Tinc sobre la taula papers que han vist la llum arran de la supressió de la sala Zer01. Estic al·lucinat. Creia, sincerament, que després de més de trenta-cinc anys de democràcia, el mapa ideològic i cultural dels diferents protagonistes polítics i socials, estava més que definit. Fora de tot dubte. Entenc el rebuig, la tristesa, el disgust… no entenc que, a aquesta alçada de la travessia, aflorin mostres d’estranyesa o d’incomprensió. La gent conservadora, quan governa, el primer que elimina és allò que a la llarga sap, i ho sap molt bé, que li costarà el càrrec i recolza allò que no li portarà cap maldecap. Conservador equival a adorar Vayreda i criminalitzar Tàpies. Ja m’enteneu. I no li doneu més voltes, no es tracta de cap malifeta atribuïble a algú determinat. Ningú no és culpable d’aquestes decisions. És un fet que es produeix automàticament, com un acte reflex que forma part de l’ADN d’aquesta gent. Absolutament imparable. Només cal consultar la història – antiga i moderna – on trobarem molts exemples com el de l’església romana, catòlica i apostòlica, paradigma del conservadorisme, que en ple segle XX mantenia encara un índex de llibres prohibits – tenir-los i llegir-los – , on hi ha els títols més importants dels pensadors humanistes més avançats. O les cremes sistemàtiques de llibres per part dels bàrbars de tots els temps. Persecucions de bruixes n’hi ha hagut a manta. Si a tot això hi afegim el ritual propi de les nostres regidories de cultura, de tots els signes, que el primer que fan quan assoleixen el mandat, és desmantellar tot el que han fet les anteriors, doncs no sé que us provoca tanta sorpresa.
La posició més honesta seria respectar les obres anteriors (que en el seu dia els coetanis tampoc entenien) i recolzar els que aprofundeixen en nous camins perquè aquesta és la direcció que ens pot treure dels actuals atzucacs culturals. El progrés, precisament, és allò que espanta els conservadors. Són ben conscients que les idees avançades al seu temps proposen noves fórmules que els costaran, a la curta o a la llarga, la cadira. A nivell mundial, estem ara mateix assistint a un d’aquests espectacles que es donen molt de tant en tant. Un canvi de concepte de societat. La lluita entre els que creuen que cal apuntar cap a un nou cicle i els que busquen desesperadament tornar a velles maneres que han demostrat abastament que ja no són operatives. Els governs conservadors que porten les regnes d’aquesta sorprenent Europa, estan eludint qualsevol reforma a fons i van posant pedaços a pantalons que ja no tenen costures. Aquesta postura es pot extrapolar a tots els estadis: culturals, polítics, socials… Al senyor Esteve tot allò que no entén el molesta. Tot el zel d’aquest senyor es limita al camp del calaix. I posar els diners per davant de qualsevol altra consideració porta a lluitar per conservar la botiga tal com està i perseguir qui vulgui anar més lluny. Sobretot s’ha de destruir allò que atenta contra les seves conviccions… no fos cas que…
És evident que no es tracta d’estalviar dos euros per ciutadà. Per assolir aquest dineral hi ha mil solucions. Per exemple: encara els del club de futbol no deuen pagar ni un duro per utilitzar el camp municipal. Però l’esport no molesta, al contrari. Mentre insulten l’àrbitre no pensen en res més. I són molts vots. En canvi els quatre deliciosament tocats de l’ala que es dediquen a buscar nous corrents estètics… són quatre vots. I som tan tocats de l’ala que omplim papers mostrant estranyesa per aquesta manera tan fàcil, com punyent, d’estalviar.
Heu vist l’inefable PP català (?) a qui ha proposat eliminar de la llista de subvencionats? A Òmnium Cultural. És d’una lògica esclafadora. Quan tot falla a la societat només li queden les institucions des d’on neixen les idees. Si aquestes són anorreades, als conservadors els queda llarga vida. Us adoneu de a qui apunten les més dures retallades? Universitats, ensenyança, recerca… entre altres. Dels nius on descansen els vells elefants de la política, els estómacs agraïts, els companys de viatge sense bitllet: senat, consells comarcals, diputacions…, també se’n parla… però no patiu, l’aigua no arribarà al mar. Diuen els més vells que les crisis, com les serps, només mosseguen els que van descalços.
Lamento que aquesta situació hagi perjudicat a un amic sensible, rigorós i conseqüent com en David. Va intentar plantar una llança a Flandes – llegeixis Olot – , i no pot ésser. Lamentaria que això l’obligués a abandonar. Però ho entendria. Cada dia és més àrid el paisatge de la creació a Olot, com per a renunciar a les seves iniciatives.
Trobo que mai s’ha de deixar, per cap concepte, de celebrar la trobada anual pessebrística. Seria com trair la tradició i això no es pot ni imaginar. Però que aquesta sigui la més important aportació artística del curs, defineix perfectament on està situada aquesta ciutat en el camp de la creació.
moli
l'au cal·ligràfica 
Desconec el rerefons de la decisió del tancament de l’espai Zer01. I com que no sóc d’Olot,també desconec els motius de les escletxes de la societat “artística” olotina, vulguis que no, posades en evidència en l’article del Sr. Moli, home de provada bonhomia i vasta cultura.
El que m’empeny al comentari no és doncs res de l’anunciat, sinó quelcom que té a veure amb el concepte general del denominat art contemporani del qual sembla que n’era expressió l’espai clausurat.
Entrant en matèria diré que Xavier Antich, Director del Macba, ens recorda, en una de les seves més recents editorials de la revista del centre, els textos de Beckett: “Trobar una forma que contingui la confusió és, en l’actualitat, la comesa de l’artista”, “Posar caos en l’ordre, més que el contrari”. “Lògica dissoluta de l’absurd com a via per explorar lògiques encara impensables” i “Progressiva degradació dels materials textuals per fer inviable la lògica de la possessió”.
Aquesta teoria, formulada els anys 50 ha quedat enrere, havent-se anat imposant, progressivament, de manera aclaparadora i des de fa temps, el déu mercat; una de les vies de comprovar-ho és llegint, com vaig llegir, les declaracions del professor Nicolás Galley, creador de l’Art Market Studies de la Universitat de Zurich, amb motiu d’Arco 2012, al diari El País d’11.2.12: “El mercat adora la novetat per la novetat, essent cert, tant que hi ha una sobreabundància de gent que intenta penetrar en el mercat de l’art”, com que “els creadors d’artistes són un sel.lecte grup de curadors, galeristes i museus que decideixen el que és i el que no és art”.
Si no ho tinc mal entès, l’activitat de Zer01 consistia en connectar amb altres centres de caràcter internacional per intercanviar produccions; però més enllà dels interessos de projecció de la direcció de l’Espai, la pregunta és si la seva activitat interessava a la gent. O bé passava com passa amb la galeries Àngels de la Mota o Sunyol de Barcelona, en les quals, quan és obert, no hi mai ni una ànima? O com passa al Macba, la qual orientació fa que la seva activitat interessi a pocs més que a les escoles per organitzar grups de visita de nens de primària? Permeteu-me l’exageració.
Però hi ha qui ha vist per on va la cosa i ho ha escrit. Per exemple, Miquel de Palol a l’Avui del 14.7.11, on hi deia que “el que mata el país és l’invent de bruixot, la idea beneita i suïcida que cal trencar amb el passat -amb quin?, per què?-, que cal renovar-se cada dia per evitar la carcundia i l’anquilosament”. O Ricard Mas, que, al mateix diari del dia 29.4.08, hi deia: “L’avantguarda resta descavalcada, buidada, sense horitzó referencial, convertida en símbol d’una absència insuportable, en franca regressió del gest, del concepte, de les beceroles. Antitòtem en l’epoca del destabú, del déjà vu”.
Finalment em permetreu referir-me a una frase de l’autor de l’article, que, segons em sembla, només en el context de l’article resulta afortunada. Diu: “Conservador equival a adorar Vayreda i criminalitzar Tàpies. Ja m’enteneu”. Després es refereix a l’ADN “d’aquesta gent” i a uns antecedents de conservadorisme, l’apel.lació als quals segur que entendran, m’imagino, la gent de La Garrotxa.
Doncs bé. A El País del 28.2.89, Sergi Pàmies, fent referencia a un article de Tàpies, deia: “¿no ha participat Antoni Tàpies al llarg de tota la seva obra en una competició altament consumista, no gens banal per cert? … Si aquest missatge ètic i pur provingués d’un il.luminat en dejú, d’un marginat expulsat del paradís, potser podríem creure’l i, ¿per què no?, seguir-lo a ulls clucs i amb l’altre galta preparada per rebre. Però no. Això ho diu el pintor més sagrat del país, tan pesseter com ho han estat o com ho són els altres, que ha col.laborat amb governs, amb marxants, amb crítics i amb altres causes més o menys justes sense que ningú gosi sermonejar-lo per traïdor als valors essencials de la pintura. No sé si Tàpies viurà el temps utòpic on els museus substituiran les esglésies. En tot cas, i sense anar gairebé mai a missa, ha aconseguit convertir-se en papa de la pintura nacional”.
Conservador adorar Vayreda? O més aviat adorar Tàpies?
Posted by Manel Navarro | 11/07/2012, 5:52 PM