Archive for

Les ocasions perdudes

Al número 381 de l’Avenç – Juliol/Agost 2012 – es pot trobar un article d’en Jordi Borja, versió ampliada d’una conferència que l’autor va dictar l’any passat en el Congrés de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, que al meu entendre és un impagable exemple d’honestedat i un repàs argumentat a l’etapa històrica de la transició, que m’ha fet pensar en la necessitat d’un major activisme polític, social i cultural, si no volem viure la sensació inevitable d’haver perdut l’ocasió, un cop més, de trencar definitivament amb un passat oligàrquic, que s’entossudeix a reaparèixer en formats diversos: cas Palau, Bankia, corrupció política i judicial, desmantellament de l’Estat del Benestar. Elements que posen en evidència la feblesa democràtica.

L’honestedat de l’autor, un dels urbanistes més lúcids sobre la Barcelona actual, queda palesa ja des de la introducció, on justifica el seu subjectivisme lògic per la implicació directe que va tenir en episodis ben definitius d’aquella transició, quan ell era el responsable de Política Municipal i Moviment Popular del PSUC. Borja es pregunta: Era possible anar més enllà en la recuperació democràtica als ajuntaments? Va ser una manca d’audàcia renunciar a plantejaments més rupturistes? i reconeixent que encara ara en manté els dubtes, es nega a la resposta de blanc o negre: “la realitat és grisa” i confessa “no és però el canvi que volíem: pensàvem que tot just s’iniciava un procés transformador en tots els àmbits de la vida col·lectiva. I, ara, ens trobem amb una regressió de la democràcia que ens ha portat trenta anys enrere”.

El repàs no deixa res al tinter i, poc a poc, t’adones que la nostra història, potser és comú a la història de tots els pobles, ha estat una successió  de renúncies, d’actituds (excessivament) prudents, d’ocasions perdudes per fer el pas definitiu cap una societat autènticament republicana, igualitària, que ha afeblit els sectors socials que, amb la seva mobilització, haurien de garantir el poder democràtic.

La memòria històrica, més ben dit, l’oblit de la història de la lluita anti-franquista durant la guerra i la dictadura, ha estat una decisió planificada pels governants, des de la transició fins ara. L’Argentina, Xile i altres països amb passats negres com el nostre, han sabut afrontar amb molta més valentia la inevitable tasca de la recuperació de la memòria i l’exigència de responsabilitats. Una negació sistemàtica de la veritat que estem pagant i pagarem molt cara. Borja posa com exemple d’aquesta connivència amb el passat franquista l’estat actual de la judicatura, els mitjans de comunicació, l’episcopat i les sectes ultres de l’Església, la cúpula empresarial i la força del PP, hereu directe del franquisme, que està encapçalant el govern més regressiu i reaccionari després de la dictadura.

En aquest moments, que la crisi de valors està arribant a límits realment impensables, quan es manlleven impunement drets i conquestes socials que han costat segles de conquerir, els hereus del franquisme continuen alimentant la minoria econòmica que roba directament els diners públics, emparats en la impunitat que els garanteixen uns tribunals corruptes i, finalment, són aplaudits pels poders mediàtics a sou.

Les ocasions perdudes han de servir per prendre consciència de la imperiosa necessitat de mobilització, d’entendre que com diu la cançó: “som molts més dels que ells volen i diuen” i que tenim una gran força més enllà dels vots a les eleccions. Per començar caldria recordar, com fa l’autor, els tres eixos en que es basava la lluita popular antifranquista:

1. La llibertat de les persones, és a dir, els drets polítics i civils iguals per a tots.

2. Els drets socials i econòmics, que es fan efectius mitjançant polítiques públiques.

3. El dret d’autodeterminació dels pobles de l’Estat.

Només el primer s’ha acomplert i encara parcialment, el segon i el tercer queden encara pendents al calaix de les ocasions perdudes. Depèn de nosaltres, de la nostra capacitat transformadora, de la voluntat de fer extensiva una actitud valenta d’indignació i reclamació de responsabilitats als nostres governants, de la implicació solidària en els moviments socials, de l’exigència de transparència de l’administració, del desenvolupament d’actituds crítiques que busquin més enllà dels eslògans polítics o mediàtics, depèn de nosaltres, que exercim de ciutadans i ciutadanes compromesos. Us ben asseguro que això fa molta por al poder com demostra abastament la història de la lluita antifranquista que es vol amagar.

Pep Fargas