-
Subscriure's
Subscrit
Already have a WordPress.com account? Log in now.
Publiquem el *”Manifest d’Olot per a l’art contemporani”* que, avui mateix, hem lliurat al Conseller de Cultura Ferran Mascarell, a l’alcalde d’Olot Josep Maria Corominas i a la premsa en general.
Aquest manifest s’ha redactat a partir de l’assemblea que es va celebrar a Olot, el passat dissabte, i que va aplegar un centenar de representants de diversos col·lectius relacionats amb la creació i l’art contemporani de tot Catalunya, i de molts ciutadans usuaris de l’Espai Zer01. Com veureu, el manifest ha rebut el suport de vint-i-vuit associacions i col·lectius així com l’adhesió dels directors de pràcticament tots els centres d’art del país.
Els professionals, col.lectius, entitats i organitzacions artístiques que hem confluït el dissabte 3 de març de 2012 a la trobada celebrada a Olot, reiterem el nostre suport a l’Espai Zer01 i, per extensió, insistim en la defensa del respecte i suport públic que necessita la creació i l’art contemporani arreu de Catalunya.
Considerem que amb el tancament de l’Espai Zer01 i de tot el programa, es vulneren els drets culturals dels usuaris i ciutadans i els seus drets d’accés a la creació i al pensament contemporani, i es desmantella un servei públic cultural d’alt valor, no només per a la ciutat d’Olot, ja que no existeix cap altre programa amb una oferta i una projecció similars en un ampli radi d’acció.
1. Trajectòria i abast del programa de l’Àrea de Creació Contemporània d’Olot.
Els centres d’art són peces claus del sistema artístic i cultural. Assumeixen una complexa funció de recerca, producció i difusió de l’art i el pensament més experimental i innovador. Activen la creació local (que no localista) i la confronten amb la d’altres contextos. Presenten l’art contemporani als públics i enriqueixen la cultura visual del seu context. Creen, coprodueixen, intercanvien amb altres centres i agents locals i forans i creen xarxes. Fan, en definitiva, una tasca que ni el mercat de l’art ni el
museu poden o volen assumir.
En aquest sentit, la trajectòria de l’Espai Zer01 i la del programa de l’Àrea de Creació Contemporània d’Olot és brillant, coherent i rigorosa. Es tracta d’un programa integral que ateny a tota la cadena: formació, atenció a l’art emergent local, motor de la recerca i producció, difusió social activació de diferents col.lectius i sectors de la ciutat, de la zona i del país, i –en diverses ocasions- projecció internacional. Ha donat molts fruits i, amb la seva consolidació i maduresa presentava un enorme potencial de futur.
2. A l’Ajuntament d’Olot.
La decisió de l’Ajuntament d’Olot, de rescindir el contracte del director del programa, David Santaeulària, posar fi a l’Àrea de Creació Contemporània i tancar –per tant- L’Espai Zer01 és precipitada, injusta i equivocada. Si –com s’ha dit- la dificultat era d’ordre econòmic, calia obrir converses amb el seu responsable i elaborar un Pla de Viabilitat que contemples les necessitats bàsiques i imprescindibles del programa, l’optimització dels recursos disponibles i l’establiment de diverses vies de finançament públic (Ajuntament, Diputació, Generalitat) i privat.
Ans al contrari, la decisió de l’Ajuntament és antieconòmica i molt cara doncs interromp una inversió de recursos acumulada en molts anys, dilapida un gran capital social acumulat i prescindeix d’importants valors intangibles que identificaven la ciutat amb la creació, la innovació i la reflexió crítica sobre la contemporaneïtat.
La decisió presa sense una avaluació rigorosa i independent del programa, respon a una mirada perversa que identifica el llegat de l’Espai Zero1 com una actuació partidista dels governs anteriors que cal esborrar del present i la memòria. Massa sovint, models i projectes consolidats amb molt d’esforç i que necessiten una continuïtat i perspectiva per créixer i desplegar-se estratègicament, són absurdament sacrificats pel sectarisme partidista. Una decisió que contradiu el que estableix el Pla de Cultura de la Ciutat d’Olot on s’indicava la inserció en la contemporaneïtat com un dels eixos que calia treballar i desenvolupar.
Per justificar aquest tancament s’ha fet ús d’arguments discutibles o, fins i tot, demagògics com la impossibilitat de disposar de recursos supramunicipals o una lectura esbiaixada del mai aplicat Decret de la Xarxa Pública de Centres d’Arts Visuals.
S’ha incidit reiteradament en l’aspecte econòmic però en cap moment s’ha especificat que en les xifres aportades s’hi comptabilitzen els ingressos previstos més enllà del propi Ajuntament d’Olot (habitualment oscil·len entre els 30 i 50 mil euros, és a dir, entre un terç i la meitat de l’estalvi que preveu el consistori olotí). Els 75.000 o 100.000 euros suposen la programació de dos espais (Espai Zer01 i Sala 15, unes deu exposicions de producció pròpia o coproducció), les beques d’arts visuals, les publicacions, les activitats pedagògiques, la producció, els honoraris a artistes i el sou del seu director. Per altra banda, el sou del tècnic que portava aquesta àrea no depenia de cap subvenció ni de cap aportació suplementària cosa que fa discutible i arbitrària la seva destitució i més si atenem a la seva situació laboral (oposicions i contracte indefinit).
3. Al departament de Cultura de la Generalitat
El govern de la Generalitat ha de vetllar pels drets culturals dels ciutadans de tot el país i garantir el seu exercici. Ha de tenir una especial cura del teixit artístic i cultural d’excel·lència i s’ha d’implicar amb aquelles iniciatives que actuen sobre un context que depassa els termes geogràfics d’un municipi i abasten una comarca, el país sencer i la projecció internacional.
El govern ha d’incentivar i complementar l’esforç que fan alguns ajuntaments i entitats garantint la seva viabilitat econòmica i continuïtat.
Entre d’altres actuacions ha d’impulsar una decidida política de suport als Centres d’Art. Ha de garantir la autonomia dels projectes artístics, evitar ingerències i fer observar les recomanacions del Document de Bones Pràctiques als Museus i Centres d’Art. Ha de propiciar una veritable xarxa, autònoma, horitzontal i basada en la cooperació natural entre centres. Ha de reconèixer als directors dels Centres d’Art i a les associacions i col.lectius com a interlocutors vàlids per a la definició de les polítiques que els afecten i interessen.
En aquest sentit, el departament de Cultura de la Generalitat ha de coresponsabilitzar-se del programa de l’Àrea de Creació i Pensament Contemporani d’Olot.
4. El nostre compromís
Els professionals, col.lectius, entitats i organitzacions que confluïm en aquesta iniciativa ens comprometem a mantenir-nos units per respondre de manera conjunta i solidària davant de qualsevol altre intent de desmantellament d’activitats i projectes d’art contemporani. De la mateixa manera, estem decidits a generar reflexió i propostes sobre les arts visuals i la cultura en el context social, econòmic i polític dels propers anys.
Olot, 8 de març de 2012.
Relació de col.lectius, entitats i organitzacions:
ACM Associació per a la Cultura i l’Art Contemporani.
A*Desk.
Associació Catalana de Crítics d’Art.
Associació d’Artistes Visuals de Catalunya.
Associació d’Arts i Oficis.
Associació Galeries Independents de Catalunya.
Associació de Museòlegs de Catalunya.
Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya.
Associació Valenciana de Crítics d’Art.
Centre d’Art i Natura de Farrera.
Cmssrt Comissariat.
Consejo de Críticos i Comisarios de las Artes Visuales.
Dilluns al sol.
Escola d’Art i Superior de Disseny Pau Gargallo, Badalona.
Escola d’Art i Superior de Disseny d’Olot.
Escola Llotja d’Art i Disseny de Barcelona.
Escola Massana, Barcelona.
Experimentem amb l’Art.
FIB art.
Fundació Forvm per la Fotografia.
Hangar.
H Associació per a les Arts Contemporànies.
Idensitat Id.
Informació Girona Art Contemporani (IGAC).
Instituto del Arte Contemporáneo.
NOVA Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona.
Priorat Centre d’Art.
Taller BDN, Badalona.
Unió d’Associacions d’Artistes Visuals.
Xarxa d’Espais de Producció d’Arts Visuals de Catalunya.
Suport Zer01 i 875 adhesions
Relació de professionals:
Cristian Añó Frohilich, sinapsis Laboratori de mediació, CA Tarragona.
Anna Capella, llicenciada en Història de l’Art i membre de l’AMC.
Montserrat Cortadellas, Priorat Centre d’Art.
Pep Dardanyà, director de Can Xalant, Mataró.
Cèlia del Diego, directora del CA Tarragona.
Antoni Jové, coordinador d’exposicions del Centre d’Art la Panera, Lleida.
Morizt Küng, comissari independent.
Teresa Llobet Illa, coordinadora de Roca Umbert, Fàbrica de les Arts, Granollers.
Lluís Llobet i Martí, Centre d’Art i Natura de Farrera.
Victor Lobo, Experimentem amb l’Art.
Bartomeu Marí, director del MACBA.
Jorge Luís Marzo, crític i comissari independent.
Antoni Mercader, historiador de l’art dels mèdia, investigador de la UB.
Ramon Parramon, director d’Idensitat Id.
Rosa Pera, directora de Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona.
Glòria Picazo, directora del Centre d’Art la Panera, Lleida.
Laurence Rassel, directora de la Fundació Antoni Tàpies.
Jordi Ribas, del Centre d’Art Tarragona.
Francesc Vidal, Priorat Centre d’Art.
Cal felicitar als organitzadors dels debats sobre cultura que s’han programat a moltes ciutats de Catalunya amb motiu de les properes eleccions municipals. La iniciativa de l’Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya, que a Olot s’ha coordinat amb Omnium Cultural de la Garrotxa, és lloable perquè obliga als candidats i candidates a pensar amb una mica de deteniment en un dels serveis municipals que, tot i comptar amb pressupostos molt migrats, sol convertir-se en un dels aparadors més notoris de les diferents maneres d’entendre la política local. Durant les campanyes electorals, amb una frivolitat que només s’explica des del cinisme de l’incompliment, es prometen nous museus, noves biblioteques, festivals d’estiu i finançaments impossibles, a no ser que inventem una nova matemàtica on dos i dos sumin 22.
Només per això, és a dir, per obligar els responsables dels programes electorals a un exercici de rigor, ja val la pena. Però a més, segons es va sentir al final de les quatre hores llargues, sopar inclòs, que va durar el debat d’Olot, l’APGCC i l’Omnium Cultural de la Garrotxa, voldrien repetir el debat d’aquí a dos anys, és a dir, a mig mandat per tal de poder valorar el grau de compliment de les promeses electorals que es varen poder sentir durant la nit de divendres, i això acabaria de reblar el clau.
Contràriament a allò que ens tenen acostumats a Olot Televisió i a Ràdio Olot, en aquest debat varen ser convidades les 9 candidatures que es presenten a aquestes eleccions, no només les que ja tenen presència en el Consistori, i van fer molt més àgils les explicacions dels candidats que es van haver de cenyir a uns temps molt acotats, amb missatges quasi telegràfics i sense ornamentacions discursives que s’agraeixen.
Un centenar llarg de persones van seguir el debat des de les taules distribuïdes per partits polítics i entitats, llevat d’alguna excepció no gaire ben acceptada per un ciutadà no adscrit que, acabat l’acte, manifestava el seu disgust perquè li va tocar compartir taula amb els membres de la llista de PxC.
Els participants, en una taula presidencial francament petita per a tants convidats, van ser Pere Gómez, cap de llista d’ERC; Moisès Font, de PxC; Pep Berga, número dos de la candidatura de CiU; Albert Rubirola, quart a la llista del PSC; Llorenç Planagumà, cap de llista d’ICV; Josep Quintana, segon a la candidatura de SI; Joaquim de Trincheria, ocupant el mateix lloc en la llista del PP; Raül Massanella, cap de llista d’ApG; i Llum Adell, cap de llista de NCI. El debat conduït per Joel Tallant, va començar amb dues preguntes molt concretes adreçades a tots els participants:
En general tothom va apreciar que el context de crisi econòmica situa el finançament de la cultura en un moment difícil, però tot i això, cal mantenir l’aportació actual. Aquest percentatge actual va ser un dels punts de controvèrsia de la nit: tant aviat es parlava d’un 6%, com es precisava fins a la centèsima 8,91%, segons Rubirola. Alguns s’atrevien a les xifres absolutes: 1.600.000 Euros de pressupost de l’ICCO, a la que altres hi sumaven altres aportacions que feien arribar als 2 milions i als 2.250.000, sumant-hi les Festes del Tura. En fi, ball de números apart, les úniques veus discordants van ser les de Trincheria, segons el qual, tot i que la cultura ho és tot, no és prioritària: primer ha de funcionar la ciutat: llum als carrers, el clavegueram, els serveis socials, la seguretat, ... i lo que quedi, doncs, a cultura (sic), i Adell, que va desplegar una quantitat ingent de números en un intent, vaig entendre, de demostrar la desproporció entre el pressupost d’estructura de l’ICCO i el d’activitat cultural, d’on es deduïa que calia rebaixar la despesa en personal i augmentar les aportacions a les entitats.
En la definició dels eixos estratègics és on es varen poder veure les diferències entre unes i altres propostes:
Pere Gómez d’ERC, molt sintèticament va optar per la via dels equipaments i va citar la necessitat d’una segona Biblioteca municipal, acabar el Museu del Paisatge, i desenvolupar el projecte de Can Tané com a seu d’Entitats.
Pep Berga, es va referir a eixos de tipus més conceptual: la construcció d’una identitat cultural, catalana, va puntualitzar; el suport a les entitats i associacions, com l’element que pot vigoritzar la cultura a la ciutat; el suport a la creació i als creadors, i procurar que la programació cultural arribi a més gent.
Aquesta preocupació per arribar a més gent també va ser compartida per Albert Rubirola, del PSC, el qual va apuntar que cal apostar per la contemporaneïtat vinculada al paper de l’Escola d’Art com a marca d’identificació d’Olot, la conservació i exposició del patrimoni, i l’acabament del projecte del Museu del Paisatge.
Llorenç Planagumà d’ICV, va exposar la plena vigència del Pla de Cultura com una magnífica eina pel desenvolupament cultural de la ciutat; va parlar de la cultura com el principal motor de cohesió social, i va apostar per la educació i la formació per tal de potenciar la cultura de qualitat per a tothom. Va citar un estudi extern a l’ajuntament, que quantifica en més de 100 les indústries culturals radicades a Olot, i va concloure que cal potenciar aquestes indústries, també per a la promoció econòmica de la ciutat.
La validesa del Pla de Cultura també resulta un element clau per a Josep Quintana de SI, per a ell, a més, cal entendre que la cultura es fonamenta, principalment, en l’explotació del Capital Humà format per les Entitats, els artistes i els tècnics municipals. Cal re-definir les funcionalitats d’alguns del Equipaments Municipals i col·laborar en un projecte cultural comú.
Trincheria, del PP, va insistir en la línia exposada abans: hi ha altres prioritats abans de la cultura per la qual no calen grans inversions, com demostra la programació de l’Orfeó Popular Olotí, la qual resulta molt més barata i rendible i, segons ell de més qualitat que la del Teatre Principal.
Massanella, d’ApG, va insistir que, malgrat la temuda i inevitable reducció pressupostària, cal donar tot el suport a les Entitats, especialment potenciant l’ús i accés a les TIC. En la necessitat que la cultura faci nació i en la proposta de concentrar l’activitat cultural a l’entorn de Can Sacrest com a Illa de les Arts.
Finalment, Adell de NCI, va abundar en l’apreciació sobre la programació de l’Orfeó, segons ella ben meritòria en haver programat La Ratera, un espectacle el qual, malgrat el seu èxit a la cartellera de Londres, no s’havia pogut veure a Olot fins ara.
A partir d’aquesta primera ronda d’intervencions es va formular una pregunta genèrica sobre l’oportunitat de programar un gran festival d’estiu, segons sembla una proposta en el programa de CiU, que va donar peu a intervencions molt diverses de les quals vaig prendre apressadament algunes notes:
Albert Rubirola: La cultura ha d’arribar a més gent, a altres col·lectius, però amb els actes que ja fem.
Llorenç Planagumà: Hi ha entitats culturals molt diverses, cal personalitzar i prioritzar els ajuts. No es pot deixar tot en mans de les entitats, l’ICCO ha de programar.
Pep Berga: S’ha de reconèixer que la gestió cultural en l’actualitat no té res a veure amb la de fa 15 anys. Cal, però, una redistribució pressupostària. El tècnic cultural ha d’acompanyar les entitats.
Josep Quintana: Jo, com a entitat, he rebut una bona aportació però sovint és més important el suport logístic i de gestió que et poden donar els tècnics municipals.
Joaquim de Trincheria: Les entitats ho són tot, a l’Orfeó de manera espontània neix un caliu que no tenen les programacions municipals.
Llorenç Planagumà: Jo vaig assistir a un acte de Sismògraf al Parc Nou, i li asseguro que entre les 300 persones que el seguien també hi havia un bon caliu.
Pep Berga: El proper regidor de cultura ha d’acceptar l’herència de la gestió i l’activitat actual procurant fer-la més propera.
Pere Gómez: Des del Teatre Principal i des de l’ICCO en general, es fa un esplèndida programació, reconeguda des de fora de la ciutat.
Joaquim de Trincheria: l’Escola Olotina del Paisatge que ens havia donat fama arreu, està en franca decadència, avui les pintures no valen res. Podríem explotar el vulcanisme com a marca exterior.
Raül Masanella: Afortunadament estem en el mapa europeu per les nostres activitats culturals, si ho relacionem amb el turisme, pot ser un bon revitalitzant econòmic.
Pep Berga: Discrepo, no se’ns coneix a fora, cal buscar la nostra singularitat arrelada a la comarca. Per això proposem una activitat amb atractiu popular, en la qual s’ha de creure.
Llorenç Planagumà: Més que el vulcanisme s’ha d’explotar un concepte. La cultura ha de festejar amb el paisatge. Cal plantejar-se que moviments com el de les Slow Cities, en els qual Olot podria inscriure’s, són models culturals.
Josep Quintana: Es poden trobar moltes activitats culturals en les quals el paisatge acaba sent un element determinant. (ex. el Wevoo)
Albert Rubirola: El museu del paisatge segueix la seva marxa, no sé qui diu que està aturat.
Després de dues hores d’intervencions, es va donar pas al sopar a tall de descans del matx per, un cop al cafè, re-emprendre l’acte ara ja amb els candidats a cada taula, amb les preguntes que el públic va voler fer arribar a la taula del debat. I el cert és que algunes de les preguntes eren tirades amb bala:
Pregunta: Senyor Trincheria, com veu vostè el Panorama?
Resposta: Home…. d’això … el panorama està molt negre, oi?.
La posada en evidència del representant del PP ratlla el ridícul tot i que, com sempre, hi ha una camarilla disposada a riure les gràcies del veterà regidor.
Insisteix Trincheria: No, no, escoltin que ara ens ha arribat una subvenció de 30 milions de les antigues pessetes per acabar la Sala d’Assaig del Teatre. A mi em fa vergonya! Jo els tornaria..
(més rialles)
Pregunta a Josep Guix i Mia Corominas, caps de llista del PSC i CiU, presents en el debat:
Resposta Guix: Des de la darrera aportació no se’n ha fet cap més, i a partir d’ara, no s’hi esmerçarà ni un duro més. (aplaudiments entusiastes de quasi tota la sala)
Resposta Corominas: Olot Televisió compleix una funció a Olot i la comarca que cal recolzar. Nosaltres la valorem molt positivament (una veu: només faltaria!)
Pregunta a tots: Com pensen actuar per evitar la fractura digital?
La majoria entra en un debat sobre el desplegament de fibra òptica. Pel PSC intervé Antoni Bach per dir que la fibra òptica ja arribarà però que primer és l’hospital i els instituts. Pep Berga, explica que a Olot ja hi ha fibra òptica, però que és de Telefònica i que és molt difícil lluitar contra els negocis de segons quines empreses. Només Planagumà i Quintana parlen d’actuacions de formació adreçades a la població. Quintana insisteix en la necessitat d’un Medialab com a oferta atractiva pels joves.
Pregunta a tots: Quin és l’últim acte cultural al que heu assistit?
Josep Quintana i Pep Berga, concert de Gossos al Torín; Llum Adell, llegia un llibre mentre esperava que obrissin la sala, Moisès Font, també; Joaquim de Trincheria, teatre,la Venganza de Don Mendo a l’Orfeó. Pere Gómez, un partit de bàsquet, perquè l‘esport també és cultura. Albert Rubirola, aquest debat; Llorenç Planagumà, programació de dansa al Sismògraf; i Raül Massanella ha assistit a una conferència.
Si disposessin dels diners necessaris, quin equipament cultural farien per a la ciutat? només un:
No recordo la distribució exacte, generalment, la segona biblioteca, el museu dels volcans, l’espai per entitats a Can Tané, o l’Illa de les Arts a Can Sacrest, però el presentador va tallar per in apropiada, segons ell, la resposta de Planagumà que proposava la construcció de grans aparcaments disuassoris, per fer del centre de la ciutat un espai sense cotxes en línia amb la seva proposta Slow Citie.
Per tancar l’acte es va oferir la possibilitat d’una darrera intervenció demanat el vot, que tots els grups van declinar atenent les quatre hores llargues que es portaven de debat. Només PxC va eclipsar el ridícul de Trincheria amb una intervenció del número dos de la llista, del qual no recordo, ni vull recordar el nom, sobre els perills de la cultura musulmana quan aquí som d’adscripció greco-romana. Per sort aquí el coro de la rissa, que sol acompanyar les intervencions de senyor Trincheria, va quedar mut.
I fins aquí aquesta crònica del debat amb allò que jo en recordo.
A manera de resum, que no vol ser imparcial, desespera la manca de model de ciutat de quasi tots els grups polítics, especialment d’aquells que, segons les enquestes, tenen més possibilitats de governar. Només ICV apunta, amb timidesa, el paisatge i la manera de viure’l com un model cultural. SI, que compta amb un expert a l’hora de fer el programa, planteja iniciatives engrescadores i amb un potencial evident, tot i que no busca cap model específic. La resta de propostes aposten per la continuïtat, algunes amb solvència i reconeixent l’herència com un bon actiu com ERC, i ApG; i d’altres amb un perillosa deriva cap al populisme, intentant deixar contentes les entitats en contraposició a la cultura pública, NCI, PP.
El del PSC, potser per cansament, acaba sent el discurs més decebedor. Després de 12 anys de govern socialista, en el qual s’ha passat d’un escàs 3% a quasi el 9% del pressupost municipal destinat a cultura, de la redacció i redefinició d’un Pla de Cultura, del qual encara avui se’n reconeix la validesa, de la creació de Institut de Cultura per a la gestió professionalitzada de la cultura pública, d’haver situat Olot en el mapa de les ciutats més actives culturalment parlant a Catalunya i a Europa, d’haver implementat programacions de qualitat i de risc, han de ser els altres grups els que reivindiquin la feina feta. En cap moment del debat, el representat del PSC va treure pit i, molt menys encara, va fer explícit que tot aquest patrimoni respon a un model de ciutat, o com a mínim a la voluntat de col·locar la cultura en un espai de centralitat.
El discurs de CiU, a qui totes les enquestes apunten com a cavall guanyador, està imbuït de la prudència d’aquell que sap que, molt possiblement, haurà de fer realitat allò que promet i que no serà fàcil en un context econòmic de recessió. Segurament que l’herència, que en Pep Berga diu que s’haurà d’acceptar, la professionalitat dels gestors de l’ICCO, i la tossuda realitat, explicaran als nous responsables de la cultura pública local que les dualitats no són exclusives: les entitats poden entendre’s amb una línia de programació professional, la tradició és perfectament compatible amb la creativitat, i la contemporaneïtat d’avui és el patrimoni de demà.
Mentrestant podem anar buscant el model de ciutat, si els partits polítics no el proposen hauran de ser el ciutadans els qui el disposin. Però alerta, amb la ciutat i la cultura no s’hi juga.
Pep Fargas
l'au cal·ligràfica 