Archive for

És l’hora del compromís

Bé, ha arribat l’hora de la veritat. Fins ara la indignació ens ha aplegat en una catarsi col·lectiva de centenars de milers de ciutadans i ciutadanes, i ha generat adhesions de tota mena tal com ha demostrat l’èxit de convocatòria de la manifestació del passat diumenge. Davant d’una situació injusta, especialment si ens afecta amb menor o major mesura, resulta fàcil posar-se d’acord en denunciar-la, i tot i que ens ha costat anys, hem arribat al convenciment individual que val la pena sortir al carrer per formar part d’un col·lectiu que comparteix la mateixa opressió i que s’identifica en la mateixa queixa. Només per això, per haver-nos aixecat del sofà, aquest moviment dels indignats ja ha estat una autèntica revolució.

Val a dir que, contràriament a allò que els mitjans de comunicació convencionals ens han volgut fer creure, els acampats han desplegat a més de les tendes i els eslògans enginyosos una autèntica bateria de debats, alguns d’ells d’una ingenuïtat esparverant, però d’altres molt aprofundits,  amb la participació de figures del món acadèmic, cultural i econòmic, que en un ambient assembleari de respecte a totes les opinions, han anat posant ordre a la reivindicació d’una regeneració democràtica, a l’exigència de responsabilitats als veritables culpables de la crisi, al repartiment equitatiu del treball i del temps, a la consciència del compromís ètic individual per una nova política, i en definitiva a la reformulació dels valors comuns del context contemporani.

Però ara, desmantellats els campaments és l’hora del compromís, és l’hora de passar a l’acció, i aquí les unanimitats ja no seran possibles, fins i tot, no seran desitjables.  Perquè la única manera d’aconseguir allò que ara en diem la intel·ligència col·lectiva és amb la compilació de les més diverses aportacions en un espai col·laboratiu comú. Les Tecnologies de la Informació i el Coneixement, que des dels seus inicis han estat estretament lligades a aquest moviments contestataris, poden aportar les estratègies de la innovació oberta, el 2.0, el coneixement compartit, i la creació col·lectiva propiciant un laboratori viu, un living lab social que allunyi el col·lectiu ciutadà de la massa manipulable, estúpida i acrítica.

Malgrat les contradiccions, les acusacions d’obscures infiltracions i d’apropiació indeguda de l’essència revolucionària del moviment indignat, van sorgint diverses iniciatives com ara la que proposa un referèndum, a l’estil de les Consultes Sobiranistes, pel proper  15 d’octubre, la curiosa reclamació de la quota individual de la sobirania popular en les votacions del Congrés que s’aplega sota el nom de Democracia 4.0 , o una clàssica vaga general que fa empal·lidir d’enveja a les centrals sindicals, per posar alguns exemples.

De moment, qualsevol iniciativa aixeca un bon grapat d’adhesions i una bona part de crítiques. El repte estarà en la intel·ligència i claredat de la crítica, i sobretot en la capacitat d’integrar-la en el disseny i desenvolupament de les propostes majoritàries, enriquides amb les aportacions de les minories. Aquesta dinàmica, a la qual poden ajudar substancialment les TIC, serà una prova de foc pels nous valors democràtics que vol promoure aquesta revolta ciutadana. No serà fàcil, però canviar el món és una feina llarga, feixuga i apassionant.

Pep Fargas

Per què vaig abandonar ApG

Els darrers 8 anys he estat col·laborant amb el grup comarcal Alternativa per a la Garrotxa en la seva vessant més municipal a Olot. Vaig abandonar aquesta tasca el passat mes de novembre.

He deixat passar les recents eleccions per no interferir, ni que fos mínimament, en els resultats. Però vull fer pública, ara, la meva reflexió per a tots aquells que m’hi sabien i no he tingut l’oportunitat d’explicar-los els motius pels quals m’hi vaig afegir l’any 2002 i n’he plegat el 2010.

La idea d’una política de proximitat amb totes les persones dels municipis de la comarca em va semblar prou important com per dedicar-hi el meu esforç. La política, un terme, un fet,  tan desprestigiat aleshores, i tan malmès i indignant avui!.

Preteníem una altra manera de funcionar, diferent dels altres grups que es presentaven a les eleccions locals; preteníem ser assemblearis o sigui que la democràcia començava pel propi grup, per així poder traslladar millor les nostres propostes als ciutadans. Però, ah noi,  el grup estava format per persones i només si aquestes tenim una gran qualitat, en forma d’humilitat, generositat, rigorositat, racionalitat i capacitat de treball, enfront de la visceralitat i l’afany de protagonisme, es poden assolir  nivells satisfactoris en els objectius. En el nostre cas aquestes qualitats positives no hi eren, per això el grup ja es va començar a desmembrar al cap de poc, després d’haver aconseguit 9 regidors en el conjunt de pobles de  la comarca. Val a dir que els resultats obtinguts en la consecució de la democràcia interna, des del meu punt de vista, han estat nuls.

Durant l’any 2010, segon any d’estar en l’equip de govern de la ciutat d’Olot, la feina i les responsabilitats  eren  tantes i les possibilitats humanes de fer-les, tan escasses, que ens vàrem conjurar per buscar noves persones per enfortir el grup i així poder concórrer amb garanties a les properes eleccions. Entre l’octubre i el novembre passats, no només no s’havia enfortit el grup, sinó que encara s’havia desmembrat més, motiu pel qual, vaig deixar de treballar-hi, però no me’n vaig desvincular definitivament.

Alternativa per a la Garrotxa Olot, si ha aconseguit quelcom en el treball municipal, ha estat gràcies als propis regidors, no pas a la labor d’equip, com es pretenia. Tampoc hem aconseguit contactar amb la ciutadania i mantenir-la informada i corresponsabilitzada, tal com eren els nostres objectius inicials.

Va ser després, quan persones amb qui havia estat treballat en el si d’Alternativa, varen tenir una deriva cap a altres grups que s’han presentat a les darreres eleccions, quan vaig decidir que no valia la pena dedicar més esforços per materialitzar aquest noble projecte.

La fragmentació mostrada en presentar-se tres grups a Olot que podien, devien diria jo, estar en una sola formació, ha estat una manca de responsabilitat. La política no és un joc, encara que vistos alguns, ho sembli. Les males estratègies es paguen, en aquest cas en forma de cap regidor per cada un dels tres grups, quan en podien haver estat tres en presentar-se sota una sola formació. A més costa diners. Quant ha costat la campanya dels tres sumats? Intueixo que entre 25.000 i 40.000 € . Malaguanyats! Quantes coses es podrien fer amb aquests diners.

O m’ho miro malament, o el que es pretenia no era treure regidors sinó, simplement, que sonessin els noms dels partits. Aleshores servim amb safata tots els avantatges als grans partits i als xenòfobs.

Les utopies no estan en les idees sinó en creure’ns que les persones som prou intel·ligents com per a fer-les efectives.

Bé, em deixo molts detalls que allargarien massa, però per totes aquestes qüestions i per algunes altres que ara no vénen al cas, també estic indignat i també he deixat d’anar a votar.

Joan Pelàez Servià

De violències i coaccions

Un sol cop de puny et transporta automàticament a l’estat salvatge, però no pas al nazisme, com ha dit la Montserrat Tura. El cop de puny és un brot violent, una pulsió agressiva que pot tenir qualsevol persona amb l’ànim alterat, el nazisme és un programa de destrucció sistemàtica de l’altre.

Els diputats n’han fet un gra massa, han tancat files per protegir-se en nom de la democràcia, això sí. I han trobat l’excusa perfecta per desqualificar el moviment del 15 de maig.

Una escopinyada, a part de fàstic, no fa mal. I que jo sàpiga ningú va rebre un cop de pal a l’esquena, més enllà d’algunes empentes. Parlar de violència extrema, doncs, és francament exagerat.

La sola presència dels antiavalots, en canvi, constitueix en si mateixa una coacció i un acte de violència. Seria molt diferent tenir al davant un servei d’ordre desarmat i amb la cara descoberta com se sol fer en totes les concentracions multitudinàries d’inciativa popular.

I hi ha encara una violència més ferotge que la d’aquests esbojarrats que llançaven ampolles d’aigua a la policia. Una és la indiferència amb què els polítics en general s’han mirat el moviment dels indignats. Si bé els mitjans l’han magnificat, els polítics l’han menystingut. I la humiliació és un sentiment que fa mal i incita d’alguna manera a la violència. No he vist ni he sentit cap polític que hagi declarat obertament: Ep, que això és un avís seriós. La ciutadania (no quatre arreplegats) ens està enviant un missatge de fons, hem de moure fitxa ràpidament.

Tard o d’hora no hi haurà ni avís i el vandalisme i el pillatge s’estendran com la pólvora. I el que més atia la violència, per ara silenciosa i pacífica, és la prepotència i la supèrbia. No es pot demanar a ningú cap sacrifici que no siguis capaç d’imposar-te a tu mateix.

El malbaratament de recursos públics és tan escandalós que el que resulta estrany és que a hores d’ara no hagin cremat el Parlament. Quan un vaixell s’enfonsa, tots els salvavides són iguals. La crida a l’austeritat no pot ser d’aparador, ha de ser real.

Arribar a ser diputat del Parlament d’un país hauria de ser un privilegi per a la bona gent, una dignitat suficient, no pas un modus vivendi, sovint de per vida, i ni molt menys una palanca per al benefici personal.

La presidenta De Gispert es ventava d’haver reduït 2 milions d’euros del pressupost del Parlament que el 2010 era de 74,4 milions. Jo faig uns números molt senzills: a raó de 5000 euros bruts per diputat, surten 10,5 milions l’any. Si hi sumem personal i manteniment, a quant podria pujar? 20? 25 milions? La diferència és abismal.

Diputats i diputades, si voleu recuperar la credibilitat i la confiança de la ciutadania, renuncieu voluntàriament als privilegis, als sous inflats, a les primes, a les dietes, etc, etc. Altrament, quan sortiu al carrer haureu d’anar sempre amb paraigües… i amb escorta.

Xavier Ruscalleda

El “plumero” d’en Puig

Ahir al Parc de la Ciutadella de Barcelona es van produir/provocar uns fets tan previsibles com lamentables. Des dels seus inicis el moviment dels indignats, entre els quals m’hi conto, ha estat carregat d’una lloable i noble ingenuïtat, característica que d’una part ha generat una solidaritat i simpatia general i de l’altra l’ha posat, com ahir es va poder demostrar, en una absoluta feblesa per caure en mans de provocacions d’infiltrats i manipulacions de minories radicals que han servit de subterfugi immediat per a la repressió, la desqualificació, l’insult i l’amenaça. Els mitjans de comunicació han saltat com un ressort, en defensa unànime del Parlament Democràtic segrestat, segons diuen, per una minoria de radicals. Aquest mateixos mitjans, però, no han demostrat mai la mateixa unanimitat i contundència davant el segrest permanent de la democràcia en mans dels “mercats”, qui ningú no sap qui són però que en número són molt més minoritaris que els perro-flàutics, ni han denunciat per anti-demòcratiques  les retallades que resulten “inevitables” però que no consten en cap programa electoral, ni s’ha escandalitzat davant la violència permanent dels desnonaments, de l’atur o d’una falsa reforma laboral.

Avui el Molt Honorable President Artur Mas, s’ha permès donar-nos unes quantes lliçons de democràcia i ens ha parlat de línies vermelles que no es poden traspassar, mentre el seu Honorable Conseller Felip Puig veia noves formes de guerrilla urbana en el moviment del indignats i carregava contra l’Arcadi Oliveres, un sant baró, que no deu tenir res d’honorable però que és molt més honest que cap dels consellers, això sí, escollits democràticament.

Com que ni TV3, ni La Vanguardia, ni l’Avui ho faran, us deixo un enllaç al vídeo que potser molts ja haureu vist gràcies a les subversives xarxes socials,  que demostra com els infiltrats dels mossos varen ser els inductors dels episodis de violència que es van Provocar/produir ahir al Parlament. Ah, i l’Honorable Conseller que sàpiga que si bé la tècnica d’infiltrar policies entre els manifestants ja la feien en època franquista, quan ell era un tendre BoyScout, avui tothom té una càmera digital a la butxaca i una xarxa de difusió universal. Que se’ls hi ha vist el “plumero”.

Pep Fargas

PS. Espero que funcioni, aquest matí es podia trobar a Youtube i ara ja ha estat bloquejat

La plaça és de tots

A partir de l’any 1976, un dels efectes més vistosos d’allò que n’hem anomenat la transició va ser l’ocupació popular de l’espai públic, de manera que es pot dir que hi ha un abans i un després d’aquesta data en les festes majors, els carnavals,  les festes de barri, les celebracions més diverses, i també les manifestacions reivindicatives, sindicals i polítiques, que van prendre el carrer com altaveu o tribuna pública. Fins i tot, en els educats països del nord, es veia amb admiració aquesta recuperació festiva que, al costat del clima, la vida més barata i la beguda a dojo, va propiciar un turisme disposat a la disbauxa a qualsevol hora i en qualsevol lloc que encara avui patim.

Aquesta ocupació del carrer era sempre col·lectiva, vull dir que responia a una estratègia prèviament establerta per una organització, un sindicat, la comissió de festes, o l’associació de veïns, que convocaven els seus afiliats a manifestar-se o a celebrar algun esdeveniment: es preparaven les pancartes amb els eslògans corresponents, es paraven les taules pels sopars populars, o els entarimats per l’orquestra del ball. En general no hi havia lloc a l’expressió individual, exceptuant algunes rareses com el Ball Pla de Sant Miquel, o els dos o tres carnavals que es van celebrar a Olot abans que el CIT imposés la moda de carrosses de pallassos, papallones i marietes.

A ran de les acampades dels indignats, han aparegut alguns articles d’opinió reflexionant sobre l’ús de les places i els carrers, com els de Jordi Borja a La Factoria, o el d’Isaac Rosa a la seva columna Trabajar cansa de El Público, al meu entendre molt ben argumentats, dels quals n’extrec dues conclusions:

1. Hem redescobert l’ocupació i ús lliure de l’espai públic. Tard o d’hora, amb dignitat o per la porta de darrere, els acampats abandonaran les places, però ja mai més res serà igual. Com diu Jordi Borja “tornarem i serem milions”

2. L’impuls a l’ocupació de les places, la indignació, parteix de posicionaments individuals, però no individualistes, com s’ha volgut fer creure des d’alguns mitjans de comunicació conservadors per tal de desprestigiar les acampades. La indignació és contra les injustícies, contra una democràcia venuda i contra unes actituds antisocials com els desnonaments, la perversitat del sistema financer o la pocavergonya d’alguns polítics. Posicionaments individuals, convocats individualment a través de les xarxes socials, però profundament col·lectius, extraordinàriament socials.

Finalment, una reflexió en clau local:

a Olot, on l’ús de l’espai públic està fortament capitalitzat per les festes (els gegants, els concerts, les barraques) i el comerç (el mercat, la botiga al carrer, la megafonia de nadal), La Caixa, que ocupa un local preeminent a la Plaça Major, ha acceptat sense cap problema que els acampats a la mateixa plaça empaperin, literalment, els vidres de l’oficina. No sé si respon a una instrucció donada des de la direcció general per a totes les oficines per tal de no generar conflictes, o si es una decisió dels responsables locals de l’entitat financera, sigui com sigui, en aquesta ocasió han estat realment respectuosos amb l’ús compartit de l’espai públic, encara que aquest ús faci explícita la crítica contra l’empresa i el sistema financer que representa. Que n’aprenguin alguns polítics.

Pep Fargas