Michelin” de forquilles? De la comoditat que suposa recórrer a peu, i a vegades descalços, centenars de kilòmetres per trobar aigua? o de la crisis que ens angoixa per no poder canviar el cotxe aquest any? De viure cada dia amb el neguit i el terror de que en un instant tu i els teus fills restareu destrossats en qualsevol racó? o de la crisi que ens suposarà un increment en el preu de la llum?

Etc, ETC, EtC, etc ……..

Estic fent puta demagògia, sí; però no ho penso esborrar.

Doncs: “ crisis what crisis?”

De què parlem? De l’atur ?, de les lleis imposades ?, de fosques i nul·les esperances ?, de corrupció a gran, mitjana i petita escala?, d’increment i bogeria de la violència ?, d’una Església que, essent la multinacional de la mentida i el luxe, ofereix als aturats feina que pagarà amb els diners que paguem tots mitjançant les vergonyoses aportacions pressupostàries ?, dels polítics que sense la més mínima preparació moral, intel·lectual ni empírica decideixen qüestions de màxima rellevància jugant al mentider ?.

Etc, ETC, EtC, etc……..

No sé si encara faig demagògia o estic vomitant bilis, però tampoc ho vull esborrar.

Crisis: crec que jamai un mot havia gaudit de tanta universalitat ni varietat conceptual. Un mot desagradable per la seva negativa transcendència i versatilitat. Però real i cancerigen, mortal.

M’excita fer un brindis al sol i esbrinar on rau l’inici vital d’aquest virus destructiu.

I crec estar en el bon camí en proposar la lectura d’un fragment del discurs que va fer en Federico Garcia Lorca en la inauguració d’una biblioteca d’un petit poble de Granada. Entre altres afirmacions deia: “ yo, si tuviera hambre i estuviera desvalido en la calle, no pediría un pan, sino que pediría medio pan y un libro” i més “ bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan. Que gocen todos los frutos del espíritu humano porque lo contrario es convertirlos en máquinas al servicio del Estado, es convertirlos en esclavos de una terrible organización social. ¡Libros! ¡Libros! ”.

Es fa indispensable adoptar una posició d’humilitat per enfonsar-se en aquest pou incommensurable, equívoc, universal i contenidor de tots els sentits i contrasentits imaginables. Res més adient per argumentar i discutir que fer-ho sota la convicció de la nostra pròpia imbecil·litat.

Hi ha objectivitat suficient per elaborar un concepte, una tesis honesta de “crisis”? ; qui en son els subjectes?. Hom està d’acord en que es produeixen situacions crítiques diverses i múltiples de la mateixa manera que hi han simptomatologies i diversitat de subjectes de crisis.

Es fa indispensable i feixuc buscar la mare de totes les crisis. L’origen, la filosofia, les premisses, les idees, els subjectes actius i els passius ………

Si algú creia que hom, un imbècil més del tarter, estava en condicions tan sols d’insinuar una resposta aproximada a crisis what crisis? li acceptaré la reprensió justa per posar-me a opinar sense aportar una resposta contundent, categòrica.

Però faig propostes: en primer lloc i condició sine qua non, reconstruir i adequar la més ètica escala de valors. Segonament, i dins un àmbit general, proposo una lectura detinguda i atenta de les 10 estratègies de manipulació mediàtica de Noam Chomsky; tercera proposta: a nivell més local i pròxim, obviar aquest provincianisme caspós que ens obliga a una contemplació mística del propi melic, i reordenar, si cal, mai eliminar espais de coneixement i cultura de demostrat interès internacional que sí dignifiquen l’entorn social i polític on estan ubicats.

Si, malgrat tot, hom arriba a la conclusió de que la crisis està malauradament enquistada i el verí es mortal de necessitat, cal pensar en combatre-la amb quelcom tan pacífic, ètic i natural com pot ser ….la insubmissió.

Se sent el silenci estrident de la imbecil·litat i hom enveja els que dubten.

xavier suescun

olot 17-3-2012

Manifest d’Olot per a l’art contemporani

Publiquem el  *”Manifest d’Olot per a l’art contemporani”* que, avui mateix, hem lliurat al Conseller de Cultura Ferran Mascarell, a l’alcalde d’Olot Josep Maria Corominas i a la premsa en general.
Aquest manifest s’ha redactat a partir de l’assemblea que es va celebrar a Olot, el passat dissabte, i que va aplegar un centenar de representants de diversos col·lectius relacionats amb la creació i l’art contemporani de tot Catalunya, i de molts ciutadans usuaris de l’Espai Zer01. Com veureu, el manifest ha rebut el suport de vint-i-vuit associacions i col·lectius així com l’adhesió dels directors de pràcticament tots els centres d’art del país.

Manifest d’Olot per a l’Art Contemporani

Els professionals, col.lectius, entitats i organitzacions artístiques que hem confluït el dissabte 3 de març de 2012 a la trobada celebrada a Olot, reiterem el nostre suport a l’Espai Zer01 i, per extensió, insistim en la defensa del respecte i suport públic que necessita la creació i l’art contemporani arreu de Catalunya.
Considerem que amb el tancament de l’Espai Zer01 i de tot el programa, es vulneren els drets culturals dels usuaris i ciutadans i els seus drets d’accés a la creació i al pensament contemporani, i es desmantella un servei públic cultural d’alt valor, no només per a la ciutat d’Olot, ja que no existeix cap altre programa amb una oferta i una projecció similars en un ampli radi d’acció.
1. Trajectòria i abast del programa de l’Àrea de Creació Contemporània d’Olot.

Els centres d’art són peces claus del sistema artístic i cultural. Assumeixen una complexa funció de recerca, producció i difusió de l’art i el pensament més experimental i innovador. Activen la creació local (que no localista) i la confronten amb la d’altres contextos. Presenten l’art contemporani als públics i enriqueixen la cultura visual del seu context. Creen, coprodueixen, intercanvien amb altres centres i agents locals i forans i creen xarxes. Fan, en definitiva, una tasca que ni el mercat de l’art ni el
museu poden o volen assumir.
En aquest sentit, la trajectòria de l’Espai Zer01 i la del programa de l’Àrea de Creació Contemporània d’Olot és brillant, coherent i rigorosa. Es tracta d’un programa integral que ateny a tota la cadena: formació, atenció a l’art emergent local, motor de la recerca i producció, difusió social activació de diferents col.lectius i sectors de la ciutat, de la zona i del país, i –en diverses ocasions- projecció internacional. Ha donat molts fruits i, amb la seva consolidació i maduresa presentava un enorme potencial de futur.

2. A l’Ajuntament d’Olot.

La decisió de l’Ajuntament d’Olot, de rescindir el contracte del director del programa, David Santaeulària, posar fi a l’Àrea de Creació Contemporània i tancar –per tant- L’Espai Zer01 és precipitada, injusta i equivocada. Si –com s’ha dit- la dificultat era d’ordre econòmic, calia obrir converses amb el seu responsable i elaborar un Pla de Viabilitat que contemples les necessitats bàsiques i imprescindibles del programa, l’optimització dels recursos disponibles i l’establiment de diverses vies de finançament públic (Ajuntament, Diputació, Generalitat) i privat.
Ans al contrari, la decisió de l’Ajuntament és antieconòmica i molt cara doncs interromp una inversió de recursos acumulada en molts anys, dilapida un gran capital social acumulat i prescindeix d’importants valors intangibles que identificaven la ciutat amb la creació, la innovació i la reflexió crítica sobre la contemporaneïtat.
La decisió presa sense una avaluació rigorosa i independent del programa, respon a una mirada perversa que identifica el llegat de l’Espai Zero1 com una actuació partidista dels governs anteriors que cal esborrar del present i la memòria. Massa sovint, models i projectes consolidats amb molt d’esforç i que necessiten una continuïtat i perspectiva per créixer i desplegar-se estratègicament, són absurdament sacrificats pel sectarisme partidista. Una decisió que contradiu el que estableix el Pla de Cultura de la Ciutat d’Olot on s’indicava la inserció en la contemporaneïtat com un dels eixos que calia treballar i desenvolupar.
Per justificar aquest tancament s’ha fet ús d’arguments discutibles o, fins i tot, demagògics com la impossibilitat de disposar de recursos supramunicipals o una lectura esbiaixada del mai aplicat Decret de la Xarxa Pública de Centres d’Arts Visuals.
S’ha incidit reiteradament en l’aspecte econòmic però en cap moment s’ha especificat que en les xifres aportades s’hi comptabilitzen els ingressos previstos més enllà del propi Ajuntament d’Olot (habitualment oscil·len entre els 30 i 50 mil euros, és a dir, entre un terç i la meitat de l’estalvi que preveu el consistori olotí). Els 75.000 o 100.000 euros suposen la programació de dos espais (Espai Zer01 i Sala 15, unes deu exposicions de producció pròpia o coproducció), les beques d’arts visuals, les publicacions, les activitats pedagògiques, la producció, els honoraris a artistes i el sou del seu director. Per altra banda, el sou del tècnic que portava aquesta àrea no depenia de cap subvenció ni de cap aportació suplementària cosa que fa discutible i arbitrària la seva destitució i més si atenem a la seva situació laboral (oposicions i contracte indefinit).

DEMANEM:
1) Recuperar la relació laboral amb David Santaeulària.
2) Elaborar un Pla de Viabilitat Econòmica per a l’Àrea de Creació Contemporània d’Olot.
3) Obrir converses amb la resta d’administracions públiques i, especialment, amb el departament de Cultura de la Generalitat per tal de garantir la continuïtat de l’Espai Zer01 i del programa establert.

3. Al departament de Cultura de la Generalitat

El govern de la Generalitat ha de vetllar pels drets culturals dels ciutadans de tot el país i garantir el seu exercici. Ha de tenir una especial cura del teixit artístic i cultural d’excel·lència i s’ha d’implicar amb aquelles iniciatives que actuen sobre un context que depassa els termes geogràfics d’un municipi i abasten una comarca, el país sencer i la projecció internacional.
El govern ha d’incentivar i complementar l’esforç que fan alguns ajuntaments i entitats garantint la seva viabilitat econòmica i continuïtat.
Entre d’altres actuacions ha d’impulsar una decidida política de suport als Centres d’Art. Ha de garantir la autonomia dels projectes artístics, evitar ingerències i fer observar les recomanacions del Document de Bones Pràctiques als Museus i Centres d’Art. Ha de propiciar una veritable xarxa, autònoma, horitzontal i basada en la cooperació natural entre centres. Ha de reconèixer als directors dels Centres d’Art i a les associacions i col.lectius com a interlocutors vàlids per a la definició de les polítiques que els afecten i interessen.
En aquest sentit, el departament de Cultura de la Generalitat ha de coresponsabilitzar-se del programa de l’Àrea de Creació i Pensament Contemporani d’Olot.

DEMANEM:
1. La implicació del departament de Cultura amb l’Àrea de Creació Contemporània d’Olot, definint la seva aportació econòmica i suport en els tres propers anys.
2. Incloure l’Espai Zer01 en la relació de centres d’art de referència nacional.
3. Vetllar per la continuïtat i manteniment dels Centres d’Art a mig i llarg termini.
4. Aturar la destrucció del teixit productiu i difusor de l’art i el desmantellament del sistema artístic de titularitat pública a través de mesures conjunturals d’inversió i –si es dóna el cas- de rescat econòmic.

4. El nostre compromís

Els professionals, col.lectius, entitats i organitzacions que confluïm en aquesta iniciativa ens comprometem a mantenir-nos units per respondre de manera conjunta i solidària davant de qualsevol altre intent de desmantellament d’activitats i projectes d’art contemporani. De la mateixa manera, estem decidits a generar reflexió i propostes sobre les arts visuals i la cultura en el context social, econòmic i polític dels propers anys.

Olot, 8 de març de 2012.

Relació de col.lectius, entitats i organitzacions:

ACM Associació per a la Cultura i l’Art Contemporani.
A*Desk.
Associació Catalana de Crítics d’Art.
Associació d’Artistes Visuals de Catalunya.
Associació d’Arts i Oficis.
Associació Galeries Independents de Catalunya.
Associació de Museòlegs de Catalunya.
Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya.
Associació Valenciana de Crítics d’Art.
Centre d’Art i Natura de Farrera.
Cmssrt Comissariat.
Consejo de Críticos i Comisarios de las Artes Visuales.
Dilluns al sol.
Escola d’Art i Superior de Disseny Pau Gargallo, Badalona.
Escola d’Art i Superior de Disseny d’Olot.
Escola Llotja d’Art i Disseny de Barcelona.
Escola Massana, Barcelona.
Experimentem amb l’Art.
FIB art.
Fundació Forvm per la Fotografia.
Hangar.
H Associació per a les Arts Contemporànies.
Idensitat Id.
Informació Girona Art Contemporani (IGAC).
Instituto del Arte Contemporáneo.
NOVA Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona.
Priorat Centre d’Art.
Taller BDN, Badalona.
Unió d’Associacions d’Artistes Visuals.
Xarxa d’Espais de Producció d’Arts Visuals de Catalunya.
Suport Zer01 i 875 adhesions
Relació de professionals:

Cristian Añó Frohilich, sinapsis Laboratori de mediació, CA Tarragona.
Anna Capella, llicenciada en Història de l’Art i membre de l’AMC.
Montserrat Cortadellas, Priorat Centre d’Art.
Pep Dardanyà, director de Can Xalant, Mataró.
Cèlia del Diego, directora del CA Tarragona.
Antoni Jové, coordinador d’exposicions del Centre d’Art la Panera, Lleida.
Morizt Küng, comissari independent.
Teresa Llobet Illa, coordinadora de Roca Umbert, Fàbrica de les Arts, Granollers.
Lluís Llobet i Martí, Centre d’Art i Natura de Farrera.
Victor Lobo, Experimentem amb l’Art.
Bartomeu Marí, director del MACBA.
Jorge Luís Marzo, crític i comissari independent.
Antoni Mercader, historiador de l’art dels mèdia, investigador de la UB.
Ramon Parramon, director d’Idensitat Id.
Rosa Pera, directora de Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona.
Glòria Picazo, directora del Centre d’Art la Panera, Lleida.
Laurence Rassel, directora de la Fundació Antoni Tàpies.
Jordi Ribas, del Centre d’Art Tarragona.
Francesc Vidal, Priorat Centre d’Art.

LA CULTURA POPULAR ERA AIXÓ?, o l’indignant tancament de la Espai ZERO-1

Malauradament aquest dies hem pogut assistir indignats al tancament de l’Espai ZERO-1 i la Sala 15 i a l’improcedent acomiadament del seu responsable. Maldestres raons econòmiques han volgut maquillar la decisió presa per l’actual equip de govern de Convergència i Unió i amagar la naturalesa d’una acció de clara voluntat ideològica.

Quan en la darrera campanya de les municipals l’actual regidor de cultura, el sr Josep Berga, manifestava la voluntat del seu partit per retornar la ciutat als plàcids viaranys de la “cultura popular”, un cert regust de retòrica del passat, de populisme barat, traspuava de les seves declaracions. No han esperat massa temps per a fer-ho evident. I de fer-ho de la pitjor manera possible, o potser de la manera més transparent per a mostrar al ciutadans el que és una actuació autàrquica.

Els conservadors i els reaccionaris sempre s’han sentit amants defensors del que anomenen, amb una punta de supèrbia patrimonial, com a “cultura popular”, com si del que es referissin fos “la cultura que agrada al poble”. Des d’aquesta posició, l’adoctrinament sobre el que ens convé o el que no ens convé, forma part de les seves polítiques. Com en forma part negar i impossibilitar l’emergència de formes d’expressió múltiples, diverses, contradictòries, heterodoxes…, com expressions de la realitat múltiple, diversa, contradictòria, heterogènia… que vivim. Voler posar límits, censurar, clausurar o acomiadar improcedentment és el seu estil, la història, malauradament, n’està carregada d’exemples.

Cultura popular” i creació contemporània no són expressions contraposades, tot sovint la pròpia creació contemporània beu de la tradició popular, en són exemple les exposicions de Pedro G. Romero o Martí Guixé presentades a l’ESPAI Zero1, de la mateixa manera que no podem parlar de cultura popular sense referir-nos a la seva expressió contemporània.

L’ ESPAI Zero-1 projectava i capitalitzava la ciutat. Reconeguda com una de les apostes més significatives del sud d’Europa en l’art contemporani, el seu tancament i la manera com s’ha dut a terme no només ha indignat a amplis sectors de la vida social catalana i espanyola, sinó que suposa pels ciutadans la pèrdua d’un valuós capital cultural i de projecció de la ciutat.

La decisió presa és unilateral i no respon a un diàleg amb la comunitat, a una voluntat de consens o de compartir la construcció de la ciutat. És el clar exemple del dirigisme més funest, aquell que s’atorga el poder per a fer-ne ús pels seus interessos i voluntats.

La resposta, àmplia, representativa i diversa, de rebuig a la decisió de l’alcaldia és l’exemple clar de que la seva voluntat no se sustenta en la raó. També és un exemple clar d’on ens trobem i amb qui ens trobem, el silenci emès com resposta al diàleg que se’ls va plantejar ho corrobora.

Joan Serra Capallera

Zer01: Una desaparició sense sorpresa

Tinc sobre la taula papers que han vist la llum arran de la supressió de la sala Zer01. Estic al·lucinat. Creia, sincerament, que després de més de trenta-cinc anys de democràcia, el mapa ideològic i cultural dels diferents protagonistes polítics i socials, estava més que definit. Fora de tot dubte. Entenc el rebuig, la tristesa, el disgust… no entenc que, a aquesta alçada de la travessia, aflorin mostres d’estranyesa o d’incomprensió. La gent conservadora, quan governa, el primer que elimina és allò que a la llarga sap, i ho sap molt bé, que li costarà el càrrec i recolza allò que no li portarà cap maldecap. Conservador equival a adorar Vayreda i criminalitzar Tàpies. Ja m’enteneu. I no li doneu més voltes, no es tracta de cap malifeta atribuïble a algú determinat. Ningú no és culpable d’aquestes decisions. És un fet que es produeix automàticament, com un acte reflex que forma part de l’ADN d’aquesta gent. Absolutament imparable. Només cal consultar la història – antiga i moderna – on trobarem molts exemples com el de  l’església romana, catòlica i apostòlica, paradigma del conservadorisme, que en ple segle XX mantenia encara un índex de llibres prohibits – tenir-los i llegir-los – , on hi ha els títols més importants dels pensadors humanistes més avançats. O les cremes sistemàtiques de llibres per part dels bàrbars de tots els temps. Persecucions de bruixes n’hi ha hagut a manta. Si a tot això hi afegim el ritual propi de les nostres regidories de cultura, de tots els signes, que el primer que fan quan assoleixen el mandat, és desmantellar tot el que han fet les anteriors, doncs no sé que us provoca tanta sorpresa.

La posició més honesta seria respectar les obres anteriors (que en el seu dia els coetanis tampoc entenien) i recolzar els que aprofundeixen en nous camins perquè aquesta és la direcció que ens pot treure dels actuals atzucacs culturals. El progrés, precisament, és allò que espanta els conservadors. Són ben conscients que les idees avançades al seu temps proposen noves fórmules que els costaran, a la curta o a la llarga, la cadira. A nivell mundial, estem ara mateix assistint a un d’aquests espectacles que es donen molt de tant en tant. Un canvi de concepte de societat. La lluita entre els que creuen que cal apuntar cap a un nou cicle i els que busquen desesperadament tornar a velles maneres que han demostrat abastament que ja no són operatives. Els governs conservadors que porten les regnes d’aquesta sorprenent Europa, estan eludint qualsevol reforma a fons i van posant pedaços a pantalons que ja no tenen costures. Aquesta postura es pot extrapolar a tots els estadis: culturals, polítics, socials… Al senyor Esteve tot allò que no entén el molesta. Tot el zel d’aquest senyor es limita al camp del calaix. I posar els diners per davant de qualsevol altra consideració porta a lluitar per conservar la botiga tal com està i perseguir qui vulgui anar més lluny. Sobretot s’ha de destruir allò que atenta contra les seves conviccions… no fos cas que…

És evident que no es tracta d’estalviar dos euros per ciutadà. Per assolir aquest dineral hi ha mil solucions. Per exemple: encara els del club de futbol no deuen pagar ni un duro per utilitzar el camp municipal. Però l’esport no molesta, al contrari. Mentre insulten l’àrbitre no pensen en res més. I són molts vots. En canvi els quatre deliciosament tocats de l’ala que es dediquen a buscar nous corrents estètics… són quatre vots. I som tan tocats de l’ala que omplim papers mostrant estranyesa per aquesta manera tan fàcil, com punyent, d’estalviar.

Heu vist l’inefable PP català (?) a qui  ha proposat eliminar de la llista de subvencionats? A Òmnium Cultural. És d’una lògica esclafadora. Quan tot falla a la societat només li queden les institucions des d’on neixen les idees. Si aquestes són anorreades, als conservadors els queda llarga vida. Us adoneu de a qui apunten les més dures retallades? Universitats, ensenyança, recerca… entre altres. Dels nius on descansen els vells elefants de la política, els estómacs agraïts, els companys de viatge sense bitllet: senat, consells comarcals, diputacions…, també se’n parla… però no patiu, l’aigua no arribarà al mar. Diuen els més vells que les crisis, com les serps, només mosseguen els que van descalços.

Lamento que aquesta situació hagi perjudicat a un amic sensible, rigorós i conseqüent com en David. Va intentar plantar una llança a Flandes – llegeixis Olot – , i no pot ésser. Lamentaria que això l’obligués a abandonar. Però ho entendria. Cada dia és més àrid el paisatge de la creació a Olot, com per a renunciar a les seves iniciatives.

Trobo que mai s’ha de deixar, per cap concepte, de celebrar la trobada anual pessebrística. Seria com trair la tradició i això no es pot ni imaginar. Però que aquesta sigui la més important aportació artística del curs, defineix perfectament on està situada aquesta ciutat en el camp de la creació.

moli

A propòsit d’una carta oberta del senyor Esteve Roure sobre l’edifici del nou arxiu municipal

Tinc una predisposició absoluta per entendre i acceptar l’opinió, el criteri, els raonaments de qualsevol persona que comenci amb un “jo penso…” o “jo crec…”, “jo opino…”, “em sembla que…” En canvi l’experiència i la història m’han fet taxativament escèptic davant aquelles asseveracions que pretenen dictar judici sobre fets determinats amb intencionalitat de fer de jutge infalible. Els santpares de Roma s’equivoquen. Durant cinc cents anys mantingueren que el mon no era rodó. I en tantes i tantes altres coses. I això que parlen urbi et orbi. Fins i tot el rei s’equivoca quan diu que la justícia és igual per a tothom. I ja veieu, són gent ben ensenyada i assessorada. També es varen equivocar, i de quina manera, aquells prohoms de la burgesia catalana que edificaren els seus palauets a l’eixample barceloní i un dia es varen anar a queixar, en comissió, a l’ajuntament de que s’estava construint un edifici que desvalorava la zona i els seus esplèndids nous habitacles. Apunti: era Gaudí que aixecava la Pedrera. Com també ens vàrem equivocar els empordanesos quan als anys quaranta i cinquanta fèiem mofa, literal, de l’obra de Dalí, o els francesos quan menyspreaven els impressionistes, o els homes del neandertal quan acollonaven al tocat de l’ala que feia grafits a les parets de les seves coves… Sempre, sempre ens equivoquem quan fem de jutges. Només hi ha un jutge inapel·lable, inexorable, irrecusable: el temps. Mai, que consti en el llibre de la història, els habitants d’aquest planeta hem sabut establir una relació de comprensió amb l’obra dels creadors coetanis… sobre tot la d’aquells que caminen uns passos per davant: alguns pintors, músics, escultors… arquitectes, perquè no? Sí que hem entès i moltes vegades sobrevalorat aquelles manifestacions que encara que realitzades en aquests temps pertanyen al passat. I, cregui, el llibre de la història, el temps, mai les ha posat ni en els museus, ni en les pinacoteques, ni els catàlegs dels edificis a salvar. Podem dir això no ens agrada. Faltaria més. Podem dir penso que aquest edifici… sempre limitant-nos a expressar un sentiment que és el màxim a que podem aspirar. Això, a més és un acte de valentia, que si surt be, és per presumir-ne. Ara parlar amb termes absoluts de profanació, pecat, sacrilegi, disbarat, degradació…, sense esperar el veredicte de la història, el temps, em sembla una temeritat inacceptable. Tenim moltes i moltes experiències. Però en posaré d’exemple una de molt recent. A les darreries del segle passat, la bona gent, els advocats dels pobres i els savis de vilatriste ens vàrem, ja veu que m’hi poso, estripar els vestits davant les terribles barbaritats que un jovent “marginal i mal educat” estava pintant, sobre les parets provisionals i no tant de les ciutats, uns impresentables grafits. La majoria justificava la presó pels autors. Avui estan als museus i les busquen les galeries. Perquè? Doncs perquè aquelles pintures explicaven un temps i una societat. I als museus i als llocs on es serva la nostra història, només hi entren aquelles obres que com a primer requisit són testimoni d’un temps i d’una societat. Aquestes obres, a la fi, ens ofereixen la possibilitat de resseguir el rastre del nostre pas sobre aquest planeta. Ja sigui literatura, arts plàstiques, música, urbanisme, arquitectura… finalment aquesta és la seva raó d’esser. A través d’aquestes disciplines artístiques és possible llegir el passat. Fitxis que em guardaré prou de dir si a mi m’agrada o no l’edifici del Puig del Roser, entre altres coses perquè això és el de menys. Les opinions es donen i per això no valen res. El temps, el temps, té ara la paraula. Sí que em permeto donar-li un consell: vagi, encara que sigui amb els ulls embenats, a l’arxiu, vostè, que estima aquestes coses, tindrà ocasió de veure unes instal·lacions fabuloses. Més de les que mai podíem haver somiat heure a la nostra ciutat. I si res més no, veurà que el contingut justificaria qualsevol continent… si és que calgués. Cregui’m, esperem el catàleg de l’any 3000 per a qualificar l’obra. Per cert, mentre tant, s’ha fitxat que cada dia es veu més ferro per aquests mons de deu, com element de construcció? Una altra cosa és si el seu rebuig és perquè la nova fàbrica ens amaga aquell temple de la cultura, el respecte i el humanisme que és la plaça de braus. Si és aquest el cas, no he dit res.

Moli

Olot al punt [de mira] i III (crònica)

Ens cal la identificació d’allò que ens és genuí i l’elaboració d’un relat convincent per transformar la ciutat, però també caldrà molta imaginació i força per aplicar-nos en modificar la realitat.

El tercer debat d’Olot al punt [de mira], el que va tancar el cicle, va comptar amb la participació d’en Josep Quintana, més conegut per Quinto, un home d’un perfil professional molt ampli que abasta des de la gestió cultural a la comunicació audiovisual i que alhora impulsa múltiples iniciatives com ara el Zoomvi (festival de vídeoclips) i el Wevoo (westerns volcànics); la Clara Aulina, pedagoga, vinculada a diverses ONG i moviments socials de la ciutat; en David Santaulària, director de la Sala Zero1, sala municipal d’art contemporani; i en Lluís Riera, pastisser i vinculat també a iniciatives de tipus literari i polític, més que a Olot, a la Garrotxa, com ell mateix va precisar. Els quatre convidats es podrien inscriure en la generació immediatament posterior a la que va fornir els participants de les dues primeres taules, però els temes tractats no van marcar una diferència notable.

A tall d’introducció, David Santaulària va llegir fragments de la entrada [Olot] de la Wikipèdia farcits de tòpics i errades, especialment en la versió en castellà, que a més de fer riure a l’auditori van reiterar l’aspecte més rústic, fins i tot, frik de l’olotinisme ranci. En David es va mostrar sorprès que els amics que el visiten molt sovint abunden en el tòpic: Olot fa olor de llenya, esperava veure pintors a l’aire lliure, … i va concloure la primera intervenció declarant que la ciutat projecta a l’exterior un panorama singular.

En Quinto va sostenir que Olot és un bon lloc per viure. Segons ell, l’aïllament d’Olot l’havia preservat del creixement descontrolat del “desarrollismo” franquista dels anys 60 i 70 que van transformar el cinturó industrial de Barcelona, i especialment el seu Sant Boi natal, en una de les zones més lletges de Catalunya. Quan als anys 80 es van traslladar a Olot, els germans Quintana, trobaven una ciutat fantàstica on es podia jugar al carrer i fer amics amb facilitat.

La Clara Aulina va voler escapar-se dels referents al paisatge i l’art per centrar-se en les persones. Va definir Olot com un poble en el qual s’estableixen un tipus de relacions personals i vinculacions molt de poble, és a dir, molt properes i d’una gran familiaritat. En la seva etapa barcelonina va comprovar que la vida de ciutat era força diferent: s’estranyava que la gent no es saludés en entrar i sortir d’un lloc. Va declarar que la majoria d’olotins, especialment quan són fora se senten orgullosos de ser-ho i que sovint s’abunda en un sentiment identitari amb els gegants com a icona principal.

Lluís Riera va explicar que la seva relació amb Olot s’inscrivia en un binomi d’Amor/Odi de tal manera que tot i que treballava a Olot i que la ciutat era necessària per les seves relacions culturals, professional i polítiques, ell vivia a Batet, i es considerava més garrotxí que olotí. En aquest sentit va concretar que Olot no havia exercit mai la capitalitat i que els centres d’interès turístic són a Batet o Castellfollit. Va inscriure les relacions socials en l’herència de la Catalunya Vella en la qual el feudalisme encara hi perviu i per acabar va definir tres tipus d’olotins: Els que no han sortit mai d’Olot i que encara anirien al Ball Pla, els que han marxat i manifesten el seu orgull d’origen i, finalment aquells que han marxat però tornen, als quals va definir com autèntics herois que volen lluitar contra la ciutat feudal.

En David Santaulària es va mostrar en descord amb la idea que Olot no exercís la capitalitat i, tot i reconeixent que hi ha una proliferació de franquícies que propicien la igualtat entre ciutats, va deixar clar que ell no viuria a Blanes, Lloret o Santa Coloma. Segons ell la ciutat té una altres valors que la fan una ciutat còmoda, però això provoca un efecte negatiu quan desemboca en la dimissió de la societat civil en temes que no siguin genuïnament olotins.

En Quinto va enllaçar amb la controvèrsia poble-ciutat, posant en valor la mida mitjana que permet unes relacions molt més transversals que en les grans ciutats: aquí tots podem tenir amics i coneguts d’àmbits ben diferents dels nostres. Segons ell les relacions amor/odi són consubstancials en les relacions molt properes: és com amb els germans que t’hi enfades més que amb els altres. Va acceptar que potser s’estava perdent un cert tarannà olotí que havien mantingut les generacions anteriors, molt més crítiques i especialment iròniques i va posar d’exemple el Xucu-pà.

La Clara va generalitzar la tendència al comodisme: l’abandó per part dels joves és general, no només olotí. Allò que sí que considera genuïnament olotí és el tancament general que propicia les relacions en grups molt petits.

Riera va valorar la permeabilitat social que havia evidenciat en Quinto i es va posicionar molt aprop de tots aquells que lluiten per una ciutat millor i culturalment més rica que Blanes o Lloret, encara que siguin de generacions anteriors o posteriors. Per en Lluís hi ha però un Olot negre que no podem amagar: hi ha 2 regidors feixistes a de PxC a l’ajuntament, això vol dir que no avancem!

També es va manifestar crític en la pèrdua d’oportunitats i la manca d’una idea de ciutat. Segons ell s’han mort moltes iniciatives per culpa d’aquesta desorientació: PNRM, Fira de Sant Lluc… La solució està en trobar allò que ens és genuí i abundar en una mateixa línia.

En Quinto va intervenir mostrant-se crític amb la necessitat imperiosa de sortir als mapes: es pot ser feliç a Olot sense sortir al Què fem? de La Vanguardia, però si Olot no té l’element catalitzador és perquè políticament no s’hi ha cregut. Segons ell cal dir ben clar, com deia la Tena en la taula anterior, que políticament s’han perdut deu anys. Coincideix amb en Lluís Riera en la necessitat de ser genuí i si transcendeix i surt als diaris, perfecte!.

En David, com a agent cultural, es mostra partidari de les programacions davant dels festivals i més que una pèrdua de 10 anys considera que no s’ha sabut construir un relat convincent per la ciutat, perduts en una mena de política de curt termini que ha aprofitat les oportunitats amb excessiva urgència. Sobre la genuïnitat no entén com es desaprofita el segell mediambiental que propicia el Parc Natural. És aquí on s’hauria d’elaborar el relat, no tant aprofitant el paisatge en si mateix, però si com a marc de la creació d’indústries mediambientals.

Quintana vol deixar clar que s’ha perdut el tren, mai més ben dit, i també l’oportunitat de fer un centre de la ciutat atractiu. Es modifiquen les façanes però no es transforma la vida al barri.

Santaulària coincideix amb Ramon Vilalta que, en la primera de les tres taules, apreciava que la manca de pressupost evitaria segons quins canvis salvatges.

Finalment la Clara Aulina va identificar-se com a veïna del Barri Vell per dir que tothom en parla però que la gent només hi ve els caps de setmana.

A partir d’aquí es va obrir un debat amb tots els assistents que va concloure Domènec Moli: Molt bé, les dotze intervencions de les tres taules han estat clarividents, heu fet un retrat absolutament fidel del que és la ciutat, però ara què? Necessitem imaginació i força per aplicar-nos en modificar aquesta realitat.

Doncs això! Salut i força.

 

Pep Fargas

 

Fira del Dibuix: una fira segrestada

Cada any es ressuscita el mateix debat sobre l’oportunitat de desplaçar la Fira del dibuix al cap de setmana més proper a la diada de Sant Lluc. Tot i que la majoria d’artistes participants es decantaria pel canvi, la Junta del Patronat, presidida per Marian Vayreda s’entossudeix a deixar-ho com està.

Però aquest no és el problema de fons. Podríem objectar el grau de representativitat del Patronat, l’interès particular d’algun dels seus membres,  fins i tot la tasca de divulgació que diuen fer, etc, etc. El problema de fons és l’absoluta manca de caràcter. La Fira del dibuix té molt poc interès, per no dir gens.

Justament, allò que els promotors presenten com a marca d’identitat, la fidelitat al seu nom, sembla més una broma que altra cosa. I segurament, considerant el panorama de la creació artística contemporània, aquesta pretesa fidelitat al dibuix no hauria de ser el “fet diferencial”. Crec que l’interès de la fira, respectant la filosofia de les primeres edicions, haurien de ser “els treballs preparatoris”, les peces de rebuig que han servit per provar, per construir l’obra, deixant de banda la tècnica i els materials. Que l’esbós sigui en llapis o a cop de pinzell no canvia res, com també hi haurien d’entrar les proves de fotografia, de collage o de vídeoart.

Si considerem la situació actual del mercat de l’art, si acceptem que la imatge de l’artista sacralitzat està qüestionada, allò que menys importa d’una fira és si es ven o no. Una fira és una oportunitat per descobrir talents, per conèixer l’obra dels altres, per compartir inquietuds, per remenar nous materials o simplement per trobar-se.

Si la gent del Patronat no sap donar un nou impuls a la Fira del Dibuix, potser ha arribat el moment de muntar-ne una de paral·lela. I sense haver de gastar pràcticament ni un duro. El cobrament de 70 euros per parada és un abús. Qui paga una taxa ha de tenir dret a saber què se’n fan dels seus diners. Si hi ha una mitjana de 180 participants, cada any recapten 12.600 euros. Per a què serveixen? Per l’envelat de davant dels Escolapis? (aquest any, per cert, se l’haurien pogut estalviar perquè hi havia les voltes de l’Òptica ben buides). Pel cartell anunciador? A la Fira no li cal cartell. Tothom sap quan i on es fa. Per pagar l’acordionista? Quines altres despeses hi ha?  I fins fa ben poc hi havia el suport de Caixa de Girona. Ignoro si arran de la fusió amb La Caixa, continuen col·laborant.

Cal fer un cop de cap. O es mou el Patronat o es mouen els artistes, perquè si continuem així, potser no té els dies comptats, però en tot cas, el prestigi per terra.

Xavier Ruscalleda

Olot al punt [de mira] II (crònica)

Els olotins som rústics? Acrítics? Hem deixat passar massa oportunitats? Hem oblidat el nostre passat?

O bé, vivim en una Arcàdia feliç, el país del “tu rai”, envoltat d’un entorn natural envejable?

Aquest va ser l’eix del debat de la segona taula rodona “Olot al punt [de mira]” que va reunir en Josep Murlà, la Tena Busquets, en Quim Domene i en Luis Gonzalez, i que va centrar la reflexió sobre la ciutat en els aspectes més socials. Si la primera havia plantejat l’estructura urbana, els diversos plans d’urbanisme, l’arquitectura i la relació amb l’entorn, com elements que conformen la manera de ser i, especialment, les oportunitats per un futur aprofitant la singularitat i la qualitat de vida per fer d’Olot una ciutat atractiva per a professionals dels sectors creatius; la reflexió d’aquest segon debat va circular a l’entorn de la personalitat dels olotins i de la validesa dels tòpics sobre el tancament, el ruralisme i la pervivència d’un cert olotinisme.

En Quim Domene va obrir el debat afirmant que, contràriament allò que s’havia dit en aquest mateix espai quinze dies abans, Olot i els olotins són força diferents dels naturals d’altres indrets. Tot i que els tòpics generalitzen i solen portar-nos a l’exageració, el secular aïllament de comunicacions i, fins i tot, la conformació geogràfica entre muntanyes ha fet que el caràcter sigui molt conservador. Va comparar Olot amb Figueres o Vic, ciutats amb les quals històricament rivalitzàvem i que en l’actualitat la seva obertura, ja sigui pel turisme o per les millors comunicacions, les ha situat molt per davant de la nostra especialment a nivell comercial. Sintetitzant va definir el caràcter olotí com a rústic, contraposat al cosmopolitisme d’altres capitals, i va afirmar que aquest tret era extrapolable a Catalunya en general.

La Tena Busquets va manifestar que tenia la sensació de viure en el país del “tu rai”, frase amb la qual els forans reben qualsevol queixa sobre la situació olotina, i va admetre que de fet ella havia “desertat” de la ciutat anant a viure als Hostalets per poder estar molt més a prop de la natura. Tot i que molt probablement aquest “tu rai” manifesta una visió idíl·lica d’Olot i especialment del seu entorn, ella ho viu com la ciutat de “les ocasions perdudes”. S’han deixat passar oportunitats a nivell educatiu o cultural, i no s’ha acabat mai de definir un model de ciutat en el que es valori un desenvolupament integral. Va posar com exemple d’aquesta poca sensibilitat cap al model de ciutat, la incomprensió que va generar la proposta d’en Llorenç Planagumà, candidat d’ICV en les passades eleccions municipals, de construir com a equipament cultural un gran aparcament dissuasiu que facilités l’ús peatonal de la ciutat.

Josep Murlà, va afirmar-se com a olotí de soca arrel el qual està enamorat de la seva ciutat. Va observar que la ciutat d’avui no té res a veure amb la de fa trenta o cinquanta anys, quan ell era petit, i vivia justament en el barri vell que és un dels que més ha sofert els canvis. Va recordar una ciutat i un barri amb una gran activitat de petites fàbriques, tallers i botigues en contrast amb la situació d’abandó actual. De fet, hem abandonat el centre per anar a viure a barris que són urbanitzacions sense cap encant ni condició. Va mostrar-se crític amb la poca voluntat conservacionista dels responsables municipals, afirmant que en els darrers anys s’ha perdut una bona part del patrimoni arquitectònic que podia evocar el nostre passat fabril. Murlà va reconèixer que, al seu gust, era molt millor un Olot de 18000 habitants, més a l’abast i més humà, que l’actual de 35000, que ja el segle passat va haver de fer un gran esforç d’integració de les onades migratòries dels anys 60 i 70, i que ara afronta un nou repte amb la nova immigració.

Luís González va començar per qüestionar la seva representativitat respecte al moviment dels “indignats” i va aclarir que, en tot cas, ell es manifestava per ell mateix. Natural de Bilbao, González va instal·lar-se fa uns anys a la Garrotxa atret pel seu entorn natural, i va viure molt de temps allunyat de la ciutat. Va ser justament, la seva participació en manifestacions contra la guerra d’Irak i especialment en l’ocupació de la plaça Major per part del moviment 15J, que l’hi ha donat l’oportunitat de sentir-se seu aquest espai públic i les relacions que s’hi han viscut. Va afirmar que, al seu entendre, el caràcter dels garrotxins és un caràcter molt poc comunicatiu i especialment tancat a casa seva, que contrasta amb el caràcter basc on el carrer i el bar és el punt de trobada i relació social. Així mateix va constatar com a tret característic la tendència a no voler reconèixer el conflicte, tot i la seva existència, i va explicar com davant una recollida de signatures per tal de fer una reclamació col·lectiva amb els seus veïns, no volien entendre’l literalment, ell encara no parlava el català, per tal de no comprometre’s.

La setmana vinent, el dijous 20, es tancarà el cicle de debats sobre la ciutat amb la darrera d’aquestes taules rodones on participaran

Josep Quintana – Quinto. Gestor Cultural, Comunicador Audiovisual, Dj,…

Lluís Riera – Pastisser, activista cultural

Clara Aulinas – Pedagoga

David Santaularia – Director de la Sala Zero1

L’acte es celebrarà a 2/4 de 10 del vespre a la Sala Bulbena (seu de l’Au Cal·ligràfica) al carrer dels Valls Vells, 11 (Passeig de la Muralla). Us hi esperem!

Pep Fargas

Olot al punt 1 (crònica breu)

Crònica breu del primer debat del cicle Olot al punt [de mira]. Els participants en la taula rodona van ser interpel·lats sobre diferents aspectes de la ciutat, com l’expliquen als forans, quines peculiaritats la singularitzen i quines expectatives de futur són més plausibles en un context de crisi generalitzada.

Aquest passat dijous, 22 de setembre, va tenir lloc el primer dels 3 debats organitzats per l’Associació l’Au Cal·ligràfica sobre Olot. Hi participaren Pep Fargas (ex regidor de cultura de l’Ajuntament d’Olot i fins fa poc gerent de la Xarxa Transversal), Ramon Vilalta ( de l’equip d’arquitectes RCR), Joan Cañada (actual director general d’Administració local de la Generalitat) i Guillem Picart (metge, membre del col·lectiu GREDA)

Olot, com tants d’altres municipis de Catalunya, especialment des del 79, s’ha plantejat diverses vegades el tema de la identitat. A banda dels plans d’ordenació urbanística que intenten establir un determinat ordre en el creixement de la ciutat física, el primer exercici seriós de pensar la ciutat com un tot es va produir a l’entorn del programa de la Candidatura d’esquerres que es presentà, liderada pel PSC, a les eleccions municipals de 1983 amb el títol “VIURE A OLOT”.

Si bé la ciutat que ens trobem és en bona part heretada, la recuperació de la democràcia ens ha retornar la condició d’agents, de ciutadans actius, amb capacitat de conformar l’espai urbà segons un determinat model.

Malauradament, aquests darrers 30 anys, impel·lits per la necessitat i la consegüent improvisació, els ajuntaments democràtics, donant ales a un desenvolupament sense fre, sovint han desfigurat part d’allò que constitueix l’essència d’una ciutat.

Què és Olot en l’actualitat? Quin paper juga a la comarca? Quines especificitats té la seva gent?

Pep Fargas afirmà que Olot no és essencialment diferent d’altres ciutats, sinó més aviat al contrari, hi ha més similituds de les que podríem arribar a imaginar.

Cañada va dir que més enllà de l’estima natural cap a la pròpia ciutat, allò que fa possible la diferència és la força de la massa crítica.

Vilalta va venir a dir que la ciutat pròpiament té poc interès, però que l’entorn d’Olot és excepcional i té un potencial enorme.

Picart va dir que els polítics només pensen en el curt termini i que amb la crisi l’única cosa que podrem construir són idees.

Vilalta va criticar la planificació urbanística que es fa en base a les oportunitats, que a Olot no s’han sabut crear espais de referència, edificis emblemàtics, estratègicament situats que incideixin directament en la cohesió social.

Bona part del debat va girar entorn de les possibilitats que la crisi ens posa a l’abast pel fet que l’època del talonari ja és història. A partir d’ara les coses s’hauran de pensar millor i és bo que es faci a partir del consens i amb la participació de tothom.

El proper debat serà el dijous, 6 d’octubre, a la mateixa hora i comptarà amb la presència de Quim Domene (artista), Tena Busquets (directora del Teatre Principal), Josep Murlà (cronista i historiador) i Luis González (Moviment 15-M)