Archive for

La mirada de fora

És obvi que el nostre estil de vida no convida a la reflexió, al contrari, més aviat ens impulsa a transitar apressadament el temps i circular pel nostre entorn de manera mecànica. Tant és així que acabem incorporant la imatge dels espais quotidians segons la nostra percepció particular, sovint, sense adonar-nos dels canvis que s’hi esdevenen fins força temps més tard que s’hagin produït, o quan algú, que no és habitual del mateix itinerari i es mira l’entorn per primer cop, ens hi fa caure.

Es tracta de la mirada de fora aquella que no està encara contaminada pel dia a dia i que, amb una absoluta desinhibició, acaba sent clarivident.

Aquí teniu el tràiler d’un documental realment extraordinari: “440 sota 0º” el qual, previsiblement, es podrà estrenar a Olot el proper 21 de juny, dia mundial de la música, acompanyat de la música en directe de Projectea. El documental, guionat i dirigit per Olga Moreira, becària portuguesa a Transversal durant nou mesos, és un exponent perfecte d’aquesta mirada exterior que, amb un delicat minimalisme, s’esplaia en allò que resulta més evident: el paisatge de la ciutat i els seus voltants.

Resulta sorprenent veure com els enquadraments que no són els habituals, aquells que surten repetits en els catàlegs turístics de la comarca, provoquen un nou enfoc que fa encara més imponent l’entorn natural, la boira, l’aigua, la vegetació, la greda. La presència constant del caminant serveix de referent per captar la dimensió de la natura i alhora ens convida a trepitjar el paisatge i la ciutat al ritme que cal per degustar-la, per viure-la amb tota la intensitat i reflexionar-hi:

Heu pensat que per entrar i sortir d’Olot cal fer-ho sempre, o quasi sempre, a través d’un túnel?

Quina metàfora s’amaga darrere del pont trencat de Castellfollit de la Roca?

El barri vell és el cor quadriculat de la ciutat?

Per què el paisatge sonor de la ciutat es pot identificar amb l’estridència d’un ciclomotor?

Jugarem a cuit amagar en la foscor del firalet?

On hem deixat oblidat el Fluvià?

Ben segur que els interrogants es poden ampliar, personalitzar, aprofundir, tant segur com que aquesta mirada de l’Olga, plena de frescor, no deixarà ningú indiferent. Ella i el seu equip, encapçalat per la Júlia de Balle, i amb el suport de Jan Serra, Raül Peñuelas i les també portugueses residents a Olot, Àngela Moura i Verònica Vitoriano, han posat en evidència que la ciutat té una marca indiscutible en la natura i el paisatge. Com deia, una visió clarivident.

Doncs si tenim la marca de ciutat, ara només falta trobar el model de ciutat. Però, lamentablement, a quatre dies d’unes eleccions municipals això continua estant molt verd.

És una pista!

Pep Fargas

Rodes de molí

No hi ha dubte que la majoria d’habitants del món occidental és més o menys conscient que el nostre estil de vida està fent malbé el planeta. Això no vol dir, però, que estem disposats a canviar aquest estil, si més no en la part essencial. Gairebé tots, en canvi, sí que fem petites concessions al medi ambient, gestos que fan disminuir el potencial sentiment de culpa per no ser capaços de, almenys, deixar el planeta als nostres fills i néts en igual estat de salut que tenia quan els nostres avis i pares ens el van deixar a nosaltres: separem la fracció orgànica, el paper, el vidre, el plàstic…i portem els trastos vells ( i no tan vells) a la deixalleria. Esperar que els termòstats de la calefacció i l’aire condicionat se situïn en nivells raonables, més enllà de col.locar una etiqueta verda a algunes empreses i entitats públiques, ja és demanar massa, pel que l’experiència diària ens demostra. Deu ser que reduir les quatre estacions a dues, descartant estiu i hivern, forma part de la part essencial del nostre estil de vida a la que no volem renunciar.

Però bé, tornant al que volia exposar: el mercat és ben conscient d’aquest nostre sentiment de culpa i n’ha tret una línia de negoci rendible inundant-nos de productes real o pretesament ecològics. No tinc prou coneixements tècnics per judicar l’estalvi d’energia real dels electrodomèstics coneguts com a triple A, pocs usuaris els deuen tenir, però tots paguem la diferència de preu que ens demanen per la seva eficiència energètica. Sabem si el procés de fabricació de les bombetes de baix consum contamina més o menys que el de les bombetes de tota la vida? No, però molts les comprem creient que estem fent un servei al planeta ( i, de pas, a les nostres factures de consum elèctric). Hi ha molts exemples més, però em voldria centrar en un que m’irrita, potser perquè en aquest sí que em veig capaç de judicar el pes de l’ús de l’ecologia amb finalitats comercials: les bosses dels supermercats.

Ja fa mesos que la majoria de cadenes de distribució han deixar de donar bosses per a la compra en un “lloable” intent d’ajudar al medi ambient (si més no, ho venen així). Aquesta acció, insisteixen, es centra en fomentar la reutilització, reduir el consum de bosses de plàstic d’un sol ús i potenciar el reciclatge. Uns objectius que, sens dubte, tots hauríem de compartir. Tornar al cabàs de la compra de tota la vida.  I sinó, ells t’ofereixen amablement (a un mòdic preu) bosses biodegradables. A on hi ha problema, us preguntareu? Només cal voltar pel supermercat, per adonar-se’n. Passem per la secció de fruita i verdura, tota ben col.locada en safates de porexpan i embolcallada amb film alimentari. Podem comprar-les a granel, em direu. D’acord. Fem-ho i haurem de posar-les en bosses de plàstic, normal, no biodegradable, perquè no ens les cobren, perquè les pesin. I encara que només compreu un parell de peces de cada, les haureu de posar en bosses separades perquè puguin posar les etiquetes amb el preu. Si ens acostem a la peixateria o a la secció de la carn, el resultat és el mateix. Quan passegem pels passadissos trobarem paquets de galetes envasades en porcions individuals, pa de motlle dins d’una doble bossa, productes de perfumeria presentats en estoigs de plàstic, ampolles d’aigua en packs de plàstic que les aguanten de sis en sis… i per acabar, bosses d’escombraries (ecològiques, això sí), perquè ja no reutilitzem les bosses de plàstic per a aquesta finalitat.

Intentar reutilitzar, reduir i reciclar és lloable. Però si només posem l’èmfasi en un producte concret de tota la cadena, incrementant cada dia més l’ús del plàstic en la resta, on queden les tres R? Per què no s’utilitzen sempre bosses fabricades a partir de fècula de patata, que són 100% biodegradables, o bosses de paper, i no únicament en el moment en què les hem de pagar? No seria més ecològic reduir la quantitat d’envasos que s’utilitzen per a qualsevol producte? Envasar la llet, o els sucs, en ampolles de vidre que sí es podrien reutilitzar? Segons una d’aquestes grans superfícies va publicitar quan va començar a implantar el cobrament de les bosses a caixa, amb l’ús de les bosses reutilitzables cada persona pot estalviar al llarg de la seva vida més de 18.000 bosses d’un sol ús. Què s’estalviaria el planeta si és reduís, també, la quantitat d’envasos? I no hauríem de pagar res, al contrari, perquè els envasos tenen un cost que els fabricants ens repercuteixen en el preu final del producte. Ens estan fent combregar amb rodes de molí, ep! ecològiques, poca broma!

Maribel Torres

Una web interessant per recollir informació sobre els diferents tipus de residus, la seva recollida i el seu destí és www.deixalleries.com

La classe política

Tants segles sota el poder de la Inquisició deuen haver propiciat un gen històric que perviu en nosaltres a la recerca del culpable, sí, sí, així: el culpable, com un genèric.

Molt sovint, davant d’un fracàs o d’una situació adversa, dediquem molt més esforç en determinar qui ha estat el culpable que en saber-ne les raons. Fa un dies, en no recordo quin context, algú m’explicava que en les cultures anglosaxones el fracàs es valora com un element per a l’aprenentatge, i s’explica que els metges xinesos han de fer públic quants dels seus pacients són morts, perquè se suposa que com més defuncions hagin afrontat, més ofici hauran adquirit.

No sé si és cert o és un cuento xino que dèiem abans però, sigui com sigui, a casa nostra sempre ens cal el cap de turc, que ara que ho escric veig que ha de ser una frase d’aquelles políticament incorrectes, especialment pels turcs decapitats.

En fi, aquí la culpa, que diuen que és negra i ningú la vol, sol ser de Madrid, dels immigrants, dels funcionaris, del mestres, dels sindicats, dels bancs i, sobretot i especialment, dels polítics.

Els polítics s’han convertit en la bèstia negra a la qual podem carregar tots els neulers, i la veritat és que alguns d’ells s’hi han dedicat amb autèntic ofici: casos de corrupció urbanística i econòmica, nepotisme, tràfic d’influències, regals de vestits, corretges i corbates, trames obscures, compra de jutges, i ara fa poc, els parlamentaris europeus, enmig d’un escenari de retallades generals, rebutgen viatjar en classe turista provocant la indignació de tothom contra allò que en diem la classe política, la culpable principal de tots els nostres mals, segons les enquestes, la principal causa de preocupació dels ciutadans després de l’atur i la situació econòmica, que és exactament el mateix.

I què voleu que us digui? Ara que estem a quatre dies de les eleccions municipals, jo tinc alguns amics i coneguts que van a les llistes per entrar en els seus ajuntaments i, amb tota franquesa, no només em semblen persones normals, honorables i fora de tota sospita, si no que, a més, els reconec el mèrit del compromís per les coses del comú, és a dir, són homes i dones que tenen el valor suficient per sortir de les quatre parets de casa, i preocupar-se per fer més agradable, més just, o si més no, més a la seva mida, el seu entorn, el seu poble, o la seva ciutat.

I això no va amb una o altra opció política, tots, elles i ells han estat capaços de significar-se, d’identificar-se amb uns colors o amb uns partits polítics, amb els quals potser només comparteixen l’amistat amb el cap de llista. Però a partir d’ara, des del moment que han posat el seu nom a la llista, tant si aconsegueixen entrar a l’ajuntament com si no, formaran part de la classe política, aquest magnífic ase dels cops que ens permet el renec i l’exabrupte, i a canvi, ens deslliura d’exercir la crítica intel·ligent contra els partits, de participar en el control de les administracions per evitar les corrupteles, d’imaginar i construir una ciutat millor, i de somiar que, amb el nostre compromís cívic personal, podrem canviar el nostre entorn i el dels nostres fills.

Pep Fargas